Com
ja vaig avançar ahir, aquesta setmana miraré de contra-argumentar
algunes de les “idees” (per anomenar-les d'alguna manera) que,
amb l'excusa de la crisi, han servit per defensar determinades
posicions. Avui intentaré fer-ho sobre el segon d'aquest hipotètic
Hit-Parade:
#1
– Això és impossible! (i a més
no pot ser) – cliqueu aquí per llegir-lo
#2
– La culpa és de...
#3
– S'ha acabat la festa. (quina festa?) - demà
Hi ha un proverbi africà que diu
que quan assenyales a una persona amb un dit has de vigilar molt,
perquè a la mateixa mà hi ha quatre dits que t'assenyalen a tu.
Aquesta sigui possiblement una de les màximes que més hauríem
pogut usar durant els darrers anys. Sembla com si alguns
mitjans, partits, bancs, entitats, institucions, sindicats,
opinadors, etc... tinguessin més interès (o capacitat) en buscar
un boc expiatori que en fer cap mena de proposta. De fet, si fem
una llista ràpida de titulars i arguments usat per la majoria
d'actors polítics o econòmics, veurem que al final la llista de
“culpables” es pot agrupar per temàtiques.
La culpa és dels que governen ARA
Aquest és l'eslògan més utilitzat a
tot Europa. De les darrers 14 eleccions que hi ha hagut a la UE
només en 3 el partit que governava ha pogut repetir mandat. La força
del canvi, sovint del recanvi, ha estat imparable a la gran majoria
d'eleccions locals, regionals o estatals dels darrers 3 anys.
Però el més curiós, és que sovint els que han aixecat la bandera
del canvi han estat els que van governar a finals del anys 90 i
principis de segle i, per tant, alguna responsabilitat deuen tenir
sobre el model econòmic que van heretar els governs següents.
Malgrat tot, em sembla lògic que la gent opti per fer un canvi de
govern si considera que les coses no funcionen i, en tot cas, sempre
estarà a temps de penedir-se'n quan vegi que alguns canvis són a
pitjor.
La culpa és dels que governaven
ABANS
Aquesta és una variable de l'excusa
anterior i serveix bàsicament per aquells governs que creuen que
donant les culpes a l'herència que s'han trobat poden fer creure a
la gent que si els darrers anys haguessin governat uns altres la
crisi hauria passat de llarg. Evidentment crec que és una excusa
absurda, en tot cas segur que les coses es poden millorar, però
intentar fer creure que la crisi ha estat culpa d'un determinat
govern és no mirar més enllà de les pròpies fronteres mentals o
electorals.
.
La
culpa és de les altres administracions
No
deixa de ser una variable dels arguments anteriors però enlloc
de centrar-se en el color dels governs acusa la mateixa estructura o
existència de determinats nivells administratius.
Igual que en l'època de la pesta negra hi havia poblacions que
resant pensaven que la infecció passaria de llarg, ara ha semblat
que algun buscaven que les retallades només afectessin a les altres
administracions i així no haver d'afrontar reestructuracions a la
pròpia.
.
La
culpa és de la Unió Europea
En
ser l'administració més allunyada, ha semblat que també podia ser
un blanc fàcil per “amagar la piloteta”. Així alguns
partits euro-escèptics han sabut rendibilitzar en vots l'argument
que la UE és costosa (episodis
com les dietes dels eurodiputats els han ajudat força) i ineficaç.
Però també alguns caps d'estat com David Cameron o Silvio
Berlusconi han atiat la demagògia contraria a la consolidació del
projecte europeu.
La
culpa és del que tinc al costat
Aquest paquet possiblement sigui el
que té més variables i s'usa a tort i a dret intentant canalitzar
les pors i la indignació de la gent que més durament està patint
la situació econòmica actual. Alguns arguments són més
sofisticats que els altres, però tots són igualment nocius. La
història de la humanitat està ja massa plena de pàgines on
s'explica la persecució de determinats col·lectius que suposadament
eren responsables de tots els mals.
Però si hi ha un col·lectius
especialment afectat per aquesta argument és el dels funcionaris.
Aquest col·lectiu no ha quedat exclòs de les crítiques d'una
part de la societat que no s'ha atrevit a culpabilitzar-los
directament de la crisi, però ha volgut denunciar-ne els
“privilegis” de que gaudeixen. Usar els cos de funcionaris com
a blanc de les crítiques no aporta cap millorar la situació de les
persones aturades o acomiadades, però pot servir per desviar la seva
indignació. (Potser en aquest apartat caldria veure com alguns
dels que cobren de les administracions també s'han acusat entre
ells. Ha estat ridícul veure com alguns periodistes amb sou públic
aplaudien les retallades als sous de metges i en canvi es posaven les
mans al cap quan s'ha parlat de retallar els fons de la CCMA).
La
culpà és la pèrdua de valors
Aquest es un argument tant absurd que
no cal dedicar-hi gaire ratlles. Els valors d'ara no sé si són els
de fa 50 anys, recordem que en aquella època les dones havien de
demanar permís al seu marit per conduir o treballar, els matrimonis
entre persones del mateix sexe estaven prohibits, el divorci no
estava legalitzat i la interrupció de de l'embaràs era pecat...
Prou parlar de valors i dir que els joves d'ara ja no creiem en
les mateixes coses que fa 50 o 100 anys. És cert, afortunadament no
creiem en el mateix, se'n diu evolució.
Segur que em deixo molts altres
arguments-excuses, però crec que aquests han estat els més usats, i
també els més inútils, ja que cap d'ells aporta solucions i, la
majoria, ni tan sols assenyalen les causes de la crisi. Algunes
d'aquestes crítiques, sobretot les que fan referència a repensar el
funcionament de les administracions, han de ser tingudes en compte,
però no s'ha de vendre la idea que resolent determinats disfuncions
resoldrem la crisi, ja que senzillament no és cert.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada