divendres, 9 de juliol del 2010

Comiat de conseller de districte

(intervenció feta en el Congrés de d’Esquerra Eixample del dia 8 de juliol de 2010 que servia per escollir el meu relleu com a conseller de districte)

Començo pels agraïments
El juny del 2002 la aleshores portaveu-consellera del districte l’Eva Willaert i el president del casal, en Francesc Sánchez, em van proposar l’oportunitat de ser conseller de districte per a la legislatura 2003 – 2007. La veritat és que els vaig demanar que m’ho deixessin pensar durant tot l’estiu, i consultar-ho amb la Marta, la meva dona. La resposta la coneixeu prou bé tots plegats, sinó avui no seriem aquí. Deixeu-me començar però pels agraïments i, per tant, agraint tant al Francesc com a l’Eva, i per extensió a l’executiva d’aleshores aquella oportunitat.

He de dir que durant aquests anys m’he sentit més o menys acompanyat en la tasca duta a terme, en funció del moment i de les circumstàncies, tampoc ens enganyem. Sabeu que sempre dic el que penso i ara no diré que sempre m’he sentit recolzat per tothom, però si que és just que digui que des del Francesc fins a l’Agnès Russiñol, passant pel Roger Sanmillan, els presidents, i presidenta, del casal amb els que he tingut el gust de treballar m’han demostrat una gran confiança en la meva tasca i m’han deixat fer-la tal i com creia que havia de fer-se. Tampoc vull oblidar-me d’altres persones que d’una forma o altra m’hi ha ajudat: David Agustí, Joaquim Asensio, Ignasi Badia, Jordi Balius, Jordi Baylina, Josep Bellet, Joan Bernà, Jordi Brengaret, Gemma Clarissó, Ton Colomina, Andreu Criquet, Mireia Datzira, Pere Farriol, Carles Fité, Xavier Fonollosa, Rosa Maria Freixedas, Germà Garriga, Carme Gil, Pilar Giuinovart, Ramon Hernàndez, Ramon Lamiel, Xavier Lasauca, Sílvia Macià, Ramon Martí, Arnau Martín, Eduard Ollé, Josep Maria Pons, Quim Puig, Carme Rincón, Pep Serrano, Jordi Torrades, Artur Torredeflot, Albert Viladot i molt especialment a l’Eva Inglés, sense la qual moltes de les propostes que hem impulsat des del districte haurien quedat oblidades si no hagués estat per la seva magnífica tasca de donar-les a conèixer mitjançant el web o el butlletí del casal.

I vull fer extensiva a la gent amb qui he treballat des del grup municipal de l’ajuntament, tant els regidors i regidores, l’Ester Capella, el Xavier Florensa, el Ricard Martínez, el Jaume Oliveras, la Pilar Vallugera i especialment el Jordi Portabella, com els tècnics. I, especialment els dos consellers que m’han acompanyat en tot aquest temps, la Trini Capdevila, però sobretot el Roger Civit, sense ell avui jo no seria aquí. El Roger no només ha estat un magnífic conseller de districte sinó que és un gran amic. Gràcies per tot Roger!

La política com a eina i no com a finalitat
Si he volgut començar pels agraïments, quan sovint es deixen pel final de les intervencions, és per què que la política és un “esport” d’equip i sense un equip al darrere no hi ha lideratges que valguin. La política, tal i com la entenc és un servei a la ciutadania que ha de defugir dels personalismes i dels lideratges únics. L’eix central de l’acció política no som nosaltres, són els ciutadans. Insisteixo, el més important són els ciutadans. Els polítics i els partits, fins i tot les administracions no són una finalitat en si mateixos, són una eina. Com un ganivet o una escombra, no som res més. I aquest és, si m’ho permeteu, el primer consell que us dono als que ara us esteu fent càrrec, en els cas de la Trini, o us fareu càrrec de la política municipal. Estem aquí per resoldre problemes, o intentar-ho, i així és com he treballat aquest 7 anys com a portaveu al districte i com estic treballant des que sóc portaveu del partit.

Un model de districte i de ciutat
No us faré un llistat inacabable de mocions o precs presentats durant aquest 7 anys, entre altres coses perquè, com he dit, això és un esport d’equip i aquest tipus de balanç s’ha de fer a final de legislatura, no ara. Ara només plega una peça de tot l’engranatge, res més. Però si que us faré breument 3 apunts del que crec que ha de centrar un model de política municipal en aquest, o en qualsevol altre districte.

La proximitat mitjançant la participació i la descentralització
Fa molts anys que la medicina, de la que sabeu que sovint en faig ús per posar exemples degut a la meva formació, sap que no pot atendre un pacient sense escoltar-lo. Doncs els polítics no podem fer bé la nostra feina si no comptem, no només amb l’opinió, sinó directament amb la participació dels ciutadans i els atenem des de la proximitat. No m’hi estendré gaire. Som un partit republicà i d’esquerres (que ningú ho oblidi, des de fa 78 anys, no des del 2003) i aquesta idea forma part del nostre ADN. Cal que el districte vagi assolint cada cop més competències i pugui exercir-les des de la proximitat. Cal atendre, i entendre, les necessitats dels veïns i veïnes des dels barris. Així serem més útils i eficaços, que és la única finalitat que tenim, com us deia fa una estona. Us recordo que el districte de l’Eixample no pot ni tan sols canviar el nom d’una plaça com la de la Hispanitat (per cert, amb una moció aprovada fa uns anys). Cal doncs que la ciutat es vagi descentralitzant progressivament en totes aquelles decisions que es prenen millor des de la proximitat. La planificació d’equipaments, l’atenció a les persones, la promoció dels eixos comercials, la reactivació i dignificació de les zones degradades, etc...

