Aquest dimecres s’han complert tres anys del pacte Mas-Zapatero que va deixar el procés de reforma estatutària vist per sentència, per no dir sentenciat, sorprenent a propis i estranys tant pel que fa a les formes com en el fons. Els instants posteriors a l’anunci del pacte van deixar mig país perplex (potser aquell dia va començar a gestar-se la Catalunya perplexa). Començant pels mateixos socis d’Unió i el seu cap visible fins a la resta de forces parlamentàries i mitjans de comunicació, tothom va quedar descol•locat fins i tot abans que es coneguessin els detalls de l’acord. I és que molta gent va trobar inaudit que una força parlamentària (per no dir mitja força ja que els seus socis no en sabien res) pactés en nom de tot un país. Aquest fet ja és prou estrany per sé, però encara es fa més greu quan aquest partit polític és a l’oposició i ha fet bandera durant anys de ser una coalició nacionalista.
No dedicaré aquest post a parlar dels continguts del pacte, crec que ja s’ha fet en moltes ocasions i el dia a dia ha demostrat que aquell estatut que Pasqual Maragall i Artur Mas va qualificar de “Champions League” no arribaria a jugar ni la Intertoto. En aquest link trobareu un post que vaig publicar el juny de 2006 dient el mateix. Però crec que val la pena que tothom dediqui una estona a pensar si la forma va ser la correcta. CiU ha estat més de dues dècades garantit l’estabilitat de tots els governs espanyols que hi ha hagut, però en cinc anys a l’oposició a Catalunya ha estat incapaç de donar cap mena d’estabilitat al Govern català. És una llàstima, al final haurem de creure a Pujol, Roca, Alavedra, Duran, etc.. quan diuen que CiU és una coalició amb gran sentit d’estat, d’estat espanyol evidentment.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada