dimarts, 22 de novembre del 2011

PP: quan resistir és guanyar

Els anàlisis en calent i amb urgència mai acaben sent gaire fiables. És per això que he volgut deixar passar 48 hores abans de mirar-me fredament els resultats i fer-ho sense estar massa condicionat pels relats fets a corre-cuita per partits i mitjans. Les matemàtiques no són una opinió, en aquest sentit, a les blocades dels propers dies intentaré opinar poc i parlar més de xifres absolutes que de percentatges.

És lògic començar pel guanyador indiscutible de les eleccions. En tot cas, val la pena fer-ho comparant el seu resultat amb el d'altres eleccions. En les darreres 5 convocatòries generals el PP s'ha mogut en una forquilla relativament estreta de vots, que oscil·len entre els 10.830.693 de diumenge passat i els 9.716.006 de l'any 1996 que li van donar la primera presidència a Aznar. En aquest sentit per al PP, la diferència entre tenir la presidència de l'estat o quedar-se a l'oposició no depèn tant de mobilitzar el seu electorat com de desmobilitzar el del PSOE.


A més el PP és força conscient que ocupa un espai molt ampli, que va des d'un centre liberal i més o menys assimilable a altres dretes europees (Gallardón n'és un bon exemple), una extrema dreta hereva del franquisme (Fraga encara és president del partit) i una branca ultra-catòlica (amb molts membres del grup “Legionarios de Cristo” en llocs destacats, com el mateix Acebes).

Si a aquests 2 elements hi afegim el fet que per al PP és força complicat aconseguir molts més vots, és lògic que l'estratègia seguida els darrers anys hagi estat la de castigar el PSOE molt més que no concentrar-se en fer propostes que, a més, podien incomodar algun o altre dels sectors dels partit. No és una estratègia tant diferent a la d'altres partits. També CiU a Catalunya ha encadenat un “triplet” d'èxits electorals basat més en la pèrdua de vots de les altres opcions polítiques, que no en el seu guany de vots en nombres absoluts.

Ara, però, comença la part complicada. Es pot estar un o dos anys al govern donant la culpa de tots els mals als executius anteriors, però aquest relat no dóna per a tota una legislatura ni molt menys per a dues. Ara el PP haurà de veure si, per exemple, en temes com els matrimonis homosexuals, incomoda els liberals metropolitans o els amics de Rouco (Varela, no Siffredi, que és Rocco).

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada