Els 10 directius de l'automòbil més ben pagats: sou en funció de productivitat?

La setmana passada el diari Expansión publicava la llista dels 10 directius de la indústria de l'automoció més ben pagats, i que us reprodueixo aquí:

Nom – Empresa – Càrrec – Sou

Alan Mulally – Ford – President – 26,5 M€

Martin Winterkorn – Volkswagen – President – 9,33 M€

Mark Fields – Ford – Vicepresident – 8,81 M€

Dieter Zetsche – Mercedes – Conseller delegat – 8,69 M€

Lewis Booth – Ford – Vicepresident – 8,1 M€

Luca Cordero – Ferrari (Fiat) – President – 7,45 M€

Chris P. Liddell – General Motors – Vicepresdient – 6,22 M€

John Fleming – Ford – Vicepresident executiu – 5,91 M€

Thomas G. Stephens – General Motors – Vicepresdient tecnològic – 5,62 M€

Fco Javier García Sanz – Volkswagen – Responsable de Compres – 4,6 M€

Si esteu al cas de la indústria de l'automòbil possiblement haureu fet la mateixa reflexió que em va passar pel cap quan vaig llegir l'article: com és que entre els 10 directius més ben pagats no n'hi ha cap de Toyota (líder mundial en vendes des de fa fa uns anys)? Fins i tot enguany, malgrat el tsunami i que l'any passat la marca japonesa va haver de revisar 10 milions de cotxes (entre ells el meu), segueix sent la marca amb més vendes, això si amb el grup GM molt a prop.

Toyota – 8.557.351 – Japó

General Motors – 8.476,192 – Estats Units

Volkswagen – 7.341.065 – Alemanya

Hyundai Motor – 5.764 918 – Korea del Sud

Ford – 4.988.031 – Estats Units

Nissan – 3.982.162 – Japó

Honda – 3.643.057 – Japó

PSA (Peugeot Citroën) – 3.605.524 – França

Suzuki – 2.892.945 – Japó

Renault – 2.716.286 – França

Malgrat que 5 de les 10 maques més venudes són asiàtiques, i són les que mes han crescut en les darreres dècades, cap d'elles té un directiu en el Top Ten dels més ben remunerats. Possiblement aquesta tradició ve de lluny. Durant molts anys s'ha criticat l'economia japonesa per basar les seves promocions internes i els seus sous en funció de l'antiguitat i no del talent. El problema no és que no s'hagi de pagar el talent a preu d'or, fet amb el que hi estic d'acord, sinó que el talent no es pot mesurar de forma objectiva mentre que la fidelitat a l'empresa si.

Als anys 80, mentre a Europa els models a seguir eren els Super-Lopez que apostaven per fer cotxes barats i que duressin pocs anys (alimentant un consumisme que ens ha portat on som ara), Toyota i la resta de marques japoneses apostaven per la qualitat dels seus vehicles més que pel disseny o per la reducció de costos. El resultat 30 anys després és que les 3 marques que menys visiten els tallers mecànics són japoneses i a més durant aquest temps han estat capaços de dissenyar un motor híbrid que és, amb molta diferència, el que menys consumeix i menys contamina.

Ara que es parla sovint des de determinats sectors econòmics i algunes patronals (i partits polítics) de vincular sous amb productivitat estaria bé recordar que abans que fer que els treballadors de la Seat o de la Ford adeqüin els seus salaris al volum de vendes de la marca, primer convindria que ho fessin els seus directius. Quan aquests cobrin menys que els directius japonesos podran exigir als seus treballadors cobrar menys que els seus homòlegs nipons.