*article publicat a El Periódico el dia 6 de gener de 2013
Els nascuts als anys 70 hem sentit
repetir fins a l'avorriment que la transició espanyola no es va fer
bé, almenys pels interessos de Catalunya. Sovint, els mateixos que
van renunciar a exigir el concert econòmic (a diferència del que
feren els bascos), han lamentat el mal finançament que patia el
nostre país i la impossibilitat de modificar allò que es va pactar
en una època on el soroll de sabres encara es podia sentir. Si
alguna cosa hem aprés els de la nostra generació, doncs, és
precisament a valorar la importància de les transicions i no deixar
per a altres moments temes que són claus per al futur del país.
Catalunya viu ara un moment que s'ha
batejat com de “transició nacional” cap a l'estat propi. De fet,
l'acord signat entre CiU i ERC s'ha fet pensant en un govern que
tingui com a màxima prioritat el disseny i l'execució d'aquesta
transició cap a una sobirania tan plena com els mercats i
l'austeritat europea permetin. Per aquest motiu és oportú
preguntar-se quin estat en pot sortir de l'actual executiu. I molt em
temo que difícilment els actuals responsables del govern català
tinguin el mateix concepte d'estat català del benestar pel qual
alguns hem lluitat des de fa gairebé vint anys.
La CiU actual es troba a anys llum
d'aquell pujolisme que als anys 80 havia convençut milers d'electors
socialdemòcrates. El model social i econòmic de consellers com
Felip Puig o Andreu Mas-Collell dista molt del que bona part del país
desitjaria i del que la majoria del país necessita. Però
especialment preocupant considero la continuïtat de Boi Ruiz al
capdavant de la sanitat catalana. Quin model sanitari tindrà una
Catalunya independent si qui ha de prendre les decisions en aquesta
matèria és una persona que sempre s'ha mostrat reticent amb un
model públic, universal i gratuït?
S'ha repetit molts cops que en xinès
la paraula “crisi” vol dir oportunitat, doncs l'actual conseller
de sanitat és un bon exemple dels que han vist en aquesta crisi
l'oportunitat d'aplicar aquelles polítiques de copagament que ja
proposaven fa dues dècades. Però no ha estat l'únic. Trobaríem
els mateixos exemples en educació, serveis socials, medi ambient,
justícia, model comercial, drets laborals, etc. Afortunadament
l'hemeroteca ens demostra que per alguns la crisi ha estat sinònim
d'oportunitat, però sobretot d'excusa, per aplicar unes mesures que
sempre han defensat.
Estem assistint a l'esgotament d'un
model de societat construït durant la revolució industrial, i
alguns ens volen fer creure que en una Catalunya independent aquest
model podria seguir funcionant. Són els mateixos que ens van fer
creure que no hi havia bombolla immobiliària; els mateixos que
sempre han apostat per un model de totxo que uns cops s'escriu
Eurovegas i uns altres transvasament del Roine; els mateixos que ens
han volgut convèncer que ser treballador públic o percebre el PIRMI
és una bicoca.
Fa vint anys que milito a
l'independentisme perquè crec que ens cal un estat nou, i no tan
sols un nou estat. Aquest no és matís semàntic. Islàndia no és
pas un nou estat, però en molts aspectes, començant pel mateix
procés de redacció de l'actual constitució, es pot considerar un
estat nou. A Catalunya, en canvi, hi ha qui voldria que el procés
d'independència fos lampedusià i tot canviés però tot quedés
igual. Hi ha qui ha vist l'oportunitat de canviar el color de les
banderes per assegurar-se que no canviï res més, començant pels
seus privilegis.
Segurament el pacte signat per ERC és
el millor que es pot aconseguir amb aquells que a Catalunya són el
paradigma de la continuïtat de l'actual model social i econòmic.
Però em sembla molt comprensible l'escepticisme amb que ha estat
rebut per bona part de les esquerres, també de les independentistes.
I és que som molts els que volem que Catalunya sigui un estat nou i
no només limitar-nos a tenir un nou estat que reprodueixi els
mateixos defectes, vicis o desigualtats que tenen altres estats.
Molts pensem que limitar els canvis al color de la bandera o el
passaport de l'1% no ens farà més lliures al 99% restant, i això
no ens fa ser menys independentistes.
El mateix President Mas deia en el seu
discurs de cap d'any que la lluita social i la nacional van de
bracet. La pregunta que em faig és si el seu concepte de lluita
social és el que la majoria de la societat catalana necessita en
aquests moments de canvi de model. I prefereixo preguntar-m'ho ara en
veu alta que lamentar-me durant dues o tres dècades d'una transició
mal feta, encara que sigui una transició nacional.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada