El Dow Jones i el preu de l'aiguardent

Si haig de ser sincer, no recordo quan va ser el primer cop que vaig veure un butlletí d'informació borsària. Molt probablement devia ser a TV3, però el que si recordo és a partir de quin moment vaig tenir la sensació que els gràfics sobre l'evolució del Dow Jones tenien una influència directa sobre la meva vida. Va ser el 19 d'octubre de 1987, quan encara no havia complert 14 anys. Aquest “dilluns negre”, tal i com se'l va anomenar, va despertar un enorme interès per la informació econòmica.

Aviat farà 20 anys, però unes quantes generacions hem crescut aprenent a conviure amb les fletxes verdes o vermelles de la borsa de Hong Kong amb la mateixa freqüència que llegim les isòbares dels mapes del temps. A partir del crash del 1987 vàrem aprendre a sopar amb la valorització del marc alemany; després va arribar l'eufòria preolímpica i el TN migdia ens mostrava cada nou rècord establert per la borsa de Barcelona; en el període post-olímpic el rei d'aquests espais era el barril Brent que baixava de preu cada dia, transmetent la idea que com més barat fos el petroli podríem cremar més tones de combustible i ser més feliços (sic); ja al segle XXI els TN ens explicaven com l'IBEX ens allunyava de la possibilitat d'anar a viure amb la persona que estimàvem...i fins avui, on no podem ni prendre'ns el cafè matinal sense saber com jutgen els mercats la decisió del poble italià o grec de votar un o altre primer ministre.

I aquesta crisi ha fet obrir els ulls a molta gent. Ara sabem que el nostre benestar no està directament vinculat a cap d'aquests gràfics. Que alguns dels països amb més qualitat de vida són jutjats com a operacions de risc, i per tant vistos amb desconfiança, pels inversors dels 5 continents. Hem entès que la bombolla immobiliària no volia dir més benestar malgrat visquéssim sota el miratge de les fletxes verdes dels espais borsaris. Potser tot això ho podríem haver comprés abans si haguéssim escoltat economistes que no viatjaven en avions privats ni portaven tirants. Recordo que Paul Krugman, fa més de 10 anys, va escriure un article al NY Times on precisament deia que “els inversors posen els diners amb la mateixa inconsciència que els retrien”.

Mai he tingut cap simpatia per Silvio Berlusconi, però pensar que l'economia italiana millorarà pel sol fet que ha dimitit és absurd. No respon a cap anàlisi fred ni rigorós sinó a un pressentiment. I crec que l'economia és massa important per deixar-la en mans del 6è sentit d'alguns brokers. Afortunadament les matemàtiques ja fa segles que es van inventar, ja no cal consultar oracles erràtics i capritxosos.

Segur que hi ha persones per qui és molt important saber com han obert els mercats a l'altra punta del planeta, però aquest col·lectiu ja té eines infinitament més precises i ràpides per consultar aquesta informació que no haver d'esperar el butlletí d'un mitjà generalista. Al 99% restant ens seria molt més útil saber cada matí quin és el preu del pollastre, de la llet, de les cireres, de l'avellana o del raïm. Per cert, l'expressió “Reus, París, Londres” prové de l'època en que la llotja de la capital del Baix Camp fixava el preu de l'aiguardent juntament amb les capitals francesa i anglesa. Senyal que la fal·lera borsària és molt antiga. Potser és hora de començar a saber per a quines coses del dia a dia és útil i per a quines no serveix absolutament de res.