Quan
al segle VIII els carolingis van “inventar-se” les marques
militars per gestionar de forma més eficient i segura les seves
fronteres amb el món àrab, però també davant de llombards o
saxons, poc s'imaginaven que el model encara seria usat al segle XXI,
sovint davant dels mateixos protagonistes. Les marques eren
territoris fronterers que solien estar gestionats per un senyor
feudal autòcton que feia de dic de contenció davant dels pobles que
estaven en guerra amb els francs. Evidentment l'autonomia
d'aquest cabdill era mínima, per no dir inexistent.
La
veritat és que la descripció d'aquestes marques no està massa
allunyada dels papers que han jugat les darreres dècades els Mubarak
o Ben Ali de torn. I la reacció de molt europeus davant la
primavera àrab no està gaire allunyada de com van reaccionar els
francs cada cop que una marca volia independitzar-se. Fa poques
setmanes encara era habitual llegir opinadors alertant sobre la
funció de contenció del fonamentalisme islàmic que feien aquesta
governs corruptes i totalitaris.
Ahir,
però es van celebrar les primeres eleccions a Tunísia amb més
normalitat de la que es podia haver esperat des d'una visió
paternalista com la que sovint tenim des més al nord. El procés
serà llarg i complicat, però el començament és prometedor i les
ombres d'aquestes primeres setmanes no s'allunyen gaire de les que es
van viure en altres latituds fa 30 o 40 anys.
El
paper que estan jugant les cúpules dels exèrcits no pot ser
criticat per estats que van donar a les seves forces militars un
paper rellevant en els períodes de postguerra i fins a finals de
segle XX. Si repassem les ombres de l'exercit espanyol i la
continuïtat respecte el règim franquista, o mirem el paper jugat a
l'Ulster per l'exèrcit britànic (massa sovint ens emmirallem en
aquest país), o fins i tot la repressió exercida per policia i
carabinieri a Itàlia sobre les joventuts comunistes; ens
adonarem que cap dels estats de la UE pot donar lliçons. Tan sols
mirar amb esperança que aquests països no cometin els nostres
mateixos errors.
El
paper dels islamistes moderats no ens hauria de preocupar gaire més
que els d'alguns cristians moderats. Com ateu, no puc entendre la
política des de cap òptica que no sigui laica, però en tot cas, em
preocupa tant que en alguns països àrabs s'imposi el Corà, com que
en alguns estats nord-americans es prohibeixi Darwin. O és que no
recordem que a Grècia dos homes no poden casar-se ni adoptar fills?
O ja hem oblidat que alguns estats europeus no permetien a les dones
treballar o conduir sense autorització del seu marit fa només de 40
anys? O potser, hem oblidat que al nostre país hi ha qui enviaria
els homosexuals al psicòleg?
No
tenim cap dret a donar lliçons a ningú. El
que ens pertoca es deixar fer als nous estats àrabs els seu propi
camí cap a la democràcia, i seguir el nostre cap a una democràcia
plena que garanteixi la igualtat entre tots els seus conciutadans, i
encara ens queda molt terreny per recórrer. Els pobles àrabs
han decidit deixar de ser una marca fronterera per poder gestionar-se
amb autonomia. Nosaltres ja no som els francs del segle IX, per
això ens toca respectar la seva voluntat i, molt probablement, la
millor ajuda sigui la no ingerència.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada