Si d'alguna cosa ha “servit” (i
em falten cometes) aquesta crisi ha estat sense cap mena de dubte
per desmuntar tòpics que de tant repetits una part de la població
se'ls havia cregut. El creixement com a únic camí,
l'impossibilitat que esclatés la bombolla immobiliària, les
prediccions infal·libles del FMI, etc...comencen a ser només un rècord
i costarà molt que la gent torni a confiar cegament en aquests
dogmes del segle XXI. Els que també estan caient aquests dies són
els que envolten als temes de solidaritat, voluntariat o necessitat.
No tota la pobresa és “estructural”, com l'anomenen aquells que
no volen resoldre-la, i afecta a famílies a les que fa una dècada
Aznar els havia dit que “Espanya va bien”. No totes les
ajudes són demanades i adjudicades a persones d'origen no autòcton,
potser eren dades que ja se sabien, però hi havia qui les posava en
dubte constantment.
Un altre dels tòpics que ha caigut
és que en temps de crisi la gent deixa de ser solidària. Al
contrari, precisament viure i veure de prop (al barri, a l'escola, al
CAP o a la família) situacions econòmiques que limiten amb la
pobresa (que a Catalunya ja arriba al 20%, és a dir, 1 de cada 5
famílies!) fa que les persones siguem més conscients que mai de la
necessitat de posar-hi una mica de la nostra part. I és així com
“de vegades ens en sortim” i enguany el Gran Recapte del Banc
dels Aliments ha superat tots els pronòstics (excepte els seus,
que ja ho vaticinaven) i ha aconseguit prop de 1.100 tones
d'aliments enlloc de les 800 que s'havien marcat com a objectiu.
O Càritas ha fet públic un estudi on, tot i haver reduït les
aportacions globals, confirma que ha augmentat el nombre des
persones que fa aportacions a títol individual mentre que les
provinents dels teixit empresarial han disminuït. I, de la
mateixa manera, estic plenament convençut que la Marató de TV3
(enguany dedicada a la regeneració i trasplantament de teixits)
serà un èxit rotund.
Però potser el tòpic més gran
que hem de fer caure és la creença que la solidaritat és una
despesa, quan en realitat és una inversió. Tots els estudis al
respecte demostren que són més cares les conseqüències de la
pobresa que no pas el que costaria invertir en evitar-la. Costa
més diners (via subsidis, ajudes, malalties, educació, inserció
laboral, etc...) ajudar una persona que ja es troba per sota del
llindar de la pobresa que donar-li les eines, oportunitats i recursos
quan encara no ha travessat aquest llindar. L'únic problema és
que aquestes inversions no donen resultats a quatre anys vista i tots
plegats exigim resultats immediats. No és només culpa dels governs,
sinó també dels partits i militants que exigeixen als seus líders
resultats electorals a 4 anys vista; i dels electors que volen
solucions immediates “aquí i ara”; i dels mitjans (parlo de les
empreses, no dels professionals) més interessats en el titulars que
els continguts...
M'equivocava quan unes ratlles
enrere deia que el tòpic més gran que hem de fer caure és que la
solidaritat cosat diners, no és cert, el tòpic més gran contra el
que hem de lluitar és el que afirma que això no ho podem canviar.
Si haguéssim fet cas de tots els que han afirmat al llarg de la
nostra història que hi havia coses impossibles encara estaríem enfilats dalt d'un arbre. Però, ja fa prop de 15 milions d'anys,
vàrem aprendre que no era impossible baixar dels arbres, aixecar-nos
sobre dues cames i mirar més lluny del que ho havíem fet mai abans.
Potser va sent hora que ho tornem a fer, no?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada