29M: #VagaGeneral

Mai m'he refiat de les “regles” de la política (i la comunicació) que acostumen a repetir determinats gurus, amb una excepció. Hi ha una norma que es compleix sempre, i és la que afirma que tot l'espai que tu no ocupis (ja sigui un espai polític o comunicatiu) l'ocuparà algú altre. És per aquest motiu que avui escric al meu bloc una entrada favorable a la Vaga General. Si els que estem en contra de la Reforma Laboral abandonem la xarxa aquesta quedarà en mans dels contraris a la protesta i la seva veu semblarà majoritària, i tots sabem que sabran explotar-ho.

La paradoxa del republicà a qui li agradaven monarquies

Si haig de triar entre Gorbachev, Yeltsin, Putin o Medvedev em quedo amb el primer, és a dir amb l'únic dels 4 que no va arribar al Kremlin gràcies a procés democràtic. Aquesta paradoxa no em genera dubtes sobre els avantatges del model democràtic, segueixo pensant que és el sistema més just i més eficaç, o si voleu “el pitjor, exceptuant tots els altres” que deia Churchill. En tot cas, demostra que no és un model perfecte i, com tot, pot ser millorat. I és que en el model actual el candidat més preparat, intel·ligent i honest pot no ser el candidat amb més possibilitats de ser escollit.

Crisi, quina crisi?

Aquesta setmana les principals entitats financeres de l'estat espanyol han fet públics els seus beneficis, i el primer que ha sobtat és que, malgrat que aquesta ha estat una crisi financera, segueixen tenint uns beneficis prou importants. No es tracta de buscar el boc expiatori a la situació actual (tot i que estaria bé que alguns directius paguessin pels seus errors), però si que caldria veure què és més eficaç de cara al futur. Repartir els costos de la crisi de forma desigual, amb greus afectacions per a les classes més desafavorides i sobre la classe mitja, i deixar indemnes altres sectors no només no és just, a més resulta ser el millor camí per tornar a cometre els mateixos errors que ens han portat fins aquí.

Es pot curar la "madriditis" crònica?

Els culers estem vivint un moment dolç. Els que vàrem iniciar la nostra afició pel futbol als anys 80 amb el Barça de Simonsens, Artola, Sánchez, Carrasco, Moratalla, etc som molt conscients que el moment actual és excepcional. No només tenim el millor Barça de la història, sinó que aquest equip és un dels millors dels que ha existit mai. Hauríem de gaudir-ne i, de tant en tant, fer ràbia als seguidors del Real Madrid i de l'Espanyol. La rivalitat forma part del futbol i, com el vi negre, és sana a petites dosis. L'excés, en canvi, pot ser molt perjudicial per a la salut.

2012: decreixement o austeritat?

Si a la vida 1.0 (aquella que es viu més enllà de les xarxes socials) es fes un TT (trending topic) de la paraula més usada, el mot “austeritat” tindria moltes possibilitats de ser un dels més escoltats durant aquest 2012. No poso en dubte la necessitat que les administracions apliquin polítiques d'austeritat (de fet, ho vaig defensar durant els 7 anys que vaig ser conseller al Districte de l'Eixample, sovint en contra de l'opinió d'alguns veïns i veïnes). Però tinc la sensació que aquesta paraula s'està usant per evitar el debat sobre el model actual basat en el creixement, que és el veritable responsable de la crisi que estem patint.

Enveja sana dels "caucus" però no d'Iowa

Fa només unes hores que han començat i “acabat” (encara recompten els 8 vots de diferència entre Romney i Santorum) els “caucus” d'Iowa per als 6 candidats republicans que encara segueixen la cursa cap a la nominació del seu partit. Les primàries d'aquest estat conservador solen despertar un gran interès per ser les primeres, ja que només representen l'1% dels vots delegats del partit republicà i en cap cas són determinants. Durant les properes setmanes molts de vosaltres acabareu avorrint les primàries del partit dels “elefants” i més tard les mateixes eleccions entre el seu candidat i Obama. Crec que abans que això passi és un bon moment per explicar 5 aspectes que em fan sentir sana enveja d'aquest model.

La dreta gestiona millor...els marcs de referència

Aquests darrers dies Hongria ha aconseguit un protagonisme no habitual en aquest “petit” país situat a l'est d'Europa. El partit conservador Fidesz, que va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora, ha iniciat una reforma de la constitució sota una visió reaccionària que, a part d'afavorir-lo políticament i electoralment, suposa una important regressió en temes de llibertats individuals prohibint els matrimonis homosexuals, l'avortament o definint el cristianisme com a base del país. Totes elles mesures indispensables per sortir de la crisi, per cert, motiu pel qual va guanyar les eleccions, no pas per la reforma de la carta magna hongaresa.

