A Catalunya bona part de la població
celebra com una victòria pròpia cada cop que una nació enfila el
camí de la seva plena sobirania i del seu reconeixement
internacional. Crec que el fet de poder decidir lliurement el propi
destí com a societat no hauria de ser celebrat només pels
independentistes, sinó per tothom que es consideri demòcrata. Els
darrers dies al nostre país molts hem celebrat l'ingrés de
Palestina a les Nacions Unides com a estat observador. Anteriorment
es va rebre amb el mateix entusiasme la declaració d'independència
del parlament de Kosovo. I més recentment hi ha qui també ha
celebrat processos més dubtosos com són els de Sudan del Sud o la
República Islàmica d'Azawad.
Però pocs dies després que s'hagi
prorrogat el protocol de Kyoto em pregunto si no seria coherent que
aquells seguim amb interès les incorporacions de nous membres a les
NNUU no paréssim la mateixa atenció a aquells estats que en pocs
anys deixaran de ser-ho, i no pas per voluntat pròpia. Estic parlant
d'estats que literalment van desapareixent dels mapes a mida que puja
el nivell del mar conseqüència de l'escalfament global. Aquesta no
és una afirmació apocalíptica sobre un futur incert, és la
descripció de la realitat present: molts petits estats insulars ja
han començat plans d'evacuació de bona part de les seus territoris
cansats d'esperar que la resta del planeta entenguem que els seus
problemes també són els nostres. Em pregunto com reaccionaran
García-Albiol o Marine Le Pen quan arribin a Europa milers de
refugiats climàtics apàtrides que han hagut d'abandonar el seu país
per culpa del nostre estil de vida.
Fa dues dècades que milito a
l'independentisme. Que Catalunya esdevingui un estat europeu de ple
dret és necessari, fins i tot imprescindible per a molts elements
quotidians. Però és insuficient per fer front al repte més gran
que tindrem com a generació: la lluita contra el canvi climàtic. La
independència és imprescindible però insuficient per garantir a
les meves filles una qualitat de vida, almenys com la que jo he
tingut. I no estic contraposant les dues lluites, al contrari. Si sóc
independentista és per millorar la qualitat de vida dels meus
conciutadans, exactament el mateix motiu pel qual sóc ecologista. No
tenir present els reptes climàtics a nivell planetari és el que jo
considero incoherent amb l'independentisme pragmàtic (potser no ho
és per aquell nacionalisme desconnectat de les necessitats bàsiques
de la ciutadania, molt present al nostre país).
Ens cal un canvi de model. No n'hi
prou amb la quimera del creixement que ofereixen les dretes europees,
ni amb un simple canvi de banderes com voldria la dreta catalana.
Necessitem repensar el model productiu, energètic, laboral i
alimentari dels darrers 150 anys. I aquella esquerra que només
ofereixi petits pedaços a un model obsolet pot acabar sent part del
problema enlloc de part de la solució. I, sobretot, ens cal pensar
globalment. Qui prometi paradisos locals mentre la resta del planeta
s'ofega s'estarà enganyant a sí mateix.
Mirem doncs amb atenció cap a
Escòcia, Quebec, Euskadi o Flandes, però no oblidem els noms
d'aquells que algun dia van ser estats de ple dret i que ja estan
patint els efectes del canvi climàtic: Tuvalu, Vanuatu, Fiji, Cap
Verd, Maurici, Nauru, Antigua i Barbuda, Saint Vincent i les
Grenadines, Comores, Barbados, São Tomé i Príncipe, Seychelles,
Saint Kitts i Nevis, Grenada, Dominica, Niue, Palau, Bahames, Saint
Lucía, Trinitat i Tobago, Kiribati, Illes Marshall, Illes Cook,
Maldives, Samoa, Tonga o els Estats Federats de Micronèsia per
citar-ne només alguns.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada