Crisi Hit-Parade #3 – S'ha acabat la festa,...però quina festa?

Aquesta setmana he intentat, amb més o menys èxit (això ho heu de jutjar vosaltres) desmuntar els eslògans que més han sonat des que va iniciar-se la crisi financera. Avui, doncs, només em queda fer la darrera “entrega” dels Hit-Parade d'aquests darrers temps:

#1 – Això és impossible! (i a més no pot ser) – cliqueu aquí per llegir-lo

#2 – Jo no he sigut... (o no hi era) – cliqueu aquí per llegir-lo

#3 – S'ha acabat la festa,...però quina festa?

Crisi Hit-Parade #2 – La culpa és de...

Com ja vaig avançar ahir, aquesta setmana miraré de contra-argumentar algunes de les “idees” (per anomenar-les d'alguna manera) que, amb l'excusa de la crisi, han servit per defensar determinades posicions. Avui intentaré fer-ho sobre el segon d'aquest hipotètic Hit-Parade:

#1 – Això és impossible! (i a més no pot ser) – cliqueu aquí per llegir-lo

#2 – La culpa és de...

#3 – S'ha acabat la festa. (quina festa?) - demà

Crisi Hit-Parade #1 – Això és impossible! (i a més no pot ser)

Diuen que la primera víctima d'una guerra és la veritat. No crec que ens quedem curts si diem que aquesta també ha estat una de les víctimes col·laterals de la crisi. Des del primer dia s'han sentit arguments vestits de respostes a la crisi que ni aborden les seves causes ni tenen cap intenció de fer-ho, però que miren d'aprofitar el moment de desconcert i manca de solucions per aconseguir els seus objectius. 

Els propers 3 dies miraré d'argumentar per quin motiu no comparteixo algunes de les idees que més s'han repetit de forma interessada i artificiosa i que he resumit en aquest simbòlic Hit Parade:

Un fons de garanties d'un bilió €? Eleccions al BCE!

Angela Merkel ha anunciat que el fons de rescat europeu superarà el bilió (si, amb B) d'euros. Aquesta quantitat no és ni un préstec ni una despesa. El Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) és un aval per donar tranquil·litat als mercats i als inversos estrangers (algú ha provat de donar-los til·la?). Ara bé, com tots els avals pot ser que s'hagi de pagar (Merkel fixa un màxim del 20% al 30%) en cas que algun país de la UE no pugui fer front als deutes contrets.

Primavera àrab: de marques frontereres a estats democràtics

Quan al segle VIII els carolingis van “inventar-se” les marques militars per gestionar de forma més eficient i segura les seves fronteres amb el món àrab, però també davant de llombards o saxons, poc s'imaginaven que el model encara seria usat al segle XXI, sovint davant dels mateixos protagonistes. Les marques eren territoris fronterers que solien estar gestionats per un senyor feudal autòcton que feia de dic de contenció davant dels pobles que estaven en guerra amb els francs. Evidentment l'autonomia d'aquest cabdill era mínima, per no dir inexistent.

El final d'ETA i els Washington Redskins

Hi ha una “regla” estadística que afirma que si els Washington Redskins (un equip de futbol americà) guanya el darrer partit a casa abans de les eleccions presidencials nord-americanes, el partit que en aquell moment ocupa la Casa Blanca guanyarà les eleccions (pel que fa al vot popular). De fet, no és una llegenda urbana, és un fet estadísticament cert, ja que sempre s'ha complert el pronòstic (des de 1937, any de fundació de l'equip de la NFL, s'ha complert en 18 de 18 ocasions). Excepte per a supersticiosos i místics és evident que la relació entre un fenomen i l'altre és inexistent i no deixa de ser una estadística curiosa, fins que algun dia deixi de complir-se.

Per un sistema electoral evolutiu (apunts sobre la reforma electoral)

Deia Theodosius Dobzhanasky que “res té sentit en biologia si no es mira sota el prisma de l'evolució”. Crec que la frase podria aplicar-se perfectament a altres disciplines científiques, econòmiques, polítiques o socials. Tots els sistemes que ens envolten haurien de ser analitzats també des d'un punt de vista temporal, és a dir, que allò que és vàlid avui no té perquè ser-ho demà. De fet, alguns ja signaríem que la política fos analitzada en 3 dimensions i no en el simplisme que sovint és tractada, però en tot cas, sempre caldria tenir en compte aquesta quarta dimensió temporal.

