La cuina d'Esquerra

Notícia publicada a l'Avui el 19 d'abril de 2010.

Avançament editorial: La formació republicana, a través del seu secretari d’imatge i comunicació, i portaveu, posa al descobert la rebotiga de la seu del carrer Calàbria

Les prèvies

Amb en Joan Puigcercós n’havíem parlat més d’un cop d’anunciar la xifra que posava com a llindar mínim per sota del qual no podríem donar el vistiplau al nou model de finançament, però aquell dilluns no estava previst fer l’anunci. Ni previst, ni anunciat, ni planificat, però sí meditat. Sabíem que, un cop més, ens trobaríem entre uns socis de govern que acceptarien la proposta feta per l’executiu Zapatero amb unes exigències inferiors a les nostres, i una CiU reclamant aconseguir entre 8 i 10 vegades més recursos dels que ells havien pactat amb el PP l’any 2001. Per aquest motiu el possible anunci de la xifra havia protagonitzat diversos debats a la mateixa executiva del partit o en les reunions de planificació de comunicació. Fixar una xifra i donar-la a conèixer amb anterioritat a l’acord ens permetia apujar el llistó fins a un punt on crèiem que havia d’arribar el nou model i explicar el nostre paper al llarg de les negociacions i la nostra decisió de votar-hi a favor o en contra en funció de si se superava aquesta xifra o no. Recordo perfectament que les setmanes anteriors a l’acord vaig fer una gran quantitat de cafès i dinars amb periodistes, tertulians i opinadors per tal d’explicar quina en seria la nostra estratègia.

La pressió

La majoria de trobades que havíem fet amb els mitjans acabaven amb el conven ciment que en cap cas es podria arribar a la xifra de 3.800 M€. No eren els únics. Molts militants i quadres del partit dona ven per fet que era impossible que el go vern espanyol arribés a posar en el con junt del sistema els recursos necessaris per arribar a una xifra que permetés reduir un terç el dèficit fiscal català ofi cial, que no el real.

Finalment el 10 de juliol es produeix la pitjor de les situacions per a Esquerra. El govern espanyol anuncia un model que no arriba als 3.800 M€, però que tampoc queda gaire lluny, uns 3.400 M€ aproxi madament. La resta de la seqüència va ser la prevista i previsible. El conseller d’Economia considera que aquesta és una xifra acceptable i que beneficia el país, i CiU treu la declaració que ja tenien preparada des de l’endemà de quedar fora del govern català afirmant que és una pèssima notícia i, per tant, cal convocar eleccions immediatament.

[...]

Els arguments, pel sí i pel no, eren com prensibles i raonables [...]. Una de les darreres trucades del dia, abans que es comencés a desencallar l’acord, em va arribar de part d’un responsable de premsa d’un departament amb cartera socialista. Em feia la reflexió que no podíem espatllar un acord d’esquerres que havia fet tan bona obra de govern, i ho comparteixo plenament, per només 400 M€. Li vaig donar la raó. No podia ser que el president del govern espanyol no pogués apujar aquesta xifra “tan petita”, segons paraules del meu interlocutor, si realment preferia un govern d’esquerres. Al final, l’argument que no hi havia tanta distància entre la proposta i les nostres exigències eren una navalla de doble tall que podia perjudicar tant a qui no volia rebaixar gens la xifra mínima, com a qui no volia arribar-hi per molt poc.

Finalment, entre les set i les vuit del vespre, començo a tenir la sensació que finalment s’arribarà a un acord amb el govern espanyol que ens permetrà arri bar a 3.855 M€ el darrer any d’aplicació del nou model.

Una reflexió

Aquell dia l’Executiva no va tenir una decisió fàcil, ni unànime. Hi va haver companys i companyes que no van donar-hi el vistiplau. La majoria amb arguments raonats, i raonables. No he cregut mai en la política de blancs o negres. Les decisions rarament són 100% encertades o errònies. I els partits ens equivoquem quan intentem vendre-les amb aquests graus d’absolutisme. Crec que ai xò contribueix més a l’anomenada desafecció que admetre que sovint tenim dubtes.