ETA i Aznar entren en campanya?

A principis de 2004 tothom, incloent les enquestes, donaven Mariano Rajoy com a guanyador clar de les següents eleccions generals, però el tràgic atemptat del 11M i la gestió (amb tics predemocràtics) que va fer el govern Aznar de les hores immediatament següents li van barrar el camí a la Moncloa. Ha plogut molt des d'aleshores, però aquest cap de setmana han coincidit dos fets completament independents però que poden tenir efectes similars als de fa 8 anys. D'una banda la reaparició d'Aznar que ha tornat a ensenyar les dents, com cada cop que algú es manifesta al carrer. I de l'altra les especulacions que ahir publicava The Guardian sobre la possible imminent fi d'ETA.

L'equip de Rajoy és conscient que la millor estratègia segueix sent el silenci i la “calma chicha”, com diuen a Madrid. Si no fa res, i no passa res, serà president (possiblement per majoria absoluta o molt àmplia). Però el “Tea PParty” pressiona, i molt, des de dins del partit. I voldria que el candidat popular mostrés més bel·ligerància respecte la conferència de pau a Euskadi o les manifestacions dels indignats. Aquesta incontinència verbal no deu agradar gens a un González Pons que, fins ara, ha demostrat que les habilitats en comunicació que se li pressuposaven eren certes. De fet, que ahir fos ell qui sortís a criticar Kofi Annan i altres participants de la conferència, ho interpreto com una “detonació controlada”. El responsable de comunicació del PP sap que és millor que surti ell a calmar les feres del seu partit a trobar-se als diaris l'opinió sobre el tema de Mayor Oreja, Aguirre o el propi Aznar. Rajoy haurà de decidir les properes hores si envia un missatge a la minoria que representa el “Tea PParty” o opta per un posicionament més centrat que no posi en perill la majoria que a hores d'ara sembla tenir.

Només hi ha un element que pot fer dubtar a Rajoy, i és que els processos de pau tenen 2 tempos ben diferents. El primer és el dia que s'anuncia la fi de la violència i, que si és tant imminent com vaticina The Guardian, capitalitzarien Zapatero i Rubalcaba. Però, en tots els processos de pau, l'anunci de fi la violència no és la culminació del procés, sinó l'inici. Els tractats de pau, les dissolucions de bandes armades, etc. només són declaracions d'intencions, la feina per consolidar el nou escenari comença l'endemà. És aquest “endemà” que pot fer pànic a Rajoy, ja que és la part més complicada. S'ha de gestionar la sortida de presos, la nova vida que inicien aquestes persones, però també els sentiments dels familiars de les víctimes o la d'aquells petits grupuscles que durant un temps desitjaran tornar a un escenari de violència.

En tot cas, és paradoxal (i força lamentable) que la millor carta del PSOE després de gairebé 8 anys de govern siguin el retorn d'Aznar, i les seves atzagaiades, i la fi d'ETA. Com també és preocupant que el PP pugui arribar al govern sense fer ni una sola proposta. Després no ens ha d'estranyar que hi hagi tant gent indignada. Gent que és conscient que fa massa temps que en política és més rendible la tàctica que l'estratègia.