Mathematics are not an opinion

From yesterday until December 9, held in Durban (South Africa), the 17th Conference of the Parties (COP17) to the United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC). Maybe it's a good time to recall some facts about the alarming situation. 

1 - Today there is no doubt about the average temperature has risen and all the predictions based on computer models say it will continue. The only question that is often used by climate skeptics, is knowing the rate of warming. 

Els 10 directius de l'automòbil més ben pagats: sou en funció de productivitat?

La setmana passada el diari Expansión publicava la llista dels 10 directius de la indústria de l'automoció més ben pagats, i que us reprodueixo aquí:

Nom – Empresa – Càrrec – Sou

Alan Mulally – Ford – President – 26,5 M€

Martin Winterkorn – Volkswagen – President – 9,33 M€

Mark Fields – Ford – Vicepresident – 8,81 M€

Dieter Zetsche – Mercedes – Conseller delegat – 8,69 M€

Lewis Booth – Ford – Vicepresident – 8,1 M€

Luca Cordero – Ferrari (Fiat) – President – 7,45 M€

Chris P. Liddell – General Motors – Vicepresdient – 6,22 M€

John Fleming – Ford – Vicepresident executiu – 5,91 M€

Thomas G. Stephens – General Motors – Vicepresdient tecnològic – 5,62 M€

Fco Javier García Sanz – Volkswagen – Responsable de Compres – 4,6 M€

Motius per votar o no uns pressupostos

Els pressupostos són la llei més important que es vota cada any a qualsevol institució, ja sigui estatal, nacional, europea o local. Els motius per votar-los a favor i en contra són infinits, o gairebé. En tot cas no crec en els apriorismes i d'entrada no cal ni rebutjar ni acceptar “a cegues” una llei d'aquesta importància. CiU té dret a presentar els pressupostos que vulgui ja que va guanyar les eleccions de fa un any. I també les de fa una setmana, tot i que aquestes no eren un referèndum sobre la seva gestió (com ells no van parar de repetir abans de saber els resultats i com ara ho farien si els haguessin anat pitjor). De la mateixa manera els altres partits tenen el dret (jo diria l'obligació) de denunciar de forma argumentada les mancances o febleses d'aquests comptes.

Cobrar per recepta: tapar forats enlloc de buscar solucions

No crec en els dogmes, crec en les matemàtiques. No sóc ateu per una qüestió ideològica o filosòfica, sinó científica. Déu és una hipòtesi que no ha estat demostrada. Tampoc sóc socialdemòcrata per ideologia, ho sóc per què crec que és un model més eficaç que les seves alternatives vigents (o el menys ineficaç dels models actuals, si voleu). És per aquest motiu que les esquerres s'equivoquen (ens equivoquem) quan eludim un debat enlloc de contraposar els nostres arguments. El sistema de finançament de la sanitat pública n'és un bon exemple. Jo estic en contra del co-pagament (millor seria anomenar-lo re-pagament) per motius pràctics, no ideològics.

PSOE: deixar de creure en un mateix

No hi ha pitjor comercial o botiguer que aquell que no creu en el seu producte. Crec que aquesta és la principal raó per la qual el PSOE (i abans el PSC) no només no van veure com una oportunitat el fet d'haver estat 8 i 7 anys respectivament als governs estatal i català, sinó que ho van enfocar com un problema. Com es pot anar a unes eleccions demanant el vot dient que no es vol seguir fent la tasca que s'ha fet les dues darreres legislatures? Acceptar que és millor no parlar dels darrers 8 anys o que l'encara president no participi en campanya és un bitllet segur cap al fracàs. Els equips de campanya, sovint assessorats per les empreses de comunicació contractades, creuen cegament en aquella premissa que afirma que la gestió no fa guanyar eleccions. Potser és certa, tant certa com el fet que acceptar que la gestió ha estat un desastre fa perdre vots, a carretades.

PP: quan resistir és guanyar

Els anàlisis en calent i amb urgència mai acaben sent gaire fiables. És per això que he volgut deixar passar 48 hores abans de mirar-me fredament els resultats i fer-ho sense estar massa condicionat pels relats fets a corre-cuita per partits i mitjans. Les matemàtiques no són una opinió, en aquest sentit, a les blocades dels propers dies intentaré opinar poc i parlar més de xifres absolutes que de percentatges.

És lògic començar pel guanyador indiscutible de les eleccions. En tot cas, val la pena fer-ho comparant el seu resultat amb el d'altres eleccions. En les darreres 5 convocatòries generals el PP s'ha mogut en una forquilla relativament estreta de vots, que oscil·len entre els 10.830.693 de diumenge passat i els 9.716.006 de l'any 1996 que li van donar la primera presidència a Aznar. En aquest sentit per al PP, la diferència entre tenir la presidència de l'estat o quedar-se a l'oposició no depèn tant de mobilitzar el seu electorat com de desmobilitzar el del PSOE.

