Es pot curar la "madriditis" crònica?

Els culers estem vivint un moment dolç. Els que vàrem iniciar la nostra afició pel futbol als anys 80 amb el Barça de Simonsens, Artola, Sánchez, Carrasco, Moratalla, etc som molt conscients que el moment actual és excepcional. No només tenim el millor Barça de la història, sinó que aquest equip és un dels millors dels que ha existit mai. Hauríem de gaudir-ne i, de tant en tant, fer ràbia als seguidors del Real Madrid i de l'Espanyol. La rivalitat forma part del futbol i, com el vi negre, és sana a petites dosis. L'excés, en canvi, pot ser molt perjudicial per a la salut.

Un cop dit això, he de confessar que no entenc l'obsessió d'alguns culers per llegir cada dia què diuen o deixen de dir els mitjans de Madrid, alguns amb uns índexs d'audiència irrisoris. No entenc per quin motiu l'endemà de l'entrega de premis als millors jugadors del món estem més preocupats per quines tertúlies i opinadors de la capital de l'estat espanyol no valoren en la justa mesura aquest Barça. Sincerament, avui m'hauria agradat llevar-me sentint què opinen els diaris esportius italians, francesos, alemanys o anglesos molt més que no pas els que, evidentment, mai reconeixeran els mèrits blau-granes. O és que potser la premsa catalana va admetre el mèrit del Madrid que va sumar la “sétima”, la “otava” i la novena?

Sembla que alguns gaudeixin més amb el “mal” moment del Madrid (que ens porta 5 punts a la Lliga) que no pas pel bon moment del Barça. Potser al final serà certa aquella afirmació que diu que alguns culers, més dels que voldria admetre, pateixen “madriditits”. Una patologia que, per desgràcia, no només afecta el futbol. Ahir mateix, al Twitter, hi havia qui es dedicava a retuitejar comentaris insultants de la minoria més casposa i anti-catalana que, evidentment existeix, criticant les paraules en català de Guardiola, que no els elogis que jugadors i entrenadors de tot el planeta havien piulat sobre en Pep. No entenc per quin motiu hem de fer més cas als insults d'uns radicals mal-educats i poc representatius d'una ciutat del planeta que als comentaris positius de la resta del món.

Potser un exemple que no té cap relació amb el futbol el vàrem poder llegir l'endemà de tancar la Fira de Frankfurt on Catalunya havia estat el país convidat. La pàgina 3 del diari Avui (signada per un gran professional com Vicent Sanchis, que aquell dia es va equivocar) anava íntegrament dedicada a repassar què opinaven diaris com l'ABC o La Razón sobre la fira literària. Aquell mateix espai el podríem haver dedicat a llegir què en deien els diaris alemanys, per exemple. La literatura catalana va a Frankfurt i llegim l'opinió de dos diaris espanyols? Això se'n diu provincianisme, “aquí i a la Xina Popular”.

Sóc culer des de ben petit, la meva mare en té la culpa (de les 2 coses, d'haver estat petit i de ser culer). Sóc dels que va plorar després de la final de Sevilla; dels que encara insulta l'àrbitre que no va anular el tap de Vrankovic a Montero l'any 1996; dels que no va voler veure com Djukic fallava el penal més important de la seva vida. Però això no m'impedeix pensar que potser és una anomalia que el Barça sigui més que un club, potser és perquè Catalunya és menys que un estat. Sospito que el dia que es normalitzi la segona també es normalitzarà la primera. Estar tot el dia mirant què opinen de nosaltres aquells a qui acusem de no deixar-nos ser, no és el millor camí per aconseguir-ho, al contrari. Avui és un dia per gaudir dels nostres èxits, no dels fracassos dels altres, a menys que els tinguem com a referència, que no és el meu cas però potser si el de molts dels que sota una aparent radicalitat es passen el dia fixant-s'hi.