Crisi Hit-Parade #1 – Això és impossible! (i a més no pot ser)

Diuen que la primera víctima d'una guerra és la veritat. No crec que ens quedem curts si diem que aquesta també ha estat una de les víctimes col·laterals de la crisi. Des del primer dia s'han sentit arguments vestits de respostes a la crisi que ni aborden les seves causes ni tenen cap intenció de fer-ho, però que miren d'aprofitar el moment de desconcert i manca de solucions per aconseguir els seus objectius. 

Els propers 3 dies miraré d'argumentar per quin motiu no comparteixo algunes de les idees que més s'han repetit de forma interessada i artificiosa i que he resumit en aquest simbòlic Hit Parade:

#1 – Això és impossible! (i a més no pot ser)

#2 – La culpa és de....

#3 – S'ha acabat la festa. (quina festa?)

#1 – Això és impossible! (i a més no pot ser)

Sembla mentida que a aquestes alçades de la crisi encara hi hagi qui cregui en les veritats absolutes. Si una lliçó hem d'extreure'n de tot plegat és que no hi ha fórmules matemàtiques infal·libles i tots els plantejaments estan exposats a ser contrastats (com sempre hauria hagut de ser). Però aquesta mateixa setmana encara hi ha qui s'atreveix a vaticinar una catàstrofe econòmica si no s'eixuga el deute de forma urgent o no es rescaten les entitats bancàries. Bé, la pregunta lògica seria, encara més crisi?

No crec que els islandesos tinguin una qualitat de vida pitjor des del dia que van decidir que no es farien càrrecs dels deutes contrets per Landbanski. Quan els directius d'aquesta entitat financera (alguns dels quals estan a la presó) van decidir obrir noves oficines i oferir nous productes financers al Regne Unit i Holanda, ho van fer sense consultar els conciutadans de la seva illa. De fet, si algun islandès els hagués proposat un model financer diferent, la resposta hauria estat evident: “Això és impossible! (i a més no pot ser)”.

Durant dècades es va imposar la “veritat absoluta” del creixement com a únic model econòmic possible. Després es va voler maquillar amb el sufix “sostenible”. És, i era (com alguns havien predit), evident que no hi ha res que pugui créixer de forma indefinida, i l'economia tampoc. Un model basat en més diners cada any, més recursos humans cada any, més transport cada any, més consum energètic cada any, no pot durar per sempre.

L'equiparació de creixement econòmic a qualitat de vida ha demostrat ser una premissa falsa, però potser no feia falta esperar a la crisi. El Japó ha estat més d'una dècada en una situació de creixement zero o negatiu i l'esperança de vida dels seus ciutadans no ha deixat de créixer. Ni tampoc la seva formació o la seva capacitat d'innovació s'han vist afectades. De fet, una de les poques notícies “bones” de la crisi és que el PIB, les borses, i l'IBEX no serveixen per calcular el nivell de benestar d'una societat. Que ningú pretengui tronar a fer-ho en el futur.

Això obre moltes possibilitats. Ara parlar de decreixement, renda bàsica, reducció del consum (especialment energètic), hauria de ser possible. Com a mínim, gràcies a tots els experts en economia que “mai” s'equivoquen, aquells que portem anys defensant aquests objectius ens farem un tip de riure si el proper cop que els plantegem algú ens respon “això és impossible! (i a més no pot ser)”.