Una nació del passat o un estat pel futur?

Article publicat a la revista SomEsplai el dia 19 d'abril de 2013

“M’interessa molt el futur, ja que és el lloc on passaré la resta de la meva vida”. Crec que seria molt més útil que els estats es preocupessin de fer entendre als alumnes de les seves escoles aquesta magistral frase de Woody Allen que no perdre el temps intentant-los fer aprendre les lletres d’uns himnes que sovint parlen de gestes i guerres d’un passat remot (i que massa sovint s’ajusta poc a la realitat).

Malauradament la majoria d’estat actuals estan construïts a imatge i semblança dels estats sorgits als segles XVII, XVIII i XIX, amb uns clixés identificatius que han quedat obsolets. Si allò que defineix clàssicament un estat és una nació, una frontera i un poder (ja sigui en forma de república o de monarquia) ens hauríem de preguntar quins d’aquests elements segueixen tenint vigència.

Potser la més qüestionada de les tres sigui precisament la tercera, especialment ens els darrers temps. El poder està difús entre organismes i ens supraestatals que cada dia influeixen més en la nostra vida quotidiana. Ara mateix és més important allò que decideix el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Americana que el que poden votar els diputats i diputades de qualsevol parlament dels estats membres de la Unió Europea. I almenys aquests organismes estatals són públics i han de respondre, encara que sigui de forma indirecta i parcial, de les seves polítiques. Però moltes de les decisions més importants preses des de l’inici de la crisi s’han gestat als òrgans de direcció d’empreses de qualificació o de gran lobbis financers que només han de passar comptes davant d’uns accionistes a qui nomes importa el balanç anual de beneficis.

Però si el poder dels estats s’ha anat aprimant, en part per culpa de la negligència del seus governants, més qüestionable és el sentit actual de les fronteres. En molts casos no són res més que un barrera que separa rics de pobres. Mentre que les persones amb més capacitat financera poden moure’s amb gran llibertat, i sobretot poden moure els seus diners amb total impunitat, les persones amb menys recursos veuen com aquestes muralles del passat els impedeixen accedir a uns drets i oportunitats que no tenen en altres zones del planeta. En tot cas, l’avenç de les noves tecnologies i l’abaratiment del transport fa que cada dia tingui menys sentit conservar aquestes estructures pròpies d’altres èpoques.

I la nació? Molts, per no dir la majoria, dels estats actuals basen la seva raó de ser en la nació (de vegades una, i en alguns pocs casos més d’una). Però precisament perquè els humans ens movem més dels que ho havíem fet mai ens hem de preguntar si té gaire sentit que els estats segueixen ocupant-se de la preservació des trets identificatius nacionals. No tothom que se sent francès, per posar un exemple, viu a França. Ni tothom que viu a França se sent francès. Té sentit, doncs que l’estat francès s’ocupi dels trets nacionals francesos? Personalment crec que cada cop té menys sentit lligar una nació a un territori concret, ja que ni tots els membres d’aquella nació viuen en aquell territori, ni tothom d’aquell territori se sent membre d’aquella nació. Així doncs la gestió territorial i la gestió nacional (que pot seguir sent necessària) ni tenen cap raó per seguir estant lligades en mans d’un mateix organisme.

Arribats a aquest punt, els catalans i catalanes ens hem de preguntar si ara, que estem iniciant un procés constituent, volem senzillament imitar els estats-nació del passat o volem crear una estructura estatal moderna eficaç, útil i pensada en les necessitats dels propers anys. O ens limitem a canviar les banderes d’exèrcits i altres cossos estatals obsolets, o ens plantegem com ha de ser el futur dels països que volen viure en pau. En resum, o ens conformem en ser esclaus d’un passat i ens limitem a tenir un paper d’espectadors davant d’un destí ja escrit, o assumim que som els amos del futur i agafem les regnes del nostre propi destí. I, si fem cas a Woody Allen, no hauríem de mirar cap al passat sinó cap al futur del nostre país, ja que és el lloc on viurem la resta de les nostres vides.