A espatlles de la classe mitja. Qui paga la crisi?

Recordo que la primera campanya comunicativa que vaig tenir ocasió de fer l'any 2008 feia referència al fet que la crisi sempre acabem pagant-la els mateixos. Podríem trobar tires còmiques de la Mafalda que als anys '70 ja posaven de manifest l'incert equilibri sobre el que viuen unes classes que no tenen ni els beneficis ni privilegis de les més adinerades, ni compten amb les ajudes ni els suports de les més desafavorides. 40 mesos després, i 48 hores abans de les eleccions generals és un bon moment per saber si aquell temor que ens va portar a posar en marxa la campanya “Que no paguem la crisi els de sempre” s'ha acomplert o no.

Si la reducció del pressupost no afecta la qualitat, Boi Ruiz pot demanar a les mútues que redueixin les quotes, no?

Sovint es compara la feina dels metges a la dels detectius, en el sentit que uns i altres es dediquen a buscar pistes per descobrir el culpable d'un delicte o d'una malaltia. Però en moltes ocasions aquesta comparació no s'ajusta a la realitat, ja que alguns cops (més dels que pacients i metges voldrien) és impossible determinar amb exactitud la causa d'algunes patologies. Potser un dels exemples més senzills per entendre-ho sigui el càncer. Malgrat que es coneixen cada dia millor molts dels factors decisius en el desenvolupament d'una neoplàsia, és impossible afirmar si en un pacient concret hi han influït més els factors genètics, ambientals, vírics o l'exposició a radiacions. Si enlloc d'agafar un cas determinat n'agafem 10.000 podrem afirmar amb força certesa QUANTS d'aquells pacients acabaran desenvolupant un càncer segons els seus factors de risc, però no QUINS pacients.

El dia que Cruyff va penjar les botes tenia 38 anys

El 13 de maig de 1984 Johan Cruyff es retirava com a jugador de futbol a l'edat de 38 anys (els que jo faig avui). Aleshores en tenia 10 i recordo força bé aquell dia gràcies a la meva mare, força futbolera, que va avisar-me que deixés de parar taula uns instants i mirés com (crec recordar al programa Estudio Estadio de La 2) el mag holandès s'acomiadava com a jugador amb la samarreta...del Feyenoord! Jo m'havia aficionat al futbol durant el mundial del '82 i a part del Barça no coneixia gaires clubs d'altres lligues, així que en aquell moment no em va semblar tant estrany com deien els locutors que Cruyff jugués el seu darrer partit amb l'etern rival de l'Ajax. Però amb els anys vaig anar coneixent més detalls d'aquella “traïció” tal i com sovint la titllaven alguns periodistes esportius. 

Internet canvia les nostres ments?

Els darrers temps la por a Internet i als canvis que comporta han revifat, en bona part gràcies (o per culpa de) la publicació del llibre de Nicholas Carr “Superficials. Internet està canviant les nostres ments?”. La tesi dels qui volen compartir i estendre la seva desconfiança cap a les noves tecnologies és senzilla i des de fa mil·lennis que es pot resumir amb una frase: “cada nova tecnologia ens canvia” i implícitament ells defensen que per empitjorar. 

Tutti i colori di Berlusconi

Esiste un fenomeno della fisica della luce chiamato “mescolanza additiva”. Questa si produce quando due (o più) colori visti a una distanza sufficente si mescolano creando una percezione diversa a chi li guarda. Infatti i colori non si sono mescolati, però l'occhio umano invece de vedere rosso più bianco, per esempio, vede rosa, e se ci avviciniamo scopriamo il fenomeno. Lo stesso succede tante volte con l'informazione. Quello che ci arriva dall'estero no è esattamente come si vede da vicino, e i el fenomeno Berlusconi è un buon esempio di ciò che dico. 

El Dow Jones i el preu de l'aiguardent

Si haig de ser sincer, no recordo quan va ser el primer cop que vaig veure un butlletí d'informació borsària. Molt probablement devia ser a TV3, però el que si recordo és a partir de quin moment vaig tenir la sensació que els gràfics sobre l'evolució del Dow Jones tenien una influència directa sobre la meva vida. Va ser el 19 d'octubre de 1987, quan encara no havia complert 14 anys. Aquest “dilluns negre”, tal i com se'l va anomenar, va despertar un enorme interès per la informació econòmica.

Vot emocional o vot racional?

