Per un sistema electoral evolutiu (apunts sobre la reforma electoral)

Deia Theodosius Dobzhanasky que “res té sentit en biologia si no es mira sota el prisma de l'evolució”. Crec que la frase podria aplicar-se perfectament a altres disciplines científiques, econòmiques, polítiques o socials. Tots els sistemes que ens envolten haurien de ser analitzats també des d'un punt de vista temporal, és a dir, que allò que és vàlid avui no té perquè ser-ho demà. De fet, alguns ja signaríem que la política fos analitzada en 3 dimensions i no en el simplisme que sovint és tractada, però en tot cas, sempre caldria tenir en compte aquesta quarta dimensió temporal.

Aquests dies s'ha tornat a obrir, per enèsima vegada, el debat sobre la reforma electoral. D'una banda hi ha qui considera que el sistema actual no és prou just o equitatiu, i de l'altra hi ha qui voldria que els partits perdessin les inèrcies actuals i poguessin adaptar-se millor a les necessitats del segle XXI. Crec que totes 2 reivindicacions són legítimes i força realistes. El que no comparteixo són alguns apriorismes sobre la reforma.

En primer lloc, i recuperant Dobzhansky, no crec en cap sistema perfecte o ideal. Cada instant pot tenir unes necessitats a cobrir que no sempre coincideixen amb les necessitats de l'any anterior o del posterior. Sovint alguns debats són conjunturals i, alguns cops, estan alimentats de forma artificial per qui espera obtenir-ne un benefici a curt termini.

Fa només 15 anys la prioritat era limitar els mandats. Recordem que als anys 80 i principis dels 90 noms com Pujol, Gonzàlez, Khol o Miterrand, semblaven eterns i la majoria de propostes de reforma volien limitar les reeleccions. Després va semblar que la prioritat era el vot electrònic i que amb un sol clic havíem d'acabar amb tots els problemes del país (massa sovint hem cregut que amb un clic es resoldria tot). Més tard es va posar en dubte els sistema de majories (tant a nivell de Parlament com d'ajuntaments). Aquest va ser un cas curiós, ja que quan el PSC va obtenir més vots que CiU l'any 1999, eren els convergents els que demanaven respectar la força amb més escons al Parlament i no la que tingués més vots absoluts. Després, a les eleccions del 2003 i el 2006 els papers van canviar diametralment.

El problema, és que una reforma electoral no es pot fer sense comptar amb els suport del partits grans, és a dir, dels principals afectats per la reforma. I en el temps que triguen en posar-se d'acord les prioritats, i la societat, ja són a anys llum de distància. Per això crec que seria un error enfocar el debat actual pensant que inventarem un nou sistema perfecte que cobreixi tots els flancs febles actuals i, potser, temporals. Més aviat sóc partidari d'anar cap a un sistema evolutiu que cada 15 o 20 anys torni a revisar què ha funcionat i què no.

A més, el debat d'aquests dies pretén reformar l'actual estructura de partits a partir de la reforma electoral. No crec que sigui una mala idea, en tot cas hem de recordar que els partits són bàsicament maquinàries electorals, no s'ha inventat (encara) el partit que pugui influir en les decisions del futur sense fer un bons resultats electorals en el present, de la mateixa manera que no existeixen els equips de futbol que guanyin títols a base de perdre partits. És per això que qualsevol modificació en el sistema provocarà canvis a curt termini, però determinats vicis tornaran a aparèixer de seguida que les maquinaries dels partits s'hi adaptin. Per això crec positiu apostar per un model variable i revisable cada X temps, ja que pot ser una manera d'impedir que, amb el temps apareguin velles inèrcies.