Els anàlisis en calent i amb
urgència mai acaben sent gaire fiables. És per això que he
volgut deixar passar 48 hores abans de mirar-me fredament els
resultats i fer-ho sense estar massa condicionat pels relats fets a
corre-cuita per partits i mitjans. Les matemàtiques no són una
opinió, en aquest sentit, a les blocades dels propers dies intentaré
opinar poc i parlar més de xifres absolutes que de percentatges.
És lògic començar pel guanyador indiscutible de les eleccions. En tot cas, val la pena fer-ho
comparant el seu resultat amb el d'altres eleccions. En les
darreres 5 convocatòries generals el PP s'ha mogut en una forquilla
relativament estreta de vots, que oscil·len entre els 10.830.693
de diumenge passat i els 9.716.006 de l'any 1996 que li van donar la
primera presidència a Aznar. En aquest sentit per al PP, la
diferència entre tenir la presidència de l'estat o quedar-se a
l'oposició no depèn tant de mobilitzar el seu electorat com de
desmobilitzar el del PSOE.
A més el PP és força conscient
que ocupa un espai molt ampli, que va des d'un centre liberal i
més o menys assimilable a altres dretes europees (Gallardón n'és
un bon exemple), una extrema dreta hereva del franquisme
(Fraga encara és president del partit) i una branca
ultra-catòlica (amb molts membres del grup “Legionarios de
Cristo” en llocs destacats, com el mateix Acebes).
Si a aquests 2 elements hi afegim el
fet que per al PP és força complicat aconseguir molts més vots, és
lògic que l'estratègia seguida els darrers anys hagi estat la de
castigar el PSOE molt més que no concentrar-se en fer propostes
que, a més, podien incomodar algun o altre dels sectors dels partit.
No és una estratègia tant diferent a la d'altres partits. També
CiU a Catalunya ha encadenat un “triplet” d'èxits electorals
basat més en la pèrdua de vots de les altres opcions polítiques,
que no en el seu guany de vots en nombres absoluts.
Ara, però, comença la part
complicada. Es pot estar un o dos anys al govern donant la culpa
de tots els mals als executius anteriors, però aquest relat no dóna
per a tota una legislatura ni molt menys per a dues. Ara el PP haurà
de veure si, per exemple, en temes com els matrimonis homosexuals,
incomoda els liberals metropolitans o els amics de Rouco (Varela, no
Siffredi, que és Rocco).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada