Sempre he admirat la capacitat de Duran i Lleida de moure’s en petits espais polítics. Si el líder democristià hagués triat una carrera esportiva, no tinc cap dubte que hauria estat un d’aquests jugadors de futbol-sala capaços de fer jugades sorprenents en un m2. I és que el polític de la Franja mai ho ha tingut fàcil. L’espai que ocupa i que ha sabut mantenir gairebé intacte durant molts anys no és senzill de gestionar. Ni és estàtic. Amb un PP català més o menys ranci en funció dels Vidal-Quadras i els Piqué de torn, i una CDC més o menys sobiranista en funció de la proximitat electoral, Duran ha sabut mantenir-se a primera línia política amb un discurs basat en la seriositat.
Podria fer una llista dels reis catalans que són recordats com a conqueridors, humans, catòlics o magnànims, però no en recordo cap que rebi el tracte de “el Seriós”. Tampoc sé trobar en la política recent europea o catalana ningú que sigui recordat per aquesta virtut. La gent recorda la Perestroika de Gorbatxov; la reunificació de Kohl; la duresa de Tatcher; la capacitat d’articulació nacional de Pujol, les genialitats de Maragall (òbviament parlo del President, no del Conseller); i recordarà la inconsistència de Zapatero (en aquest punt coincideixo amb el qualificatiu proposat pel líder d’Unió en una entrevista a l’Avui d’avui).
És més, Duran no haurà estat protagonista en cap dels avenços més importants del país durant els darrers anys. Ni en la posada en marxa de TV3, ni en la creació del cos de Mossos d’Esquadra, ni en la Llei de Serveis Socials, ni en la LEC, ni la Llei del Cinema (ara) o la de Política Lingüística (abans), ni en la Llei de Comerç i ni tan sols en la Llei de Vegueries (malgrat haver tingut aquesta responsabilitat durant uns mesos).
Duran és molt conscient a quin públic s’adreça, i sap que cap d’aquests projectes o lleis no són importants per al seu electorat potencial. Ell sap que s’adreça a persones d’un cert nivell econòmic i sovint vinculades a determinats barris barcelonins. I aquest electoral és molt exigent. Detesta el soroll tant com els canvis en profunditat i creu en la màxima lampedusiana per damunt de tot. I manté bones relacions amb persones de l’entorn del PP, de CDC i fins i tot del PSC (aquesta mateixa setmana hem vist com alguns del seus representants sortien, com cada pre-campanya, per treure del bagul dels records les demanades de sociovergència, de grup propi a Madrid o d’una capdellista dona).
En definitiva, crec que Duran i Lleida ha demostrat al llarg dels darrers anys que és un polític hàbil, intel•ligent i amb una gran capacitat de lideratge (només cal veure la gestió al capdavant d’Unió). És més que evident que comparteixo molt poc del projecte polític que defensa, però mai li podré retreure manca de seriositat (com a sinònim d’immobilisme).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada