Metges, retallades, hamburgueses...i pacients

Al centre de qualsevol política sanitària hi ha d'haver el pacient, així de senzill. La resta (personal, equipaments, inversions, mesures d'estalvi, gestors, etc.) són eines que han de servir per millorar la salut de la població, com a mínim de la població usuària dels serveis públics. Res més. Que el departament de Salut tingui un o altre pressupost, o un o altre dèficit, no són objectius en sí mateixos. És evident que més diners no sempre volen dir millor qualitat, però gairebé sempre menys diners són menys qualitat.

Aquest hauria de ser el centre del debat: com millorar amb els recursos actuals, o amb nous si cal, la sanitat pública catalana. Els debats entre bons i dolents és millor deixar-los per al cinema comercial. Crec que és un error gravíssim i s'equivoquen aquells que ara volen presentar el personal sanitari o zeladors com uns privilegiats que no es solidaritzen amb la retallada pressupostària. Si una cosa caracteritza el professionals de la medicina i la infermeria és la seva vocació de servei al pacient. Presentar-los com uns insolidaris només fa créixer la desconfiança i no ajuda en absolut a millorar el servei.

També crec que s'equivoquen els que denuncien les retallades en l'eix “bons-dolents”. CiU va guanyar les eleccions i té dret a aplicar el seu programa. No crec que els membres de l'actual govern de la Generalitat siguin més o menys "dolents" que els de l'anterior govern, senzillament tenen unes propostes diferents, a més del suport a les urnes per aplicar-les. S'equivoquen alguns sindicats si les seves legitimes protestes acaben transmetent una imatge de més preocupació pels seus sous que pel bon funcionament del sistema. Si aquesta imatge s'acaba instal·lant, amb l'ajuda d'alguns creadors i aspersors d'opinió, hauran començat a perdre la batalla.

Finalment tampoc puc deixar de mostrar la meva perplexitat davant aquelles opinions que justifiquen la retallada dient que de moment no s'ha notat un descens en la qualitat del servei. Si hi ha una àrea que triga anys, dècades, a demostrar les seves bones o males planificacions és la salut, igual que l'educació. Si avui s'abandonessin els programes de lluita contra el tabaquisme, l'efecte en la salut trigaria una dècada a notar-se, i això no justificaria que cap tertulià sortís la setmana vinent dient que encara no han augmentat els càncers de pulmó.

Algunes propostes

Tots els estudis demostren que és més eficaç invertir en prevenció i detecció precoç de malalties que en tractaments. Això, no és una opinió, és el resultat de tots els estudis fets a nivell europeu. Poques inversions són tan útils com les fetes en prevenció, fins al punt que cada € invertit en aquest apartat n'estalvia 5 de mitjana en el futur (alguns estudis diuen que més i tot). Si volem reduir la despesa sanitària hem d'invertir més en informació, alimentació sana, prevenció de tabaquisme, alcoholisme i obesitat, detecció precoç, etc. Però justament molts centres sanitaris estan retallant les àrees destinades a aquests efectes, abans que tancar plantes i buidar llits.

Alguns països, el més recent Dinamarca, però abans ho havia fet Hongria, han creat impostos que graven els aliments rics en greixos saturats, sucres, sal o cafeïna. Concretament Hongria, que va ser el primer, va reduir un terç el seu dèficit sanitari amb l'anomenat “impost de l'hamburguesa”. A l'estat espanyol, malauradament, alguns partits es van oposar a limitar la presència de màquines de vending d'aquests productes en escoles i instituts, tot i saber que l'obesitat infantil ha crescut de forma incontrolada les darreres dècades. No es pot competir amb la poderosa indústria alimentaria amb els recursos actuals, quan per cada € que dedica l'estat a promoure la fruita, aquestes empreses en dediquen milers a anunciar-se en prime-time.

El problema de tot plegat, és precisament que totes les polítiques de prevenció triguen dècades a fer efecte, i per quan es nota la seva eficàcia, el govern que les va impulsar fa anys que és a l'oposició. En canvi, el malestar de la indústria alimentària, els possibles llocs de treball perduts, o el dèficit sanitari es noten al moment. Si els partits només mirem per les properes eleccions (i és evident que no fer-ho comporta el càstig de l'electorat i de la militància); si els mitjans no analitzen aquestes situacions amb perspectiva històrica conscients que els canvis són molts lents (i potser això els perjudica en els índexs d'audiència); i si, en general, els ciutadans demanem respostes ràpides, barates i senzilles (i és normal que així sigui en una societat que viatja a velocitats de fibra òptica), no resoldrem res i només anirem posant pedaços. Fa 150.000 anys que posem pedaços, potser va sent hora de canviar d'estratègia.