dilluns, 17 de desembre del 2012

Banderes que desapareixeran de les NNUU

*article publicat al número 1089 del setmanari El Triangle

A Catalunya bona part de la població celebra com una victòria pròpia cada cop que una nació enfila el camí de la seva plena sobirania i del seu reconeixement internacional. Crec que el fet de poder decidir lliurement el propi destí com a societat no hauria de ser celebrat només pels independentistes, sinó per tothom que es consideri demòcrata. Els darrers dies al nostre país molts hem celebrat l'ingrés de Palestina a les Nacions Unides com a estat observador. Anteriorment es va rebre amb el mateix entusiasme la declaració d'independència del parlament de Kosovo. I més recentment hi ha qui també ha celebrat processos més dubtosos com són els de Sudan del Sud o la República Islàmica d'Azawad.

Però pocs dies després que s'hagi prorrogat el protocol de Kyoto em pregunto si no seria coherent que aquells seguim amb interès les incorporacions de nous membres a les NNUU no paréssim la mateixa atenció a aquells estats que en pocs anys deixaran de ser-ho, i no pas per voluntat pròpia. Estic parlant d'estats que literalment van desapareixent dels mapes a mida que puja el nivell del mar conseqüència de l'escalfament global. Aquesta no és una afirmació apocalíptica sobre un futur incert, és la descripció de la realitat present: molts petits estats insulars ja han començat plans d'evacuació de bona part de les seus territoris cansats d'esperar que la resta del planeta entenguem que els seus problemes també són els nostres. Em pregunto com reaccionaran García-Albiol o Marine Le Pen quan arribin a Europa milers de refugiats climàtics apàtrides que han hagut d'abandonar el seu país per culpa del nostre estil de vida.

Fa dues dècades que milito a l'independentisme. Que Catalunya esdevingui un estat europeu de ple dret és necessari, fins i tot imprescindible per a molts elements quotidians. Però és insuficient per fer front al repte més gran que tindrem com a generació: la lluita contra el canvi climàtic. La independència és imprescindible però insuficient per garantir a les meves filles una qualitat de vida, almenys com la que jo he tingut. I no estic contraposant les dues lluites, al contrari. Si sóc independentista és per millorar la qualitat de vida dels meus conciutadans, exactament el mateix motiu pel qual sóc ecologista. No tenir present els reptes climàtics a nivell planetari és el que jo considero incoherent amb l'independentisme pragmàtic (potser no ho és per aquell nacionalisme desconnectat de les necessitats bàsiques de la ciutadania, molt present al nostre país).

Ens cal un canvi de model. No n'hi prou amb la quimera del creixement que ofereixen les dretes europees, ni amb un simple canvi de banderes com voldria la dreta catalana. Necessitem repensar el model productiu, energètic, laboral i alimentari dels darrers 150 anys. I aquella esquerra que només ofereixi petits pedaços a un model obsolet pot acabar sent part del problema enlloc de part de la solució. I, sobretot, ens cal pensar globalment. Qui prometi paradisos locals mentre la resta del planeta s'ofega s'estarà enganyant a sí mateix.

Mirem doncs amb atenció cap a Escòcia, Quebec, Euskadi o Flandes, però no oblidem els noms d'aquells que algun dia van ser estats de ple dret i que ja estan patint els efectes del canvi climàtic: Tuvalu, Vanuatu, Fiji, Cap Verd, Maurici, Nauru, Antigua i Barbuda, Saint Vincent i les Grenadines, Comores, Barbados, São Tomé i Príncipe, Seychelles, Saint Kitts i Nevis, Grenada, Dominica, Niue, Palau, Bahames, Saint Lucía, Trinitat i Tobago, Kiribati, Illes Marshall, Illes Cook, Maldives, Samoa, Tonga o els Estats Federats de Micronèsia per citar-ne només alguns.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada