Neoliberals per vocació o per obligació?

Aviat farà vint anys que Esquerra va ser capaç d’omplir el Parc de la Ciutadella de Barcelona de milers de persones que reclamaven que Catalunya disposés del concert econòmic. Ha plogut molt des d’aleshores, i les adhesions a l’objectiu de posar fi a l’espoli fi scal que patim els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans no ha deixat de créixer. Fins i tot algun dels partits que titllaven la proposta d’utòpica han corregit les seves posicions i ara es mostren favorables a crear una comissió parlamentària per estudiar-ne la viabilitat.

Ningú millor que l’esquerra nacional coneix les avantatges de poder disposar de tots els recursos del país per dur a terme polítiques que reforcin l’estat del benestar, especialment en un context de crisi com l’actual. Precisament per aquest motiu, la reivindicació del concert econòmic va ser un dels compromisos que Esquerra va defensar en la darrera campanya electoral. Qualsevol govern de la Generalitat, del color que sigui, que plantegi aquest objectiu tindrà el suport del nostre partit.

Però un cop dit això, cal denunciar sense complexes tots aquells intents d’amagar sota el paraigües del dèfi cit fi scal actuacions que res tenen a veure amb el mal fi nançament que pateix el país. Algunes de les decisions que està prenent el govern dels millors són les pròpies d’aquells qui defensen una visió neoliberal de l’economia, i de fet, hi tenen tot el dret a fer-ho, però que siguin honestos i no vulguin fer creure que s’hi veuen obligats. Algú creu que si Catalunya fos un estat independent el president Mas practicaria polítiques d’esquerres? O el senyor Duran i Lleida defensaria els interessos de la classe mitjana? Que potser CiU estaria en contra d’eliminar l’impost de successions a la minoria més rica del país si disposéssim del concert? O deixaria de subvencionar les escoles que segreguen nenes i nens?

Potser ens volen fer creure que sense dèficit fi scal CiU no hauria pactat a tot arreu on ha pogut amb el PP. No ens deixem enganyar: a qualsevol democràcia europea hi ha formacions d’esquerres, de centre o de dretes, i amb crisi o sense, tothom té molt clar quin és l’espai que ha ocupat sempre CiU per voluntat pròpia.