Menys impostos als rics, més taxes a la classe mitja i culpabilitzar els més desafavorits

Fa uns dies escrivia en aquest mateix bloc (“A espatles de la classe mitja. Qui paga la crisi?”) que la majoria de mesures impulsades pel govern Zapatero han fet recaure sobre les espatlles de la classe mitja l'anomenat pla d'austeritat, tant pel que fa a les mesures impositives com pel que fa a l'eliminació de serveis, bonificacions i ajudes. El guió del govern Mas segueix unes pautes similars i en només un any hem pogut comprovar que li és més còmode fer pagar els plats trencats a les classes mitges o baixes que enfrontar-se a determinades elits econòmiques.

Coses que no hem après aquest 2011: el miratge nuclear

Aquestes darreres setmanes de l'any acostumen a ser un bon moment per mirar enrere i fer balanç dels darrers 12 mesos. Sense dubte una de les notícies d'aquest 2011, una de les males notícies, sigui el tsunami que va afectar la costa japonesa el passat mes de març. I especialment les conseqüències després que quedessin afectats els reactors de la central nuclear de Fukushima. Aquesta, de fet, és una conseqüència que es pagarà durant anys, i prova d'això és que tot just fa uns dies arribaven a la costa occidental dels Estats Units restes de material contaminat vessat al mar durant la fuita.

Solidaritat en temps de crisi: Banc dels Aliments, Càritas i La Marató

Si d'alguna cosa ha “servit” (i em falten cometes) aquesta crisi ha estat sense cap mena de dubte per desmuntar tòpics que de tant repetits una part de la població se'ls havia cregut. El creixement com a únic camí, l'impossibilitat que esclatés la bombolla immobiliària, les prediccions infal·libles del FMI, etc...comencen a ser només un rècord i costarà molt que la gent torni a confiar cegament en aquests dogmes del segle XXI. Els que també estan caient aquests dies són els que envolten als temes de solidaritat, voluntariat o necessitat. No tota la pobresa és “estructural”, com l'anomenen aquells que no volen resoldre-la, i afecta a famílies a les que fa una dècada Aznar els havia dit que “Espanya va bien”. No totes les ajudes són demanades i adjudicades a persones d'origen no autòcton, potser eren dades que ja se sabien, però hi havia qui les posava en dubte constantment.

El bosó de Higgs explicat per un dummie

La majoria de mitjans s'han fet ressò de la notícia que ahir donava a conèixer el CERN en que un grup de científics creuen haver detectat una partícula anomenada bosó de Higgs. No sóc físic ni molt menys expert en partícules elementals, per això la meva modesta intenció és que un dummie com jo intenti respondre de forma planera i potser simplista (que els especialistes en la matèria espero que perdonin ja que aquest post no està adreçat a ells) a la pregunta que avui es fa molta gent: “Què és el bosó de Higgs?”

La llengua dels ni-ni: mirar el dit quan s'assenyala el problema

El “30 minuts” de diumenge passat va fer una interessant fotografia del fenomen que alguns han anomenat “ni-ni” per referir-se als joves (principalment entre 18 i 24 anys) que ni estudien ni treballen. Va ser un retrat excel·lent, com ja ens té acostumats aquest històric espai de la televisió pública, que enlloc de donar la veu a suposats experts, centrava el seu relat en els protagonistes d'aquesta situació. Com sol passar, les xarxes socials no en van quedar al marge i es podia seguir un debat paral·lel amb tots els espectadors que compartien, sobretot via twitter, les seves impressions. Així, mentre el reportatge assenyalava un problema, un atur juvenil que gairebé arriba al 50%, alguns només miraven el dit, o per ser exactes, la llengua. Molts dels comentaris venien a observar que alguns dels protagonistes (crec que no eren ni la meitat) eren castellanoparlants.

Canvi climàtic: pessimistes en les previsions i optimistes en les solucions

La cimera COP17 que s'ha celebrat a Durban les darreres setmanes ha finalitzat amb gust agredolç, i com sol passar en aquests casos hi ha qui voldrà veure el got mig ple (els que posen en valor haver validat l'actual protocol de Kyoto i haver aconseguit que els països més escèptics, és a dir Estats Units, Xina i Índia, es comprometin a signar l'acord el 2015) i els que el veuen mig buit (és un acord de mínims i cap dels compromisos futurs és vinculant). En tot cas crec que pel que fa al canvi climàtic ens convindria ser pessimistes en les previsions i optimistes en les solucions.

