La màscara d’Anonymous i la biblioteca d’Alexandria

* article publicat a www.tallerdepolitica.org

La revista TIME va escollir com a persona de l’any 2011 “the protester”. Finalment no es van decidir per cap dels protagonistes que des de la plaça Tahrir, fins a Wall Street, passant per plaça Catalunya havien marcat l’agenda mediàtica (i política) en molts moments de l’any, sinó que van optar per premiar un manifestant que els representés a tots. Els responsables de la tria, però, van admetre que entre les imatges (i protagonistes) de l’any, també havien contemplat la possibilitat de reconèixer el paper d’Anoymous. Finalment, però, van pensar que els ciberactivistes (o hacktivist, de hacker i activist) podien també considerar-se inclosos en el personatge fictici del “protester” que va il·lustrar la portada de la prestigiosa revista nord-americana.

Hauria estat curiós que la imatge de TIME hagués estat la màscara d’un còmic escrit als anys 80 del segle XX. Em pregunto quantes personalitats públiques, incloent polítics de primera línia, haurien reconegut aquella “cara” més enllà de la pel·lícula que el 2006 van produir els germans Wachowski. I ningú els ho hauria retret. Si un polític admet (o més aviat confessa) desconèixer 1984 de George Orwell, Un món feliç d’Aldous Huxley o Farenheit 451 de Ray Bradbury es convertirà en TT en poques hores. Però si en canvi admet no saber res sobre V for Vendetta (obra inscrita en la mateixa línia que els tres exemples anteriors), el seu desconeixement serà acceptat i fins i tot entès. Per què?

V for Vendetta no és una obra qualsevol. Escrita entre els anys 1981 i 1988 per Alan Moore, i magistralment dibuixada per David Lloyd, és un referent per a una generació sencera de lectors de còmics nascuts als anys 70 i 80, entre els que m’hi incloc. Un polític inquiet i curiós hauria de voler saber més sobre unes màscares que han esdevingut omnipresents a qualsevol manifestació del planeta. Hauria de voler saber per quin motiu Julian Assange va decidir amagar el seu rostre darrera aquesta màscara durant la seva detenció; hauria d’investigar per què un col·lectiu com Anonymous, capaç de sabotejar webs governamentals, l’ha escollit com a símbol i altres més locals, com V de Vivienda, fins i tot n’han agafat el nom. Crec que només el New York Times (breument) i el The Guardian han dedicat algun espai a conèixer l’autor d’una obra escrita en ple tatcherisme.

Connectats o erudits?

Més enllà d’aquest cas (que he escollit per considerar-lo paradigmàtic), uns polítics connectats amb la societat haurien de prestar més atenció al 8è art, sense ser titllats de freaks. I no exagero. Quan Taro Aso (primer ministre japonès entre el 2008 i el 2009) va ocupar aquest càrrec, la seva passió pels manga va aixecar, a Occident, força rialles. Com pot un polític nipó conèixer la joventut (de totes les edats) del seu país si ignora completament aquesta manifestació cultural? En el debat sobre si els polítics llegeixen poc, potser a més de la quantitat també hauríem de parar esment a la qualitat. I no em refereixo als premis o reconeixements acaparats per les obres llegides, sinó a si aquestes són o no referents per algun moviment, generació o col·lectiu.

Ara mateix, em costa recordar exemples de discursos polítics on hi apareguin cites provinents del cinema, els còmics o la televisió, però també manquen referències a molts gèneres literaris que, erròniament encara es consideren menors a ulls d’una societat que sovint exigeix als seus càrrecs públics més del que s’exigeix a sí mateixa. De vegades, sembla que reclamem que els nostres polítics tinguin un nivell d’erudició que la gran majoria de nosaltres no tenim.

Crec que els polítics hem d’estar connectats a la societat. Si aquesta cada cop llegeix menys (en format llibre) és lògic que polítics (però també metges, bombers, arquitectes, fusters o jubilats) llegeixin menys. I no crec que, d’entrada, hagi de ser dramàtic. De fet, el que està succeint és un desplaçament del coneixement. Probablement, ara llegim més del que ho havíem fet mai (i també hi ha més persones alfabetitzades al planeta de les que hi havia hagut mai) però el format llibre està retrocedint. Llegim SMS, còmics, revistes, diaris, webs, Apps, teletext, etc. I en aquest “mix” lector, em sembla lògic que el llibre hagi retrocedit. De fet, només podia retrocedir. Ha estat molts anys sense competència i l’arribada de cada nou format li ha guanyat espai.

Una llibreria d’Alexandria a cada smartphone

Durant molts anys, la major part del coneixement ha estat als llibres i a les biblioteques, avui ja no és així. En cada smartphone que els nostres fills duen a les seves butxaques hi ha més coneixements dels que hi havia a la biblioteca d’Alexandria, i això, es miri com es miri, és una bona notícia. De fet, ens equivocaríem si penséssim que durant la major part de la nostra història el coneixement ha estat als llibres. Aquesta és una afirmació falsa. Durant molts anys el coneixement es va transmetre de forma oral i el seu “reservori” natural eren els avis i àvies. James Burke al llibre Del hacha al chip (Planeta) explica com el declivi del paper imprescindible que havien jugat els nostres avis i àvies en el passat comença el dia que Gutenberg inventa la impremta de caràcters mòbils. Fins aleshores els dubtes es resolien recorrent als més vells de la casa, però a partir d’aquell moment la biblioteca va anar ocupant aquest rol. Em sembla lògic, doncs, que ara es recorri a Google.

La literatura ha de seguir, i estic segur que seguirà, tenint un paper imprescindible a la nostra societat, de la mateixa manera que les converses amb els més grans segueixen sent insubstituïbles. És una forma de coneixement que permet aturar-se, reposar, rellegir, aixecar el cap tancant els ulls i…pensar. Molts dels formats que hem anat incorporant tenen la virtut de la immediatesa, però el defecte de la volatilitat. Potser aquesta és la mancança de la política actual. Els discursos, els mítings o les intervencions parlamentàries massa sovint aposten més per la repercussió immediata i ràpida que per uns continguts (tant en el fons com en la forma) compatibles amb una publicació en paper. Si volguéssim publicar determinats discursos ens adonaríem que en l’espai de temps des de la seva redacció fins a la publicació han caducat de forma irreparable.