Mai m'he refiat de les “regles” de
la política (i la comunicació) que acostumen a repetir determinats
gurus, amb una excepció. Hi ha una norma que es compleix sempre, i
és la que afirma que tot l'espai que tu no ocupis (ja sigui un espai
polític o comunicatiu) l'ocuparà algú altre. És per aquest motiu
que avui escric al meu bloc una entrada favorable a la Vaga General.
Si els que estem en contra de la Reforma Laboral abandonem la
xarxa aquesta quedarà en mans dels contraris a la protesta i la seva
veu semblarà majoritària, i tots sabem que sabran explotar-ho.
Els que no creiem en les veritats
absolutes sabem que de qualsevol tema es poden trobar aspectes
positius o negatius, i per tant, també de la vaga. Estar en contra
de la Reforma Laboral i donar suport als qui avui han decidit
aixecar-se del sofà no vol dir compartir ni tots els seus
posicionaments ni mètodes. En el meu cas, senzillament vol dir fer
costat als que creuen que el camí seguit fins ara per la majoria de
governs europeus no és el correcte (cosa que amb el temps es farà
evident, de la mateixa manera que es va fer evident que la bombolla
immobiliària acabaria esclatant). En tot cas, sembla que alguns
han descobert que parlar dels sindicats i les seves mancances és la
millor manera per no haver-se posicionar sobre una Reforma Laboral
que no portarà solucions, senzillament perquè no tracta de
contractacions (que és el que manca) sinó d'acomiadaments (que és
el que sobra).
Diuen que tothom té opinió perquè
no tothom pot tenir criteri. Respecto totes les opinions, però no
tot és opinable. Els efectes nocius del tabaquisme sobre la
salut (de fumadors actius i passius) no són una opinió. Com tampoc
ho són les teories de Darwin, l'heliocentrisme, l'escalfament global
o el temps de semi-desintegració dels residus nuclears.
Malauradament estem en un moment en que l'opinió d'un premi Nobel
d'economia com Joseph Stiglitz val el mateix que la de determinats
tertulians habituals. Es pot estar a favor de la Reforma Laboral
però no es poden donar arguments que són objectivament falsos. La
crisi no la causa el deute públic:
El
deute públic a Espanya és el 65,8% del PIB (735.000 M€).
El
deute privat a Espanya és el 363% del PIB que es desglossa de la
següent manera:
1,35 Bilions € = Banca
1,30 Bilions € = Sector immobiliari
0,9 Bilions € = Deute domèstic
1,35 Bilions € = Banca
1,30 Bilions € = Sector immobiliari
0,9 Bilions € = Deute domèstic
El
problema de la Reforma Laboral és que intenta resoldre una
hemorràgia enorme recomanant deixar de fumar. Sóc
favorable a reduir el deute públic (entre altres motius per no
deixar determinades decisions que afecten l'estat del benestar en
mans dels Moody's o Standard & Poors de torn). Però relacionar
deute públic i marc laboral amb la crisi és una actitud comparable
a la dels que s'aferraven a dir que la Terra era al centre de
l'Univers malgrat les evidències aportades per Copèrnic o Galileu
en sentit contrari. Per sort, ara ja no ens poden enviar a
la foguera. Per això, avui més que mai #VagaGeneral.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada