La nació és la seva gent

Article publicat al diari Avui el 21 degener de 2011.

Llegia amb atenció l'article que dimarts passat el dirigent de SI Hèctor López Bofill publicava en aquest diari, on defensava la desaparició de l'eix dreta-esquerra de la política catalana arremetent contra Esquerra. De fet, aquest vaticini el podem llegir dia sí dia també a qualsevol dels mateixos diaris europeus que fa tot just un parell d'anys anunciaven la fi del capitalisme. I és que els pronòstics, en política, duren menys que les travesses del futbol. Només cal recordar alguns articles que fa tot just uns mesos preveien una majoria independentista absoluta al Parlament de Catalunya.

Amb l'excusa de la crisi a tot Europa hi ha una ferotge ofensiva contra les esquerres que està decantant el continent cap a la dreta i el populisme. I no deixa de ser paradoxal que els màxims responsables del model especulatiu siguin premiats electoralment i ho aprofitin per desmuntar l'estat del benestar. Catalunya no ha quedat al marge d'aquesta ofensiva, agreujada pel fet que aquells que han manat sempre es van veure rellevats del poder l'any 2003. Parlem clar, hi ha una part del nacionalisme que ha penalitzat la investidura de Montilla per haver nascut a Còrdova, però hi ha una altra part que ha actuat amb virulència durant aquests darrers anys no pas pel seu origen sinó perquè ni ell ni la majoria del govern no formaven part de l'establishment català.

Aquests dos elements, sumats, han fet que moltes persones s'acomplexessin i caiguessin en el parany de tornar a separar de forma irreconciliable catalanisme i esquerres com si no es pogués ser totes dues coses alhora. Després dels meus quinze anys de militància a Esquerra (i no quinze mesos com alguns dels que ens critiquen) encara no sé distingir les polítiques amb accent nacional de les d'accent social. La nació és la seva gent, i quan fem hospitals i ambulatoris estem fent polítiques nacionals; quan aprovem la llei d'acollida que fixa el català com a llengua comuna fem polítiques socials; quan aprovem la llei de consultes, ho fem perquè defensem la democràcia participativa; quan fem una llei del cinema, ho fem per garantir la llibertat d'elecció.

Nació, democràcia, llibertat i justícia social, aquests són els quatre eixos polítics que ha defensat Esquerra des del 1931, no des del 2003. Hi ha qui vol oblidar que el naixement del partit de Macià i Companys va ser fruit, en el marc de la Conferència de les Esquerres Catalanes, de la confluència de republicans, catalanistes i socialistes. La seva lluita és la nostra lluita, i segueix sent tan necessària ara com aleshores. Entrem en un període de retallades nacionals i socials. I aquells que diuen que defensen el país i que competeixen per exhibir un independentisme sense màcula faran un mal favor a les possibilitats que tenim d'esdevenir un estat si s'obsessionen a atacar l'únic grup parlamentari independentista de la cambra catalana.

Esquerra celebrarà, el març vinent, el seu vuitantè aniversari. Els que encara ens movem en la trentena volem que Esquerra esdevingui un partit central que pugui disputar l'hegemonia a aquells que fa tres dècades que veiem repartir-se-la, i no pas entrar en baralles amb altres independentistes per distribuir-nos una desena d'escons. Si volem ser un estat hem d'anar a convèncer aquells que encara dubten i no embrancar-nos en un espectacle de picabaralles fratricides.

López Bofill parlava del crepuscle d'Esquerra. El diccionari defineix el crepuscle com la il·luminació que hi ha als extrems de la nit, és a dir que pot fer referència tant a la matinada com al capvespre. Estic convençut que si sabem aprofitar aquest 80è aniversari per tornar a presentar-nos com un partit útil, honest i proper, que és el que sempre hem estat, podrem agafar l'accepció de crepuscle que significa albada i començar ja des d'ara a obrir una nova etapa que suposi més llibertat i més benestar per als catalans i les catalanes, independentment del seu origen o del seu cognom. N'estic convençut, entre altres motius, perquè si no ho fa Esquerra no ho farà ningú, i això ho comprovarem abans que passin els 100 dies de gràcia que hem donat al nou govern.