Del setge a la malària al naixement de l'ecologisme

Sovint ens queixem que els mitjans de comunicació presenten més atenció a les males notícies que no pas a les bones, però potser també hem d'admetre que els primers que dediquem més temps a les males notícies que a les bones som els propis espectadors. Avui ens hem aixecat amb la notícia, una de les bones, que un grup d'investigadors ha presentat els primers resultats sobre la vacuna RTS,S/AS02A amb una eficàcia al voltant del 50%. El primer que hauríem de fer és valorar fins a quin punt és una bona notícia, o si es confirmen les previsions, una gran notícia.

Perquè els ornitorincs tenen bec i els indignats no tenen programa

Quan a finals del segles XVIII els primers espècimens d'ornitorinc van arribar als museus britànics, alguns científics van pensar que senzillament es tractava d'una broma. No podien creure que a la natura hi hagués una criatura tan estranya. Un dels primers en imaginar que el bec de l'ornitorinc era en realitat una magnífica obra d'enginyeria, va ser Sir Everard Home, que al 1802, davant la burla d'alguns col·legues, va afirmar que no es tractava pròpiament d'un bec, sinó d'una membrana capaç de detectar animals sense necessitat de veure'ls. Avui sabem que, efectivament, el bec dels ornitorincs és una eina meravellosa, amb més de 40.000 terminacions nervioses capaces de detectar l'electricitat generada per una gamba quan mou els bigotis, i més de 60.000 terminacions que poden detectar el moviment d'aquest bigoti. A la naturalesa cada eina té un disseny adequat per la funció que desenvolupa i milions d'anys d'evolució han descartat els dissenys inútils o poc eficaços.

ETA i Aznar entren en campanya?

A principis de 2004 tothom, incloent les enquestes, donaven Mariano Rajoy com a guanyador clar de les següents eleccions generals, però el tràgic atemptat del 11M i la gestió (amb tics predemocràtics) que va fer el govern Aznar de les hores immediatament següents li van barrar el camí a la Moncloa. Ha plogut molt des d'aleshores, però aquest cap de setmana han coincidit dos fets completament independents però que poden tenir efectes similars als de fa 8 anys. D'una banda la reaparició d'Aznar que ha tornat a ensenyar les dents, com cada cop que algú es manifesta al carrer. I de l'altra les especulacions que ahir publicava The Guardian sobre la possible imminent fi d'ETA.

Directius de la CAM vs Ni-Nis (qüestió de valors)

Darrerament una part de la societat han centrat el seu discurs en els valors, i no parlo dels que mesura el Dow Jones, sinó de la tríada esforç, sacrifici i treball, que alguns fins i tot s'han atrevit a definir com a valors universals. Hi ha dos aspectes que em molesten (per dir-ho suaument) sobre aquest debat. D'una banda la hipocresia d'alguns dels seus màxims defensors, i la segona identificar la manca d'aquests valors com a culpable de la situació actual.

Convertir en notícia allò que és insignificant

És una llàstima que avui molts mitjans hagin inclòs entre les seves notícies destacades la baralla que hi va haver ahir a les portes d'un local del Poble Nou de Barcelona, i que va obligar a intervenir els mossos d'esquadra. I no culpabilitzo pas els mitjans de donar la notícia, ja que és evident que els incidents que es van produir són noticiables. Crec, però que si no s'haguessin produït amb el rerefons de la Hispanitat haurien passat amb més discreció. En tot cas, seria un error culpabilitzar el periodisme pel protagonisme d'una notícia que mai hauria hagut de ser-ho.

La plaça de la hispanitat, sis anys després

En el plenari del 6 d'octubre de 2005 els consellers d'Esquerra del districte de l'Eixample de Barcelona, en Roger Civit i un servidor, vàrem presentar una moció a favor del canvi de nom de la Plaça de la hispanitat de l'Eixample barceloní. La proposta va ser aprovada pels pèls, amb 2 vots favorables (els nostres) i 2 vots en contra (els del PP). La resta de formacions (PSC, CiU i ICV) es van abstenir i el president del Districte, en Jordi Portabella, va fer valer el seu vot de qualitat.

