Cinc anys construint un estat propi

Dos anys del Govern d’Entesa són un excel·lent moment per fer balanç de la feina feta. Per avaluar encerts i errors, per explicar què hi estem fent al Govern i, sobretot, què està aportant una força política que compta amb 21 diputats al Parlament de Catalunya. Esquerra, com les altres forces presents a l’arc parlamentari aprofitarà aquestes dates per fer balanç de la present legislatura, però també dels darrers cinc anys.

Aquests dies hem vist com des d’alguns sectors s’intenta obviar aquest balanç del darrer lustre i es comencen tots els anàlisis com si hi hagués un any zero en la política catalana recent que coincideix amb la investidura de l’actual President de la Generalitat. Ningú, o gairebé ningú, recorda l’aposta que va fer Esquerra l’any 2003, després d’anys de lluita en solitari, per propiciar un govern de canvi que acabés amb l’empat infinit entre les esquerres apàtrides i els autonomismes conservadors. Ara sembla un moment per fer-ho, o com a mínim ens ho sembla a Esquerra, i així enfoquem l’acte del proper quatre de desembre que hem organitzat sota el lema “Estem construint un estat propi”.

Es fa difícil imaginar què hauria passat en aquest país si Esquerra no hagués fet aquella aposta o se n’hagués desdit al primer contratemps, però el que no costa gens de constatar són els esforços diaris i contundents de determinats mitjans i grups de pressió per afavorir un nou govern sense Esquerra. És evident per a qualsevol persona que determinada premsa espanyola escrita a Espanya -ho dic per què també hi ha premsa espanyola escrita a Catalunya- ha concentrat totes les seves fòbies en el nostre partit.

De fet això no és nou, potser la novetat és que ara l’ànsia d’alguns partits per tornar a l’oasi català on res no es movia, ha fet aquesta ofensiva tingui continuïtat a Catalunya, i el cordó sanitari per evitar que l’agenda la marquin editorials plenes de bilis havia funcionat. I probablement aquest és el problema més gran que viu avui el nostre país.

A Esquerra sabíem, i sabem, que la construcció d’un estat propi no és senzilla. No només hem de combatre els obstacles externs sinó que a més hem de vèncer les reticències internes d’una part del país que no vol ni sentir-ne a parlar d’independència. La tasca és dura, i encara ho serà més a mida que s’acosti el moment de saltar la paret. Realment algú es pensava que seria fàcil? Algú creia que no trobaríem obstacles pel camí, sovint posats per persones que també s’anomenen independentistes? Que ho podríem -o ho volíem- fer nosaltres sols?

Fa pocs dies, parlant amb un empresari d’un grup de comunicació digital, em comentava que és estèril preguntar-se si Internet és positiu o negatiu per a la comunicació política, senzillament és inevitable. En aquest mateix sentit, és absurd preguntar-se si seria positiu o negatiu tornar a l’oasi català on no passava mai res, senzillament és impossible. Res tornarà a ser igual. Hi ha una generació sencera de persones que saben que mai més tornaran a fer un procés de reforma estatutària, ja que el proper cop el que redactaran serà una constitució.

El debat que avui té bona part del país, no tot, és, en part, conseqüència de la decisió que va prendre Esquerra ja fa gairebé cinc anys. I ara és un bon moment per fer-ne balanç.

* article publicat a Tribuna.cat