Si la reducció del pressupost no afecta la qualitat, Boi Ruiz pot demanar a les mútues que redueixin les quotes, no?

Sovint es compara la feina dels metges a la dels detectius, en el sentit que uns i altres es dediquen a buscar pistes per descobrir el culpable d'un delicte o d'una malaltia. Però en moltes ocasions aquesta comparació no s'ajusta a la realitat, ja que alguns cops (més dels que pacients i metges voldrien) és impossible determinar amb exactitud la causa d'algunes patologies. Potser un dels exemples més senzills per entendre-ho sigui el càncer. Malgrat que es coneixen cada dia millor molts dels factors decisius en el desenvolupament d'una neoplàsia, és impossible afirmar si en un pacient concret hi han influït més els factors genètics, ambientals, vírics o l'exposició a radiacions. Si enlloc d'agafar un cas determinat n'agafem 10.000 podrem afirmar amb força certesa QUANTS d'aquells pacients acabaran desenvolupant un càncer segons els seus factors de risc, però no QUINS pacients.

Aquest és, al meu entendre, l'error de l'espot fallit del PSC. Que la qualitat de la sanitat baixarà si hi ha menys pressupost és una evidència, i en això té raó l'eslògan quan diu que les retallades tenen conseqüències. Però saber amb exactitud quines persones patiran aquestes conseqüències és impossible. El que falla a l'anunci no és la lletra sinó la imatge. L'esforç dels que volen vincular qualitat dels serveis sanitaris a pressupost ha estat proporcional als que volen deslligar els dos factors, però l'eficàcia dels segons ha estat més alta, de moment. Si les retallades en els pressupost no afecten la qualitat del servei es podria plantejar la reducció de les quotes de les mútues sanitàries sense la corresponent reducció de prestacions, no? Segur que si el conseller Boi Ruiz els ho demana li faran cas. Valdria la pena només de provar-ho per veure quins arguments usarien els que neguen que la reducció del pressupost impliqui menys qualitat en el servei.

Els països que destinen més diners a sanitat tenen uns índexs de salut més alts i una esperança de vida més alta. No podem saber quines persones concretes deixarien d'emmalaltir ni quants anys més viurien si a Catalunya augmentéssim en un 50% el pressupost dedicat a prevenció i detecció precoç de malalties, però si podem arribar a calcular en quants punts percentuals disminuirien algunes patologies. Però el dramatisme d'una cara és molt més eficaç (des del punt de vista comunicatiu) que una xifra anònima. Llàstima que les matemàtiques tinguin tant poca incidència en les campanyes electorals. Fins que això no canviï els que creiem en fer propostes que interpel·lin el cervell dels electors enlloc dels seus sentiments tindrem molta feina a fer.