“PERguntes” i respostes (sobre el Plan Empleo Rural)

A partir de la polèmica desfermada (potser voluntàriament) per Duran i Lleida, la majoria de mitjans han centrat la seva atenció en un sistema de subsidis que funciona des de mitjans dels anys 80. Crec però, com passa massa sovint, que es barreja opinió amb dades incorrectes o percepcions falses sobre aquest sistema.

En primer lloc crec que caldria quantificar el subsidi per poder valorar els efectes sobre l'economia estatal. En aquest sentit estem parlant, l'any 2008, de 203 M€ destinats a aquestes prestacions, dels quals el 85% (més de 170 M€) va anar a parar a Extremadura i Andalusia. Val la pena relativitzar aquest subsidi com a culpable de cap dèficit, només cal recordar que aquell 2008 es van destinar 5100 M€ a la PAC (Política Agrària Comuna).

Copagament o publicitat a les bates dels metges?

Igual que els Ulls del Guadiana el debat sobre el copagament sanitari apareix i desapareix de forma periòdica. Cal deixar clar que ara no ha reaparegut a causa de la crisi, sinó per aprofitar la crisi. Els mateixos que ara ho veuen com una mesura d'estalvi en la factura del Departament de Sanitat ja en promovien l'aplicació en plena època de vaques grasses. M'agrada entendre la política com una eina per gestionar els recursos públics, per això crec que no s'ha de defugir el debat, sobre aquesta ni cap altra qüestió.

Totes les Politovskayes del món

Avui es compleixen 5 anys de l'assassinat d'Anna Politovskaya. En aquest temps la periodista nascuda a Nova York ha esdevingut un símbol de la llibertat de premsa i la llibertat d'expressió. Però com sol passar en aquestes situacions, que el seu sigui un dels casos més recordats i coneguts no vol dir que sigui l'únic. De fet cada any hi ha desenes de periodistes assassinats a tot el món, i els amenaçats o agredits es compten per milers.

Retallar municipis?

La situació financera de la Generalitat de Catalunya (recordem que amb un espoli fiscal d'entre 15.000 i 20.000 milions € cada any) obliga a buscar formes de retallar el deute acumulat durant les darreres dècades. Fins ara hem vist que el govern de CiU ha retallat les àrees amb un pressupost més alt. D'entrada sembla lògic retallar les partides que suposen un pes més gran en el pressupost de la Generalitat, però precisament algunes d'aquestes àrees són aquelles on la despesa és més necessària i més útil, em refereixo sobretot a departaments com sanitat i educació.

Metges, retallades, hamburgueses...i pacients

Al centre de qualsevol política sanitària hi ha d'haver el pacient, així de senzill. La resta (personal, equipaments, inversions, mesures d'estalvi, gestors, etc.) són eines que han de servir per millorar la salut de la població, com a mínim de la població usuària dels serveis públics. Res més. Que el departament de Salut tingui un o altre pressupost, o un o altre dèficit, no són objectius en sí mateixos. És evident que més diners no sempre volen dir millor qualitat, però gairebé sempre menys diners són menys qualitat.

El nas de Tycho Brahe

Alguns de vosaltres m’heu preguntat per quin motiu el meu bloc sempre ha dut el nom del nas de Tycho Brahe. Crec que aquest, que és la meva darrera editorial com a responsable de l’Esquerra Nacional, és un bon moment per explicar-ho. 

Tycho Brahe és el darrer dels grans astrònoms anteriors a l’era del telescopi. Malgrat això, va ser capaç d’implantar l’observació metòdica i rigorosa del cosmos creant el concepte mateix d’observatori modern, i va defensar la necessitat de refer des de zero tots els càlculs que s’usaven aleshores. Només aquest fet, i que científics com Kepler el tinguessin de referent, ja justificaria seva inclusió entre els top-ten de l’astronomia. Però a més, Tycho va tenir sort.