“Should the term 'person' be defined to include every human being from the moment of fertilization, cloning, or the equivalent thereof?” Aquesta era la pregunta que ahir havien de respondre els ciutadans de Mississippi, consultats sobre l'anomenada “iniciativa 26” que per la seva naturalesa va ser notícia a molts indrets fora dels Estats Units. La iniciativa, que volia equiparar qualsevol òvul fertilitzat amb una persona, havia estat impulsada pel lobby fonamentalista cristià Personhood i hauria equiparat l'avortament o la destrucció d'embrions destinats a la investigació a un assassinat, amb les consegüents penes de presó per als metges o pacients implicats.

Segur que el cara a cara va punxar a Catalunya?

Deia Thomas Jefferson que “no hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés”. Ell, com la gran majoria dels pares fundadors dels Estats Units, era un apassionat del mètode científic i un agnòstic camí de l'ateisme en una època en que no es podia demanar gaire més valentia en temes religiosos. Conèixer com pensaven personalitats com ell mateix o com Benjamin Franklin ajuda a entendre el laïcisme que impregna la constitució nord-americana i que els membres del Tea Party voldrien oblidar.

Crec profundament que el mètode científic pot ser un gran aliat de la política en el segle XXI, només cal fer el que fan el 99% dels científics: no donar res fet sabut fins que no s'ha analitzat, i tot i així dubtar-ne. És per aquest motiu, i sense cap altra intenció que he volgut perdre uns minuts comparant les audiències del debat entre Rajoy i Rubalcaba per veure fins a quin punt el seguiment que va tenir a nivell estatal i a nivell del Principat són significatius i se'n poden extreure conclusions, cosa que ja avanço, no faré per prudència.

La corbata del candidat i el besavi de Messi

M'agrada molt el futbol, moltíssim. Com la resta de culers gaudeixo amb aquest Barça com mai, i com la resta d'interistes pateixo amb aquest Inter com sempre. I m'encanten els mundials de futbol. Hi ha pocs espectacles amb tant color, passió i plasticitat com el Camerun – Anglaterra del '90, o el Brasil – Itàlia del '82. Un cop dit això, també haig de dir que me la bufa si Villa i Messi no es parlen o juguen al “parxesi” (com ho deia el meu avi), o si Bojan i Messi tenen un avantpassat comú (de fet tots els humans compartim uns avantpassats comuns, també Guardiola i Mourinho, o Rubalcaba i Rajoy...i Otegi).

¿Per què podem decidir sobre el deute grec i no sobre les nuclears franceses?

Quins són els límits de la sobirania? I parlo dels límits geogràfics, com a demòcrata radical no crec que pugui haver cap tema que no es pugui votar en un referèndum, o com a mínim no me'l sé imaginar. Però sobre quines persones tenen dret a ser consultades en una determinada qüestió no hi ha una posició comuna, ni senzilla. Els catalans estem molt acostumats a sentir dir que el referèndum sobre la nostra independència hauria de ser a nivell de tot l'estat espanyol, ja que les conseqüències tindrien afectacions directes sobre la resta de ciutadans de l'estat. Mai m'he oposat a aquesta possibilitat, malgrat saber que la defensa d'aquesta postura no és sincera.

La política vigilada, d'Antoni Gutiérrez-Rubí

Fons o forma? Darrerament es parla molt de la necessitat d'una nova política, concretament d'una nova forma de fer política. Els que em seguiu habitualment en aquest bloc ja m'heu llegit dir altres cops que a la natura no es pot separar el fons de la forma. Cada òrgan, cada espècie, cada ésser viu que ens envolta té una forma i unes dimensions adaptades a les seves necessitats i el seu entorn. La funció fa la forma i viceversa. Crec dons que el debat sobre quina forma ha de tenir la nova política ha d'anar en paral·lel a quines funcions i finalitats ha de tenir aquesta nova etapa en la res-pública.

A voltes sobre el Referèndum Grec

Per Àngels Cabases, Josep Ginesta i Ignasi Llorente

La UE ha actuat tard i malament amb la qüestió del deute grec. Moltes eren les veus de les crítiques condicions del deute de molts països, i no ha estat fins que els mercats se n’han aprofitat i han posat l’ ai al cor que han decidit actuar.

Referèndum a la grega: nosaltres paTim, nosaltres decidim

Hi ha qui creu que algunes decisions són “massa importants” per què les prenguin els ciutadans. Hi ha qui no confia en les persones i creu que és millor altres institucions decideixin per nosaltres. Alguns pensen que no som prou grans per saber si volem o no fumar-nos un porro de marihuana. Són els mateixos que pensen que el nostre cos no ens pertany i no tenim dret a decidir posar fi a la nostra vida si això ho hem decidit, o no podem decidir interrompre un embaràs. Són els mateixos que pensen que una comunitat no pot decidir sobre el seu futur polític, com Catalunya, o el seu futur econòmic, com Grècia.