Directius de la CAM vs Ni-Nis (qüestió de valors)

Darrerament una part de la societat han centrat el seu discurs en els valors, i no parlo dels que mesura el Dow Jones, sinó de la tríada esforç, sacrifici i treball, que alguns fins i tot s'han atrevit a definir com a valors universals. Hi ha dos aspectes que em molesten (per dir-ho suaument) sobre aquest debat. D'una banda la hipocresia d'alguns dels seus màxims defensors, i la segona identificar la manca d'aquests valors com a culpable de la situació actual.

Diuen que s'agafa abans a un mentider que a un coix. Doncs bé només cal repassar l'hemeroteca per comprovar com les expressions “esforç compartit”, “època de sacrificis” o “responsabilitat en el treball” adornaven, i adornen, la majoria de discursos fets pels qui van nomenar els directius de la CAM, o fins i tot per alguns d'aquests directius quan participaven en màsters o conferències.

Tampoc es tracta de pensar que això és nou o és propi de determinades latituds. Exemples com els casos de Javier De la Rosa o Mario Conde demostren que d'empresaris especialistes en dreceres que havien estat considerats models a seguir, fins i tot per alguns governs, n'hi ha hagut en etapes anteriors a la bombolla financera. I casos com els protagonitzats per Lehman Brothers o Landbasnki demostren que la calor mediterrània no és responsable de determinades actuacions.

Un dels motius pels que detesto aquest debat és precisament la impossibilitat de mesurar la sinceritat amb la que algunes organitzacions i institucions parlen d'aquests valors. És una percepció subjectiva i és impossible mesurar-la científicament, i tots coneixem exemples d'administracions, partits, sindicats, empreses i tota mena d'organitzacions que, malgrat omplir-se la boca parlant d'esforç i meritocràcia, a l'hora de la veritat no situen les persones més rigoroses, preparades o treballadores als llocs de més responsabilitat. Que deixessin, doncs, de donar lliçons seria un primer pas.

Però que alguns dels màxims defensors d'aquests valors no els apliquin, no vol dir que els accepti com a valors universals. Sovint usem paraules com “sempre”, “tota la vida” o “universal” oblidant que els Sapiens tenim 150.000 anys d'història a les nostres esquenes i pocs valors han estat constants. La crisi no l'han provocat els que admeten públicament que prefereixen (preferim) passar un dia amb la família en un parc d'atraccions que els que consideren millor llevar-se ben aviat per anar a treballar a una fàbrica o a un supermercat. De fet, molts dubtem que hi hagi algú que ho prefereixi. Els que solen fer discursos sobre el valor del treball acostumen a tenir uns sous inversament proporcionals a l'esforç necessari per dur-les a terme.

La responsable de l'esclat de la bombolla immobiliària ha estat l'especulació, no l'hedonisme. Els causants de la crisi financera no han estat aquells per qui llevar-se aviat per agafar el metro i anar a fer 8 (o 10) hores en una feina mal pagada és una putada i no una realització personal. Els que ens han dut a la situació actual no són els milers de llicenciats que no troben feina i tampoc creuen que amb una segona carrera (si se la poden permetre) la seva situació milloraria i que alguns inconscients han volgut anomenar-los Ni-Ni. I tampoc ho han estat els que cobren la PIRMI (ni el PER). Culpabilitzar aquests col·lectius és una cortina de fum. Alguns sempre han cregut que és més senzill buscar el bri de palla (que segur hi és) a l'ull dels qui no es poden defensar que assenyalar la biga a l'ull dels qui tenen mecanismes per sortir indemnes.

Els governs s'han d'ocupar de gestionar els serveis públics, administrar els recursos econòmics (fins i tot de forma progressiva!), planificar les comunicacions, millorar i mantenir en l'estat de les infraestructures, etc. que dels meus valors ja me n'ocuparé jo, gràcies.