Retallar municipis?

La situació financera de la Generalitat de Catalunya (recordem que amb un espoli fiscal d'entre 15.000 i 20.000 milions € cada any) obliga a buscar formes de retallar el deute acumulat durant les darreres dècades. Fins ara hem vist que el govern de CiU ha retallat les àrees amb un pressupost més alt. D'entrada sembla lògic retallar les partides que suposen un pes més gran en el pressupost de la Generalitat, però precisament algunes d'aquestes àrees són aquelles on la despesa és més necessària i més útil, em refereixo sobretot a departaments com sanitat i educació.

Si des del primer dia he estat molt crític amb les retallades del govern Mas, és per què considero que s'ha de retallar allò que és més ineficaç, no allò que costa més diners. Per posar un exemple, una família retallarà abans les sortides al cinema que els diners destinats a l'alimentació, tot i que quantitativament aquesta segona despesa sigui superior. No es tracta de retallar on més diners es destinen, sinó on es notarà menys la seva absència.

En aquest sentit, tard o d'hora, s'haurà d'afrontar la simplificació i racionalització de la mateixa administració local. Catalunya té 947 municipis, alguns dels quals tenen moltes dificultats per poder fer front a les despeses corrents. La mancomunació de serveis és una bona mesura, però insuficient. Hi ha elements de racionalització que no es poden seguir posposant. Sense anar més lluny, la llei no permet que municipis veïns puguin compartir un mateix cos de policia local. Per a molts ajuntaments del país poder compartir els seus agents seria més barat, i resultaria més eficaç.

La decisió de reduir el nombre de municipis no és senzilla. Alguns països han optat per mesures que, sense imposar-ho, estimulaven la fusió d'ens locals allà on podia ser més eficaç. Alguns d'aquests estats, com Alemanya o Dinamarca són un bon exemple de quines mesures han funcionat i en alguns lands han arribat a reduir fins a una quarta part el nombre de municipis, i quines han estat poc eficaces i amb prou feines han servit per reduir en un 15% el nombre total d'ens locals. En qualsevol cas, no es tracta d'importar les mesures de forma simètrica sinó d'inspirar-nos per veure com adaptar aquestes mesures a la nostra realitat.

S'ha de saber trobar l'equilibri entre la preservació de la identitat local i la millora de l'eficiència en la gestió. Mancomunar serveis o fusionar entitats locals, no vol dir renunciar a la identitat de cada municipi. De fet, en les darreres eleccions municipals, vàrem tractar aquest tema al comitè de campanya i no va ser gens senzill, ni va haver-hi prou temps, per arribar a un acord sobre com explicar-ho en plena campanya electoral.

Aquestes mesures però no serien suficients, tot i que prou importants. No es pot parlar de simplificació administrativa si no estem disposats a entrar en l'etern debat sobre l'organització territorial en comarques i diputacions o vegueries. Cal reduir fins al mínim indispensable els nivells administratius entre ajuntament i Generalitat. En aquest sentit, no puc evitar recordar a la proposta feta pel conseller Ausàs i que volia reduir fins a 1.000 càrrecs comarcals. Quan alguns fregolis de les ones hertzianes públiques parlen de “festa” de l'anterior govern no poden fer-ho per referir-se a l'ex-alcalde de la Seu d'Urgell.

És evident que amb el concert econòmic o la independència no tindríem aquest problema a curt termini. Però, en el meu cas, sóc independentista per què crec que la formació d'un estat propi és la forma administrativa més eficaç en la que ens podem organitzar. L'antiguitat d'un municipi, o d'un estat, no és motiu suficient per impedir que nosaltres, i els nostres fills i filles, ens organitzem com creguem més oportú i adequat. Els canvis en l'organització administrativa, tant si parlem de municipis com d'estats, els hem de fer pensant en les properes generacions, no en els nostres avantpassats (entre altres motius, per què alguns els teníem a Còrdova).