dimarts, 13 de desembre del 2011

La llengua dels ni-ni: mirar el dit quan s'assenyala el problema

El “30 minuts” de diumenge passat va fer una interessant fotografia del fenomen que alguns han anomenat “ni-ni” per referir-se als joves (principalment entre 18 i 24 anys) que ni estudien ni treballen. Va ser un retrat excel·lent, com ja ens té acostumats aquest històric espai de la televisió pública, que enlloc de donar la veu a suposats experts, centrava el seu relat en els protagonistes d'aquesta situació. Com sol passar, les xarxes socials no en van quedar al marge i es podia seguir un debat paral·lel amb tots els espectadors que compartien, sobretot via twitter, les seves impressions. Així, mentre el reportatge assenyalava un problema, un atur juvenil que gairebé arriba al 50%, alguns només miraven el dit, o per ser exactes, la llengua. Molts dels comentaris venien a observar que alguns dels protagonistes (crec que no eren ni la meitat) eren castellanoparlants.

Em preocupa que el meu país tingui una de les taxes d'atur juvenil més altes d'Europa, i estic segur que una part del problema es podria resoldre si no patíssim un dèficit fiscal enorme, per això fa 16 anys que milito a l'independentisme i no al nacionalisme. Quan miro les “Jennifer” que retraten els Catarres a la seva cançó, hi veig una conciutadana i em preocupa la seva situació i no la llengua que usa. De fet, el gran salt endavant fet per l'independentisme els darrers 20 anys, ha estat gràcies a una concepció no nacionalista de la necessitat de tenir un estat propi. Molts vàrem implicar-nos en aquesta lluita per reduir el dèficit fiscal i poder decidir més eficaçment des de la proximitat, no per limitar-nos a canviar una bandera per una altra.

Els darrers anys el nacionalisme s'ha anat sobiranitzant, i la porció de nacionalistes que aposten per la construcció d'un estat propi ara és més alta del que ho havia estat mai. Això en principi hauria de ser una bona notícia, però tinc els meus dubtes. Sempre m'ha agradat la frase que sovint usa Joan Puigcercós i que afirma que “el pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”. Com volem seduir els prop de 200.000 joves que estan en la situació descrita pel “30 minuts” si ens interessa més la seva llengua que la seva problemàtica? Si més d'un cop m'he mostrat escèptic sobre la utilitat d'unificar de l'independentisme és perquè tinc la sensació que no es produeix un efecte de suma sinó de desplaçament. L'independentisme d'arrel nacionalista creu que l'estat propi és una finalitat en sí mateix, i no només una eina. És complicat sumar els que creuen que l'estat propi és la meta amb els que volem que sigui el punt de partida, i debats com els generats a partir del reportatge de diumenge fan que cada cop n'estigui més convençut.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada