Un robatori pot ser consentit?

Segons el diccionari de l'IEC (Institut Estudis Catalans) robar és “apropiar-se indegudament amb violència, amb engany o d'amagat d'allò que és propietat d'altri”. Amb aquesta definició potser hauríem de revisar la validesa del hashtag #EspanyaEnsRoba que aquests dies ha estat TT (Trending Tòpic). És evident que no ho fa d'amagat, i menys des que el 2009 (gràcies a la pressió exercida per Joan Ridao) Zapatero va publicar les balances fiscals (que ja veurem si Rajoy s'atreveix a publicar). Tampoc ho fa amb enganys ja que més del 80% de la població catalana és conscient d'aquesta situació i la considera molt perjudicial per a l'economia catalana.  

I tampoc ho fa amb l'ús de la violència (crec que és un error quan des del sobiranisme s'usen expressions que poden servir per excitar els ja convençuts però que allunyen els que encara no comparteixen la necessitat de construir un estat propi). Darrerament l'independentisme ha semblat que agafava com a bandera aquella màxima que afirma que “es pot dir més alt, però no més clar”. Fals, absolutament fals. Si fos cert els resultats del 20N no haurien donat (també a Catalunya) uns resultats tant favorables al PP o altres formacions que tot i no negar l'espoli el consideren inevitable.

Moviments com el feminisme o l'ecologisme, tant o més carregats de raons que l'independentisme, porten dècades fent sentir la seva veu i malgrat haver aconseguit molts progressos i haver estat capaços de convèncer una amplíssima majoria de la població, segueixen sent conscients que la tasca d'explicar els seus arguments és imprescindible. De vegades ha semblat que per una part de l'independetisme aquesta tasca de fer pedagogia (no a Madrid sinó a Catalunya) era innecessària i algunes enquestes (no sempre realistes) han ajudat a fer creure que ja no calia convèncer ningú més, que ja érem suficients.

L'independentisme, on segueixo pensant que és positiu que hi hagi accents i estratègies diferents, ha de seleccionar els millors arguments i les millors eines per comunicar-los. Les competicions sobre qui té més pressa o qui crida més fort em semblen absurdes, i si m'ho semblen a mi que porto 17 anys militant a l'independentisme, què li deuen semblar a aquells que encara no comparteixen la nostra estratègia? Què pensaran els que encara hem de convèncer que es prohibeixi parlar d'espoli fiscal al Parlament català i no al Congreso de los Diputados? No ens roben, si de cas ens deixem robar, però mentre no demostrem que som majoria, ni això podem dir.