Yes WeeKend

Aquestes darreres setmanes s’ha teoritzat molt sobre la possibilitat o necessitat que aparegui un Obama català. Suposo que ara és “l’home del moment”, i els mateixos que lamentaven que al nostre país no hi hagués un Ibarretxe, ara necessiten buscar un nou referent que justifiqui la pràctica d’un esport tant nostrat com és la lamentació. De fet hi ha una música de fons que fa temps que sona i que ens recorda constantment que ara ja no hi ha líders com els d’abans.

Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterrand, Felipe Gonzàlez o Jordi Pujol, per citar-ne només alguns, van exercir uns lideratges que (afortunadament?) no han tingut continuïtat. Però potser el debat no hauria de ser tant sobre si ara calen uns líders com els que van capitalitzar la política europea a finals del segle passat, sinó més aviat sobre com seran els lideratges del nou segle. I aquí és on probablement el fenomen Obama, no la persona, és pioner.

És evident que el món ha canviat. Hem passat de la binària televisió en UHF o VHF al zàping infinit de la TDT. De la rigidesa de Telefònica a les innumerables i pesades ofertes de companyies de mòbil. De fer safareig al mercat als grans germans televisius. De tenir un sol diari en català a un mapa comunicatiu on sovint costa saber quina és la premsa del país (de quin país?). Del sempre insuficient suro d’anuncis de la universitat a un Facebook on hi trobem les mateixes propostes de sopars d’ex-alumnes.

Sóc contrari a la sensació que els líders actuals no són com els d’abans. Els que hem canviat som els telespectadors, els lectors i el oients. Potser precisament aquest és el problema, que el món ha canviat i no tothom se n’ha adonat. Obama ha estat un dels primers en fer-ho i saber aprofitar aquestes noves eines per fer el mateix que feien Reagan, Bush pare i fill (només falta l’esperit sant), o Clinton, és a dir, guanyar unes eleccions.

Aquesta capacitat és el que més admiro del fenomen Obama, potser per això jo no m’afegiré a la llarga llista de persones que se sentiran decebudes pel nou president dels Estats Units i on alguns esperen amb candeletes poder afirmar amb orgull: “jo ja ho deia” (el dubte és si podran mostrar-se orgullosos per la decepció d’Obama abans o després que d’en Pep Guardiola).

Els nous, i noves, líders del segle XXI hauran d’estar disposats a que qualsevol bloc anònim o web apòcrif publiqui veritats o mentides (cada cop més) sobre el seu passat i el seu futur. És més, no només hi han d’estar disposats o disposades, sinó que hauran de ser prou hàbils per aprofitar-ho en benefici propi. Les acusacions de complicitat amb terroristes islàmics han perjudicat o beneficiat Barack Obama?

Algunes persones han parlat més d’un cop de l’independentisme de cap setmana per definir aquelles persones que es dediquen a quedar-se assegudes esperant que arribi la reencarnació de Francesc Macià. El que ens ensenya el fenomen Obama és precisament el contrari, cal que cada dia aprofitem totes les eines que tenim per poder consolidar uns nous lideratges que avui potser encara semblen verds.