Crisi Hit-Parade #3 – S'ha acabat la festa,...però quina festa?

Aquesta setmana he intentat, amb més o menys èxit (això ho heu de jutjar vosaltres) desmuntar els eslògans que més han sonat des que va iniciar-se la crisi financera. Avui, doncs, només em queda fer la darrera “entrega” dels Hit-Parade d'aquests darrers temps:

#1 – Això és impossible! (i a més no pot ser) – cliqueu aquí per llegir-lo

#2 – Jo no he sigut... (o no hi era) – cliqueu aquí per llegir-lo

#3 – S'ha acabat la festa,...però quina festa?

He deixat pel final la més absurda, falsa i perillosa de les afirmacions top-ten d'aquest període, i és la que cada matí repeteixen algunes veus mediàtiques afirmant que “s'ha acabat a festa”. Quina festa!? Si els darrers anys hi ha hagut alguna festa, el 99% de la població no hi estava convidada. Suposo, però, que no es refereixen ni a la cultura del pelotazo immobiliari ni als diners que han fet alguns amb les hipoteques subprime.

La majoria dels que usen aquest argument ho fan per referir-se a la fi de la gratuïtat d'alguns serveis públics, bàsicament la sanitat i l'educació. És curiós, per no dir insultant, que aquells que qualifiquen de festa l'estat del benestar no hagin fet cap referència a combatre el frau fiscal que, a l'estat espanyol, és un dels més alts de la UE. Només reduint 10 punts el frau s'ingressarien cada any 38.000M€, i aquesta quantitat, evidentment, no prové de petits fraus, sinó que el 90% prové del que deixen de declarar uns pocs. Mentre algunes fortunes troben forats en els sistema per evadir quantitats de 7 xifres, altres han centrat els seus esforços en magnificar les pèrdues produïdes per pensions de 500€ mensuals que cobren aquelles persones que no tenen cap altra font d'ingressos.

Tampoc he vist que aquells que reclamen el copagament (que seria millor anomenar repagament, ja que tots paguem aquests serveis amb els nostres impostos i taxes), hagin reclamat acabar amb les inversions faraòniques fetes en infraestructures com l'AVE, determinats aeroports o els transvasaments (ja siguin del Roine o de l'Ebre i on semblava imprescindible abocar-hi milers de milions d'euros fa només uns anys).

No ens enganyem, els que creuen que tenir una sanitat o educació públiques de qualitat és una festa, són els que creuen que els estats han de servir per “coses més importants” que el manteniment dels serveis públics. La pregunta que ens fem alguns que provenim de la tradició més àcrata és, si els estats no serveixen per garantir-nos les pensions ni l'estat del benestar, de què ens serveixen? Per mantenir exèrcits, rescatar bancs o construir obres faraòniques que no comptin amb nosaltres. I el proper cop que algú organitzi una festa especulant amb els preus de productes alimentaris o del combustible que recordi de convidar-nos-hi o, com a mínim, la decència de no passar-nos la factura.