2012: decreixement o austeritat?

Si a la vida 1.0 (aquella que es viu més enllà de les xarxes socials) es fes un TT (trending topic) de la paraula més usada, el mot “austeritat” tindria moltes possibilitats de ser un dels més escoltats durant aquest 2012. No poso en dubte la necessitat que les administracions apliquin polítiques d'austeritat (de fet, ho vaig defensar durant els 7 anys que vaig ser conseller al Districte de l'Eixample, sovint en contra de l'opinió d'alguns veïns i veïnes). Però tinc la sensació que aquesta paraula s'està usant per evitar el debat sobre el model actual basat en el creixement, que és el veritable responsable de la crisi que estem patint.

El diccionari defineix austeritat com a “senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental”. En aquest sentit és evident que no es pot aplicar aquest terme a l'estat del benestar, a menys que, com una minoria conservadora ens vol fer creure, pensem que l'educació o la sanitat són elements “ornamentals” o “superflus” de les administracions. Aquesta visió, pretén imposar un model on l'estat té altres preocupacions “més importants” que el benestar dels seus ciutadans. Però quan sento aquests arguments, el primer que em pregunto és “quines?” Què pot ser més important que el benestar dels membres d'una comunitat? Si els estats no serveixen per garantir el nostre benestar o la nostra llibertat, per a què coi serveixen? Si vull sentir himnes o veure onejar banderetes ja tinc el futbol.

Equiparar el transport, la sanitat o l'educació a “luxes” o “privilegis” seria una broma de mal gust si aquells que ho afirmen no fossin el mateixos que quan demanàvem una hipoteca ens animaven a demanar més diners dels que costava l'habitatge i així canviar-nos el cotxe. Durant els darrers anys les administracions, els partits (també), les entitats financeres, les cambres de comerç, les patronals, els sindicats, els mitjans de comunicació, i tots nosaltres en més o menys mesura hem apostat per invertir grans quantitats de diner públic en infraestructures que havien de garantir un creixement que ni arribarà ni se l'espera.

El transvasament del Roine, la MAT, el desdoblament de les autopistes, els nous aeroports o les ampliacions dels existents, l'AVE, la reforma del port, nous barris de gratacels i oficines, etc, han tingut en comú aquesta fe cega en un creixement econòmic on tot acabaria sent rendible. No poso en el mateix sac totes aquestes inversions, només dic que totes elles es basaven en la creença que l'economia seguiria creixent fins a l'infinit. Ara, ens podem reconfortar mirant el “30 minuts” i pensar que la culpa ha estat d'uns pocs o podem pensar com hauríem pogut invertir millor aquests mateixos diners. Hem de preguntar-nos on seriem ara si només la meitat del que han costat aquestes inversions s'hagués destinat a energies renovables, o a educació, o a prevenció de malalties (on per cada € invertit se n'estalvien 5€ en tractaments futurs).

Hem d'administrar els nostres recursos públics pensant quines polítiques poden ser més útils en un context de recessió que no serà transitori. Hem d'actuar de forma intel·ligent pensant on seran més rendibles i on ens estalviaran més diners el futur. Seguir invertint el poc que tenim en un model que aposti pel creixement és com prémer l'accelerador d'un cotxe que avança cap al precipici. Per això voldria que aquest 2012 molt a prop del hashtag #austeritat hi hagi #decreixement.