Un urbanisme que canviï el paradigma de l’ús del sòl
Sabeu que en moltes ocasions he repetit que a la majoria de municipis de Catalunya costa més trobar diners per a construir-hi un equipament que no pas el sòl on construir-lo. Però a l’Eixample, passa just el contrari, aquí costa més trobar un solar, per no dir comprar-lo o expropiar-lo, que no pas com finançar aquell determinat equipament. Hi només hi ha dues solucions (fins ara). La resignació, que és la que usa el govern municipal; i la demagògia que usa l’oposició i que consisteix en demanar més i més equipaments sense tenir en compte aquest limitació. Bé, de fet existeix una tercera opció, la que des d’Esquerra portem temps defensant i que és la de proposar un nou model de ciutat. Un model no basat en el totxo i en la construcció de nous equipaments com a solució a totes les demandes veïnals. És evident que calen més escoles,i biblioteques, i casals d’avis. Però aquesta no pot ser la única estratègia. Cal aprofitar millor els equipaments existents, fent-los multifuncionals i obrint-los més hores, però cal també canviar el paradigma: ja no és el ciutadà que ha de desplaçar-se fins a l’administració, sinó que ha de començar a ser l’administració que es desplaci fins al ciutadà. A l’Eixample hi ha més de 20.000 persones majors de 65anys que viuen soles i el ritme de construcció de places de residència o casals d’avis amb prou feines arriba al centenar per legislatura! Però encara que fos possible moltes augmentar-lo, moltes d’aquestes persones prefereixen seguir vivint a casa seva. Cal doncs, que sigui l’administració que s’hi desplaci per atendre les necessitats d’aquests veïns i veïnes, ja sigui necessitats pel que fa a la salut, a l’atenció domèstica o, fins i tot, a l’adequació dels domicilis. És més barat, més eficaç, més útil, i millor per a la persona receptora de l’ajuda.

El que compten són les persones
I deixeu-me acabar amb una tercera idea que en el fons és complementària de les 2 anteriors. L’atenció a les persones des de les polítiques socials, és a dir la sanitat, l’educació i els serveis socials. I més en un moment de crisi com aquest. Aquestes haurien de ser les prioritats més grans de qualsevol govern que es defineixi d’esquerres, bé, de qualsevol govern. Alguns cops he explicat com el districte de l’Eixample destina més diners a la neteja i el manteniment de la via pública que a l’atenció a les persones. Embrutar els carrers costa diners que haurien de destinar-se a aquelles polítiques que realment són importants. Un cop més, des del govern s’afronten aquestes situacions amb resignació i sense buscar alternatives i des de l’oposició amb demagògia i sense oferir alternatives. Barcelona és una ciutat que no es pot permetre el luxe d’estar canviant el mobiliari urbà cada poc temps. Alguns cops semblen més importants els premis de disseny urbà que la utilitat del mobiliari. Els bancs, els fanals, les voreres, etc... son eines i només han de ser pensades des de la utilitat, la durabilitat i el preu. El segle XXI ens ofereix cada any noves solucions tècniques i nous materials que permeten estalviar manteniment i diners, que haurien d’anar destinats a altres polítques.

Inicio una nova etapa en la política municipal
M’agradaria doncs que aquesta tasca i aquesta forma que tinc d’entendre la política municipal tingués continuïtat. És només un desig, al final sou els militants els que heu de decidir si voleu que tingui continuïtat o no. La darrera paraula sobre si val la pena seguir amb aquesta línia o no fer-ho, és vostra.
Acabo. Gràcies a tots i totes els que m’he ajudat, suggerit, animat o criticat. Si, dic criticat, ja que quan són constructives les crítiques són molt útils. Avui no m’acomiado de res. Avui no poso fi a la meva participació en la política municipal ni del districte ni de la ciutat. Avui acabo amb una etapa i n’inicio una altra. Em poso des d’ara mateix al servei s grups municipals del districte i de la ciutat. Estaré allà on em demaneu que sigui. Ajudant de la forma que sigui més útil al col•lectiu. La meva etapa en la política municipal de la ciutat no s’acaba avui, tan sols canvia de registre. Insisteixo això on és un Adéu, sinó un fins ara.

1 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per l’agraïment públic Ignasi!!!
Sempre es reconfortant que el fiquin a un per la feina que ha fet al mateix sac que a l’Artur Torredeflot,Carme Gil, Silvia Macià, Carme Rincón,etc
Ostia tio “quantes hores perdudes per tu”, i que poc que ha significat....

Ramon Martí

Publica un comentari a l'entrada