Enveja sana dels "caucus" però no d'Iowa

Fa només unes hores que han començat i “acabat” (encara recompten els 8 vots de diferència entre Romney i Santorum) els “caucus” d'Iowa per als 6 candidats republicans que encara segueixen la cursa cap a la nominació del seu partit. Les primàries d'aquest estat conservador solen despertar un gran interès per ser les primeres, ja que només representen l'1% dels vots delegats del partit republicà i en cap cas són determinants. Durant les properes setmanes molts de vosaltres acabareu avorrint les primàries del partit dels “elefants” i més tard les mateixes eleccions entre el seu candidat i Obama. Crec que abans que això passi és un bon moment per explicar 5 aspectes que em fan sentir sana enveja d'aquest model.

1. Meet, greet or eat: Hi ha una dita entre els mateixos votants que afirma que no votis mai un candidat sense abans “meet, greet or eat”, és a dir sense haver-t'hi reunit, haver-lo saludat o haver-hi menjat. La proximitat i el contacte amb el candidat és real, i no es limita a la passejada envoltat de fidels per un mercat com acostumem a fer per aquestes latituds. Als USA els candidats han de trepitjar molt carrer i aturar-se a parlar amb la gent, tant si els agrada com si no.

2. Molts i bons debats: Un altre dels aspectes que envejo és la quantitat i la qualitat dels debats entre els aspirants i que sovint acaben provocant errors, lapsus i anècdotes que, malauradament, ens arriben donant una imatge errònia dels candidats i del procés. M'agradaria veure si els candidats catalans o espanyols serien capaços d'afrontar el mateix nombre de debats sense cometre errors. A més, a aquestes alçades de campanya es poden veure formats inimaginables al nostre país on els candidats es poden interpel·lar entre ells (res a veure amb els temps pactats i pautats del nostre país), i on hi ha tots els aspirants (sense excloure els que no tenen opcions).

3. Això qui ho paga?: Als Estats Units qualsevol ciutadà (i gràcies a Internet també nosaltres) pot consultar quants diners ha rebut i per part de qui cada candidat. Això evita determinades pràctiques de finançament de partits que al Mediterrani encara no hem resolt de forma satisfactòria.

4. Idees: Sovint els resums informatius que ens arriben solen centrar-se en aspectes intangibles que donen una imatge esbiaixada de la política nord-americana. A les eleccions (primàries dels partits i també a les de la presidència) cap candidat pot presentar-se sense almenys una proposta (que no una promesa). Això provoca que la majoria de debats siguin al voltant d'aquestes idees i els candidats hagin de posicionar-se respecte les dels altres. (això ho envejo molt!)

5. El pes just dels partits: Als Estats Units el que compta (pel que he explicat en els 4 punts anteriors) són els candidats i el sistema de filtre per eliminar aquells que no aporten res de nou funciona francament millor que aquí. Això no sempre vol dir que tinguin els millors candidats, però si els que tenen més opcions de guanyar. Un mal candidat no serà designat encara que tingui el suport de la cúpula del partit.

No vull donar la sensació que és un model perfecte (això no existeix), però si que he volgut destacar 5 aspectes dels que en podríem aprendre alguna cosa enlloc de mirar, com sovint fem, amb una barreja de menyspreu i paternalisme aquell país.