A espatlles de la classe mitja. Qui paga la crisi?

Recordo que la primera campanya comunicativa que vaig tenir ocasió de fer l'any 2008 feia referència al fet que la crisi sempre acabem pagant-la els mateixos. Podríem trobar tires còmiques de la Mafalda que als anys '70 ja posaven de manifest l'incert equilibri sobre el que viuen unes classes que no tenen ni els beneficis ni privilegis de les més adinerades, ni compten amb les ajudes ni els suports de les més desafavorides. 40 mesos després, i 48 hores abans de les eleccions generals és un bon moment per saber si aquell temor que ens va portar a posar en marxa la campanya “Que no paguem la crisi els de sempre” s'ha acomplert o no.

Aquesta mateixa setmana el diari Expansión publicava un article molt recomanable explicant l'origen del 7.556 milions € que l'estat espanyol ha retallat o ingressat en els darrers temps per fer front al deute. Val la pena fer-ne un resum i comprovar sobre quines espatlles s'ha sustentat aquest esforç.

105 M€ = pujada de l'IRPF a les rendes superiors a 120.000€/any

438 M€ = pujada tributacions rendes de capital

Aquests 542 M€ provenen d'ingressos o estalvis que han afectat les classes més afavorides, la resta prové de mesures que afecten de la mateixa manera a un aturat que a Emilio Botín. Comprove-m'ho.

4.787 M€ = pujada de l'IVA

622 M€ = impostos especials

985 M€ = eliminació deducció 400€ a IRPF

619 M€ = eliminació xecs nadó

En resum, qui està pagant literalment la sortida a la crisi no són aquells a qui menys els costaria fer-ho sinó els de sempre. Aquestes dades van en la mateixa línia de les que donaven des de l'associació de concessionaris de vehicles fa tot just 15 dies, on es podia comprovar que els vehicles més cars eren els únics que no havien reduït les seves vendes els darrers anys.

Té raó Alfred Bosch quan diu que l'enemic és el sofà i no el PP o el PSOE (jo hi afegiria CiU en el mateix paquet, ja que ha votat al seu costat les mesures fiscals que abans esmentava). Aquests darrers anys aquests tres partits han compartit un mateix model de fiscalitat fent dolenta aquella dita que afirma que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Fals! El que més s'assembla a Rajoy és Duran, no pas Llamazares, amb qui hem pogut fer front comú gràcies a un grup parlamentari conjunt que difícilment es podrà repetir, i ho lamento profundament vistos els resultats obtinguts pel grup d'ERC aquesta darrera legislatura. El diumenge ja cal que recordem tots plegats quants diners ens costa quedar-nos al sofà i aixecar-nos per intentar canviar unes polítiques que sempre perjudiquen als mateixos.