L'estat propi: imprescindible però insuficient

Ahir conversant mitjançant el twitter (hauria de dir piulant doncs) amb en @JosepBargallo i @laSrtaPepis va sorgir un debat al voltant dels referèndums sobre la Constitució Espanyola, l'adhesió a l'OTAN o l'Estatut que havien estat votats negativament o (per motius d'edat) no havíem ni tan sols pogut votar. Evidentment tots coincidíem que en el referèndum sobre l'estat propi votaríem afirmativament i esperàvem guanyar, per primer cop. En tot cas jo vaig exposar el meu dubte sobre quina part podrem decidir.

En defensa del President Montilla

No m'ha agradat mai gaire parlar de noms o cognoms, o de sigles o coalicions. Crec que sovint la política presta més atenció als actors que al guió, i és un error. Entenc la política com un “esport” col·lectiu i no comparteixo gens aquesta dèria, molt estesa a casa nostra, d'estar més pendents de descobrir un nou Messi cada setmana que de treballar en equip. Per això no acostumo a entrar en polèmiques personalistes, però davant d'uns atacs desmesurats cap al President Montilla, no puc quedar-me en silenci.

Un robatori pot ser consentit?

Segons el diccionari de l'IEC (Institut Estudis Catalans) robar és “apropiar-se indegudament amb violència, amb engany o d'amagat d'allò que és propietat d'altri”. Amb aquesta definició potser hauríem de revisar la validesa del hashtag #EspanyaEnsRoba que aquests dies ha estat TT (Trending Tòpic). És evident que no ho fa d'amagat, i menys des que el 2009 (gràcies a la pressió exercida per Joan Ridao) Zapatero va publicar les balances fiscals (que ja veurem si Rajoy s'atreveix a publicar). Tampoc ho fa amb enganys ja que més del 80% de la població catalana és conscient d'aquesta situació i la considera molt perjudicial per a l'economia catalana.  

Mathematics are not an opinion

From yesterday until December 9, held in Durban (South Africa), the 17th Conference of the Parties (COP17) to the United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC). Maybe it's a good time to recall some facts about the alarming situation. 

1 - Today there is no doubt about the average temperature has risen and all the predictions based on computer models say it will continue. The only question that is often used by climate skeptics, is knowing the rate of warming. 

Els 10 directius de l'automòbil més ben pagats: sou en funció de productivitat?

La setmana passada el diari Expansión publicava la llista dels 10 directius de la indústria de l'automoció més ben pagats, i que us reprodueixo aquí:

Nom – Empresa – Càrrec – Sou

Alan Mulally – Ford – President – 26,5 M€

Martin Winterkorn – Volkswagen – President – 9,33 M€

Mark Fields – Ford – Vicepresident – 8,81 M€

Dieter Zetsche – Mercedes – Conseller delegat – 8,69 M€

Lewis Booth – Ford – Vicepresident – 8,1 M€

Luca Cordero – Ferrari (Fiat) – President – 7,45 M€

Chris P. Liddell – General Motors – Vicepresdient – 6,22 M€

John Fleming – Ford – Vicepresident executiu – 5,91 M€

Thomas G. Stephens – General Motors – Vicepresdient tecnològic – 5,62 M€

Fco Javier García Sanz – Volkswagen – Responsable de Compres – 4,6 M€

Motius per votar o no uns pressupostos

Els pressupostos són la llei més important que es vota cada any a qualsevol institució, ja sigui estatal, nacional, europea o local. Els motius per votar-los a favor i en contra són infinits, o gairebé. En tot cas no crec en els apriorismes i d'entrada no cal ni rebutjar ni acceptar “a cegues” una llei d'aquesta importància. CiU té dret a presentar els pressupostos que vulgui ja que va guanyar les eleccions de fa un any. I també les de fa una setmana, tot i que aquestes no eren un referèndum sobre la seva gestió (com ells no van parar de repetir abans de saber els resultats i com ara ho farien si els haguessin anat pitjor). De la mateixa manera els altres partits tenen el dret (jo diria l'obligació) de denunciar de forma argumentada les mancances o febleses d'aquests comptes.

Cobrar per recepta: tapar forats enlloc de buscar solucions

No crec en els dogmes, crec en les matemàtiques. No sóc ateu per una qüestió ideològica o filosòfica, sinó científica. Déu és una hipòtesi que no ha estat demostrada. Tampoc sóc socialdemòcrata per ideologia, ho sóc per què crec que és un model més eficaç que les seves alternatives vigents (o el menys ineficaç dels models actuals, si voleu). És per aquest motiu que les esquerres s'equivoquen (ens equivoquem) quan eludim un debat enlloc de contraposar els nostres arguments. El sistema de finançament de la sanitat pública n'és un bon exemple. Jo estic en contra del co-pagament (millor seria anomenar-lo re-pagament) per motius pràctics, no ideològics.