Fa uns dies escrivia en aquest mateix bloc (“A espatles de la classe mitja. Qui paga la crisi?”) que la majoria de mesures impulsades pel govern Zapatero han fet recaure sobre les espatlles de la classe mitja l'anomenat pla d'austeritat, tant pel que fa a les mesures impositives com pel que fa a l'eliminació de serveis, bonificacions i ajudes. El guió del govern Mas segueix unes pautes similars i en només un any hem pogut comprovar que li és més còmode fer pagar els plats trencats a les classes mitges o baixes que enfrontar-se a determinades elits econòmiques.
Les persones que tenen la sort i molt
sovint el mèrit de tenir uns ingressos i un patrimoni elevats, han
vist en el primer any de govern de CiU com s'eliminava l'impost de
successions, una mesura que podria arribar a recaptar entre 300M€
i 500M€ segons les fonts (passa el mateix que amb les
manifestacions, però en aquest cas sembla lògic al ser un impost
que depèn del nombre de morts que deixen una herència). A més, a
l'abril, es va especular amb una rebaixa dels trams més alts de
l'IRPF que, afortunadament, no es va produir.
A
espatlles de la classe mitja
La
majoria de
mesures que s'anuncien amb caràcter universal acostumen
a castigar les persones que ni tenen un sous prou baixos com per
poder evitar-les amb ajudes, bonificacions o descomptes, ni tenen uns
sous prou alts per no notar-les.
Apujar 1€ la recepta afectarà especialment a la classe mitja (com
ja m'hi vaig referir en una blocada anterior,“Cobrarper recepta: tapar forats enlloc de buscar solucions”).
Apujar
un 7,5% les taxes universitàries
(dels que sovint queden exclosos de les beques), com apujar
el transport públic
(del que en són els principals usuaris) també són mesures que els afecten de forma greu.
Confondre
drets amb privilegis
Potser l'aspecte més lamentable del
primer any de govern de CiU ha estat la repetida culpabilització de
qui rep un sou o un ajuda de l'administració pública. Presentar
els funcionaris com als responsables de la situació financera de la
Generalitat és grotesc, i més quan alguns d'ells (bombers,
mossos, personal sanitari o mestres) fa una feina vocacional que
sovint no es veu compensada ni pel risc ni pel sou. Però encara
pitjor va ser l'episodi de la PIRMI en que es va voler estereotipar
els seus receptors amb uns tòpics que han costat anys de desmuntar.
El darrer anunci de cobrar les trucades al Departament de Benestar
i Família (que fins ara tenia un telèfon d'informació gratuït)
o el mateix episodi del Duran i Lleida ridiculitzant els receptors
del PER i callant sobre els beneficis de la família de la duquessa de
Alba són bona mostra d'aquesta doble vara per mesurar determinades
situacions.
Crec en uns impostos progressius que
recaptin de qui més té i no de qui més pateix, però sobretot crec
que en un país (i més qui es diu nacionalista) no es pot enfrontar
unes persones amb unes altres denunciant determinats privilegis des
del mateix govern. Per això no comparteixo gens els pressupostos
presentats pel conseller Mas-Colell i sincerament dubto que si tinguéssim concert econòmic (que el necessitem urgentment)
haguessin actuat diferent.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada