La corbata del candidat i el besavi de Messi

M'agrada molt el futbol, moltíssim. Com la resta de culers gaudeixo amb aquest Barça com mai, i com la resta d'interistes pateixo amb aquest Inter com sempre. I m'encanten els mundials de futbol. Hi ha pocs espectacles amb tant color, passió i plasticitat com el Camerun – Anglaterra del '90, o el Brasil – Itàlia del '82. Un cop dit això, també haig de dir que me la bufa si Villa i Messi no es parlen o juguen al “parxesi” (com ho deia el meu avi), o si Bojan i Messi tenen un avantpassat comú (de fet tots els humans compartim uns avantpassats comuns, també Guardiola i Mourinho, o Rubalcaba i Rajoy...i Otegi).

Em cansen tant les notícies paral·leles del món del futbol que entenc perfectament que hi hagi gent que arribi a detestar aquest esport. I és una llàstima. També m'agrada i m'interessa (que són coses diferents) molt la política, però veient alguns analistes parlant de la moneda que va decidir quin candidat arribava a les 21:03 i quin ho feia a les 21:13, o sobre quina corbata era més adequada, entenc perfectament que molta gent avui estigui més a prop de l'abstenció que ahir, i més en moments com els actuals. Ahir al vespre gairebé tots els canals donaven una quantitat d'anècdotes per minut televisiu (allò que diuen que és tant i tant car) que era per canviar de canal i posar, per exemple, La 2 on feien un documental sobre els primers passos de la humanitat del nomadisme al sedentarisme (quan encara érem conscients de compartir avantpassats comuns).

Sovint s'acusa els partits i els candidats de manca de propostes, però l'espectacle d'ahir, el mal espectacle d'ahir, no crec que sigui imputable en exclusiva als dos candidats. O potser si. Si enlloc de fer un debat a 2 un cop cada quatre anys, imitéssim la tradició d'altres països on els debats són molt més habituals, i també més oberts i sense normes tan estrictes potser les anècdotes passarien a segon terme. Als Estats Units, sovint els mateixos candidats decideixen reservar algunes de les seves millors propostes programàtiques per als debats, conscients de l'audiència i de la importància d'agafar desprevinguts els seus adversaris. Això crea un espiral de més audiència i de més necessitats de fer propostes a cada debat.

O potser no. Potser tot seguiria igual. Seguint amb l'exemple del futbol, tot i haver-hi 2 (o de vegades 6) partits del segle cada any i l'excés d'informació inútil no disminueix, al contrari, sembla que augmenti. En tots cas, a part d'assenyalar els candidats per no fer propostes (ni al debat ni a fora) potser també caldria que tots plegats ens miréssim al mirall per saber què fem malament i com és que acabem parlant més del dit que de la Lluna.