Quins són els límits de la
sobirania? I parlo dels límits geogràfics, com a demòcrata radical
no crec que pugui haver cap tema que no es pugui votar en un
referèndum, o com a mínim no me'l sé imaginar. Però sobre
quines persones tenen dret a ser consultades en una determinada
qüestió no hi ha una posició comuna, ni senzilla. Els catalans
estem molt acostumats a sentir dir que el referèndum sobre la nostra
independència hauria de ser a nivell de tot l'estat espanyol, ja que
les conseqüències tindrien afectacions directes sobre la resta de
ciutadans de l'estat. Mai m'he oposat a aquesta possibilitat, malgrat
saber que la defensa d'aquesta postura no és sincera.
Aquests dies, amb el cas grec,
s'està tornant a sentir l'argument de la responsabilitat compartida.
Els que ho argumenten, defensen que la crisi grega i el retorn del
deute contret afecta la moneda comuna i la resta de ciutadans de la
UE. Sembla lògic, diuen, que si les conseqüències les haurem
d'assumir tots i totes, les decisions també siguin compartides.
No em sembla malament, tot i que em sembla curiós que els mateixos
que no van defensar compartir els beneficis de la bombolla financera
ara en vulguin repartir la factura.
Sóc un ferm defensor de la
construcció europea, i valoro molt positivament tot el que impliqui
una major capacitat dels ciutadans de la Unió per decidir sobre
polítiques que ens afecten a tots. No m'oposaria, doncs, una
consulta que no fos únicament sobre el cas grec sinó que permetés
decidir sobre la política econòmica comuna de la UE. Ara bé, un
cop acceptat que les decisions que tenen implicacions continentals no
poden quedar en mans de només una part de la població, hauríem de
preguntar-nos per quin motiu alguns es limiten a demanar només en el
cas grec una consulta a nivell europeu.
A Europa, comptant només els
països membres de la UE, hi ha 145 centrals nuclears. Només a
França n'hi ha 59. Si hi hagués cap accident o fuita de material
nuclear, les radiacions no s'aturarien a la Jonquera, i no pas per
formar part de l'espai Schengen, sinó perquè les radiacions
ionitzants de fronteres no en saben gaire. Recordem que en la cas de
Txernòbil les conseqüències es van notar a nivell planetari. Només
a Suècia, segons un estudi fet pel Dr. Martin Tondel, es calcula que
fins a l'any 1996 hi va haver un augment de 849 casos de càncer que
es poden relacionar directament amb l'explosió de la central
ucraïnesa.
Em semblaria lògic que si els
perills nuclears ens afecten a tots els europeus també la decisió
sobre si seguim allargant o no la vida de les centrals existents o
n'obrim de noves la prenguem tots els que en podríem resultar
afectats. Com en el cas grec. Si les conseqüències són
compartides també ho ha de ser la presa de decisions. Només
faltaria que Bèlgica, per posar l'exemple d'un país que aquesta
mateixa setmana ha anunciat el tancament de les seves centrals i
l'abandonament d'aquesta energia cara, ineficient i bruta, acabés
patint les radiacions d'una fuita originada en sòl francès. Com
dirien en altres latituds del continent, això ja seria “es colmo”.
Sospito, però, que els mateixos que aposten per compartir la
decisió sobre el deute grec s'oposarien fermament a compartir la
decisió sobre les nuclears franceses.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada