La política del wait & see

Hi ha moltes formes d’equivocar-se, de fet i des d’un punt de vista matemàtic, hi ha moltes més decisions que poden acabar en error que les que poden acabar en èxit. Però de totes les maneres imaginables d’equivocar-se una de les que menys entenc és la de l’error per inacció, especialment en política.

Un líder, o un partit polític, poden fer plantejaments erronis; propostes que no siguin enteses o compartides pel seu electorat; calcular malament els tempos de l’agenda política; etc. Però el que no es pot permetre una organització política és no fer res. El famós wait and see, al meu entendre, només pot tenir sentit des d’un punt de vista comunicatiu i durant un període de temps molt breu. Pot ser útil tàcticament per evitar pronunciar-se sobre un tema del qual encara no es tenen prou dades, fins i tot pot ser prudent, però mai pot ser entès com una estratègia de mig o llarg abast.

Dies com avui, però, repasses l’actualitat política i comproves com hi ha qui del wait and see en fa un eix central de la seva actuació. Veus com el president d’un Estat que gairebé dobla la mitjana europea d’atur (segons les dades fetes públiques avui per l’Eurostat, Espanya té un 18,8% d’atur mentre que la mitjana de la UE-27 és del 9,5%) opta per no fer res i esperar que economies com la francesa o l’alemanya es recuperin i facin de locomotora de la resta del continent. El mateix president no fa gaire encara es negava a reconèixer que hi havia crisi.

Comproves com CiU ha decidit no mullar-se en cap tema que li pugui restar vots i es dedica en cos i ànima a fer campanya electoral, sense voler entrar en debats com la llei del cinema, les vegueries, les consultes o el mateix debat monogràfic sobre la crisi on no va ser capaç d’allargar la mateixa mà que ofereix a Zapatero.

Però també observes com una part de l’independentisme es desencisa davant d’una molt bona participació com va ser la d’ahir, pensant que la construcció d’un Estat propi era una tasca senzilla i per a la qual no calia esforçar-s’hi gaire, que cauria per si sola com si de fruita madura es tractés. En dies com avui convé recordar que en política, com en qualsevol altre actuació a la vida, cal esforç, constància i dedicació. No fer res no és una opció.