L’atzar ha volgut que la mort d’Heribert Barrera es produís la mateixa setmana que les Corts espanyoles debaten una reforma constitucional que, com el mateix procés d’aprovació de la carta magna espanyola, té molt poc de democràtic.
L’any 1978, Barrera, des de l’escó al Congrés dels Diputats obtingut gràcies a un pacte amb el Partit del Treball, ja que les sigles d’ERC encara no havien estat legalitzades, va denunciar el text pel blindatge que feia de la monarquia, per afirmar que la única nació era l’espanyola, per no incloure el dret a l’autodeterminació i per situar el castellà en una posició de supremacia.
La clarividència de Barrera va ser extraordinària, i passats 30 anys ningú no dubta que els seus temors sobre la Constitució espanyola s’han confi rmat en multitud d’ocasions. Els reptes, doncs, segueixen sent els mateixos, però la gran diferència és que aleshores la majoria de la societat catalana, incloent la mateixa ERC de Barrera, encara confi ava en un encaix federal de Catalunya dins de l’estat espanyol.
La lliçó de l’exlíder republicà, tant pel que fa a formar coalició amb un partit trotskista com per la seva participació en el debat constitucional, és clara. Ell havia viscut prou anys de dictadura com per entendre que si no fas política, deixes que algú altre te la faci. Per això, Barrera sabia que era important ser present al Congrés del Diputats i fer que la veu d’allò que ell i ERC representaven se sentís en aquella cambra.
En un moment que una part de l’independentisme relativitza la importància de la política, o directament qüestiona la participació al Congrés del Diputats, caldria recordar aquells gegants que ens van precedir i saber el valor que tenia per a ells expressar amb claredat i contundència uns desitjos de llibertat, que sense ERC ningú hauria gosat plantejar.
Crec que el millor homenatge que es pot fer a Barrera és que durant el tràmit de reforma constitucional, la cambra espanyola torni a sentir les paraules de l’expresident del Parlament quan va concloure la seva intervenció de forma solemne dient: «jo proclamo des d’aquesta tribuna que Catalunya té dret a l’autodeterminació».
* Editorial de l'Esquerra Nacional num. 200
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada