Copagament o publicitat a les bates dels metges?

Igual que els Ulls del Guadiana el debat sobre el copagament sanitari apareix i desapareix de forma periòdica. Cal deixar clar que ara no ha reaparegut a causa de la crisi, sinó per aprofitar la crisi. Els mateixos que ara ho veuen com una mesura d'estalvi en la factura del Departament de Sanitat ja en promovien l'aplicació en plena època de vaques grasses. M'agrada entendre la política com una eina per gestionar els recursos públics, per això crec que no s'ha de defugir el debat, sobre aquesta ni cap altra qüestió.

Hi ha dos motius que habitualment s'usen per justificar el copagament sanitari. El primer, i el més present aquests dies, és buscar mesures per reduir el dèficit sanitari. Recordem que la sanitat catalana, de mitjana, ha tingut un dèficit anual de 1.000 milions €. El primer que cal dir és que aquesta mesura en cap cas redueix el dèficit, el que fa és buscar nous ingressos. No és una mesura que aposti per gestionar millor el sistema català de salut pública; ni un mecanisme per rebaixar el cost de la factura en farmàcia, que va passar del 24,1% el 2003 al 15,5% el 2010 (que en prenguin nota els que parlen de “festa” en l'època del govern d'esquerres). És a dir, amb el copagament la sanitat catalana seria tant ineficient com ara, però amb noves formes de finançar-la. En aquest sentit, posar anuncis a les bates dels metges o als llençols dels hospitals podria ser igual d'útil.

Si el que es vol és buscar una nova font d'ingressos es podria perfectament aposar per un nou impost sobre els aliments que més visites al metge provoquen, és a dir, tots aquells rics en sucres, greixos saturats o sal. Com ja vaig comentar en una entrada anterior (podeu llegir-la aquí) països com Dinamarca i Hongria ja han aplicat aquestes mesures impositives, i en el segon cas van aconseguir reduir un terç el seu dèficit sanitari.

El segon motiu que s'utilitza per justificar el copagament és per motius “educatius”. Es considera, per part de qui ho argumenta, que el dèficit sanitari prové d'un mal ús del servei públic. Aquesta línia argumental, però, mai ha aportat cap dada que expliqui quin és l'impacte sobre el pressupost del Departament d'aquest “mal ús”. És evident que hi ha qui no usa correctament els serveis mèdics, però pensar que aquests casos suposen un problema sobre el finançament del servei és una barbaritat infundada.

Si el que es vol és “educar” la població caldria tenir en compte tot un seguit de mesures molt més útils, no només des del punt de vista mèdic sinó també econòmic. Fer campanyes d'auto-diagnòstic (com en el càncer de mama); promoure bons hàbits (fer esport); fer campanyes d'alimentació saludable entre escolars (prohibint la venda d'aliments responsables d'obesitat infantil o, fins i tot, limitar la seva publicitat en horari infantil); controlar el mal ús d'antibiòtics, que a més d'augmentar la resistència d'alguns patògens, contaminen rius i mars; incentivar l'ús dels CAPs (o del telèfon Sanitat Respon) per evitar visites innecessàries als serveis d'urgències; i un llarg etcètera que, malauradament MAI sento dir als defensors del copagament.