Per què la molsa és verda? (un “conte” de Nadal diferent)

Sempre he pensat (i no dec ser massa original) que els dos colors que identifiquen el Nadal són el verd i el vermell. A la decoració, al Pare Noel, a la manta del tió, a l'arbre, a les garlandes, etc... sempre solen dominar aquests dos colors. Potser la ponsètia o planta de Nadal (que en realitat es diu Euphorbia pulcherrima), precisament per combinar de forma única tots dos cromatismes s'ha convertit en la planta que més cases (i botigues) decora en aquestes dates. El vermell sovint s'atribueix al Pare Noel de la Coca-cola, però aquesta és una llegenda urbana no confirmada. L'origen d'aquesta tradició amb barba i sobrepès la trobem en Sant Nicolau, bisbe de la ciutat de Mira (a Turquia) que diuen va llençar per la finestra una bossa de diners a una família amb problemes econòmics. D'aquí, que moltes representacions d'aquest Sant es fessin vestint la indumentària vermella que sovint duen els bisbes. Però, m'estic apartant del tema, per quin motiu la molsa és verda? Sabeu que podria haver estat vermella? O blava?

Menys impostos als rics, més taxes a la classe mitja i culpabilitzar els més desafavorits

Fa uns dies escrivia en aquest mateix bloc (“A espatles de la classe mitja. Qui paga la crisi?”) que la majoria de mesures impulsades pel govern Zapatero han fet recaure sobre les espatlles de la classe mitja l'anomenat pla d'austeritat, tant pel que fa a les mesures impositives com pel que fa a l'eliminació de serveis, bonificacions i ajudes. El guió del govern Mas segueix unes pautes similars i en només un any hem pogut comprovar que li és més còmode fer pagar els plats trencats a les classes mitges o baixes que enfrontar-se a determinades elits econòmiques.

Coses que no hem après aquest 2011: el miratge nuclear

Aquestes darreres setmanes de l'any acostumen a ser un bon moment per mirar enrere i fer balanç dels darrers 12 mesos. Sense dubte una de les notícies d'aquest 2011, una de les males notícies, sigui el tsunami que va afectar la costa japonesa el passat mes de març. I especialment les conseqüències després que quedessin afectats els reactors de la central nuclear de Fukushima. Aquesta, de fet, és una conseqüència que es pagarà durant anys, i prova d'això és que tot just fa uns dies arribaven a la costa occidental dels Estats Units restes de material contaminat vessat al mar durant la fuita.

Solidaritat en temps de crisi: Banc dels Aliments, Càritas i La Marató

Si d'alguna cosa ha “servit” (i em falten cometes) aquesta crisi ha estat sense cap mena de dubte per desmuntar tòpics que de tant repetits una part de la població se'ls havia cregut. El creixement com a únic camí, l'impossibilitat que esclatés la bombolla immobiliària, les prediccions infal·libles del FMI, etc...comencen a ser només un rècord i costarà molt que la gent torni a confiar cegament en aquests dogmes del segle XXI. Els que també estan caient aquests dies són els que envolten als temes de solidaritat, voluntariat o necessitat. No tota la pobresa és “estructural”, com l'anomenen aquells que no volen resoldre-la, i afecta a famílies a les que fa una dècada Aznar els havia dit que “Espanya va bien”. No totes les ajudes són demanades i adjudicades a persones d'origen no autòcton, potser eren dades que ja se sabien, però hi havia qui les posava en dubte constantment.

El bosó de Higgs explicat per un dummie

La majoria de mitjans s'han fet ressò de la notícia que ahir donava a conèixer el CERN en que un grup de científics creuen haver detectat una partícula anomenada bosó de Higgs. No sóc físic ni molt menys expert en partícules elementals, per això la meva modesta intenció és que un dummie com jo intenti respondre de forma planera i potser simplista (que els especialistes en la matèria espero que perdonin ja que aquest post no està adreçat a ells) a la pregunta que avui es fa molta gent: “Què és el bosó de Higgs?”

La llengua dels ni-ni: mirar el dit quan s'assenyala el problema

El “30 minuts” de diumenge passat va fer una interessant fotografia del fenomen que alguns han anomenat “ni-ni” per referir-se als joves (principalment entre 18 i 24 anys) que ni estudien ni treballen. Va ser un retrat excel·lent, com ja ens té acostumats aquest històric espai de la televisió pública, que enlloc de donar la veu a suposats experts, centrava el seu relat en els protagonistes d'aquesta situació. Com sol passar, les xarxes socials no en van quedar al marge i es podia seguir un debat paral·lel amb tots els espectadors que compartien, sobretot via twitter, les seves impressions. Així, mentre el reportatge assenyalava un problema, un atur juvenil que gairebé arriba al 50%, alguns només miraven el dit, o per ser exactes, la llengua. Molts dels comentaris venien a observar que alguns dels protagonistes (crec que no eren ni la meitat) eren castellanoparlants.

Canvi climàtic: pessimistes en les previsions i optimistes en les solucions

La cimera COP17 que s'ha celebrat a Durban les darreres setmanes ha finalitzat amb gust agredolç, i com sol passar en aquests casos hi ha qui voldrà veure el got mig ple (els que posen en valor haver validat l'actual protocol de Kyoto i haver aconseguit que els països més escèptics, és a dir Estats Units, Xina i Índia, es comprometin a signar l'acord el 2015) i els que el veuen mig buit (és un acord de mínims i cap dels compromisos futurs és vinculant). En tot cas crec que pel que fa al canvi climàtic ens convindria ser pessimistes en les previsions i optimistes en les solucions.

L'estat propi: imprescindible però insuficient

Ahir conversant mitjançant el twitter (hauria de dir piulant doncs) amb en @JosepBargallo i @laSrtaPepis va sorgir un debat al voltant dels referèndums sobre la Constitució Espanyola, l'adhesió a l'OTAN o l'Estatut que havien estat votats negativament o (per motius d'edat) no havíem ni tan sols pogut votar. Evidentment tots coincidíem que en el referèndum sobre l'estat propi votaríem afirmativament i esperàvem guanyar, per primer cop. En tot cas jo vaig exposar el meu dubte sobre quina part podrem decidir.

En defensa del President Montilla

No m'ha agradat mai gaire parlar de noms o cognoms, o de sigles o coalicions. Crec que sovint la política presta més atenció als actors que al guió, i és un error. Entenc la política com un “esport” col·lectiu i no comparteixo gens aquesta dèria, molt estesa a casa nostra, d'estar més pendents de descobrir un nou Messi cada setmana que de treballar en equip. Per això no acostumo a entrar en polèmiques personalistes, però davant d'uns atacs desmesurats cap al President Montilla, no puc quedar-me en silenci.

Un robatori pot ser consentit?

Segons el diccionari de l'IEC (Institut Estudis Catalans) robar és “apropiar-se indegudament amb violència, amb engany o d'amagat d'allò que és propietat d'altri”. Amb aquesta definició potser hauríem de revisar la validesa del hashtag #EspanyaEnsRoba que aquests dies ha estat TT (Trending Tòpic). És evident que no ho fa d'amagat, i menys des que el 2009 (gràcies a la pressió exercida per Joan Ridao) Zapatero va publicar les balances fiscals (que ja veurem si Rajoy s'atreveix a publicar). Tampoc ho fa amb enganys ja que més del 80% de la població catalana és conscient d'aquesta situació i la considera molt perjudicial per a l'economia catalana.