Terres de paga catalana

La publicació de les balances fiscals aquest estiu ha suposat un punt d’inflexió en la reclamació per part de Catalunya d’un finançament just. És evident que els nombrosos i solvents estudis publicats des del Principat eren ja una eina més que suficient per justificar les exigències en matèria de finançament fetes per part del partits catalans. La novetat és que ara el causant de l’espoli reconeix les xifres.

Si mirem amb detall el mapa de les anomenades “comunitats autònomes” amb pitjor finançament descobrim que el mapa del temps de TV3, que tant excita als representants del PP i Ciudadanos, podria ben ser el dels territoris més espoliats. En aquest sentit m’agrada l’expressió “terres de paga catalana” que sovint usa en Joan Lladó.


Ara doncs és un bon moment, potser com mai, per reclamar que Principat, Illes i País Valencià sumin esforços i reclamin a Madrid el que sembla gairebé impossible: un finançament just. Un cop aconseguit un acord de mínims entre els partits majoritaris del Parlament de Catalunya, ara toca que els Països Catalans facin un front comú un matèria de finançament.

Sóc conscient que el que ha costat arribar a una resolució conjunta al Principat pot ser un joc de nens en comparació al que costarà posar d’acord els presidents Montilla, Camps i Antich. Però la pregunta de fàcil resposta és: si no ho intenta Esquerra qui ho farà?

+ article publicat a www.crònica.cat