L'estat propi: imprescindible però insuficient

Ahir conversant mitjançant el twitter (hauria de dir piulant doncs) amb en @JosepBargallo i @laSrtaPepis va sorgir un debat al voltant dels referèndums sobre la Constitució Espanyola, l'adhesió a l'OTAN o l'Estatut que havien estat votats negativament o (per motius d'edat) no havíem ni tan sols pogut votar. Evidentment tots coincidíem que en el referèndum sobre l'estat propi votaríem afirmativament i esperàvem guanyar, per primer cop. En tot cas jo vaig exposar el meu dubte sobre quina part podrem decidir.

Tinc la sensació (crec que cada cop més majoritària) que els ciutadans, no només catalans, anem decidint sobre menys qüestions a mida que passa el temps. La reforma exprés la Constitució Espanyola d'aquest estiu o les noves receptes econòmiques de Merkel i Sarkozy m'afecten tant com a qualsevol habitant de l'estat espanyol, i crec que molts d'ells se senten tant insatisfets com jo per aquest fet. O per l'observació, des de la impotència, de com Moody's o Santadard & Poor's prenen decisions que afecten el nostre estat del benestar. On quedarà Catalunya doncs l'endemà de la independència si guanyem el referèndum? Molt probablement al costat d'estats com Holanda o Dinamarca, fet que seria un enorme pas endavant...però crec que insuficient.

Intentaré explicar-ho per no ser acusat d'antipatriota. Que els catalans i catalanes puguem tenir el mateix nivell de benestar i progrés que holandesos i danesos (en temes econòmics, ja que en llibertats individuals ens quedaria molt camí per recórrer encara) és imprescindible. Ho desitjo i fa més de 16 anys que treballo per aconseguir-ho. Però els habitants d'aquestes dues monarquies no tenen tots els seus problemes resolts i no viuen al paradís terrenal. Crec que si l'independentisme vol ser viable (electoralment) abans ha de ser creïble, i molts dels que encara no voten per tenir un estat propi sovint es mostren incrèduls quan se'ls diu que l'endemà de la independència viurem a l'Edèn, i fan ben fet.

Hi ha reptes que cap estat, per més gran o ric que sigui, pot afrontar per sí sol. Potser el repte més important que haurem de resoldre sigui el canvi climàtic, i per fer-hi front les fronteres no serviran de res (si ens carreguem el planeta afectarà igual a danesos, japonesos, suecs, americans o manxecs). Les meves filles necessiten un estat propi (per poder tenir una educació de qualitat, una sanitat pública eficient, unes universitats que els ofereixin tot allò que els seus cervells puguin imaginar, etc.) però també necessiten un planeta (per respirar, bàsicament). Per això deia que la independència és imprescindible, però insuficient. I alguns reptes (com canviar de model productiu, apostar per les energies renovables, reduir el consum d'aigua, controlar la voracitat dels mercats, abandonar el miratge del creixement) no es resoldran només tenint un estat propi.