bloc.llorente.cat

Llorente (ERC) receta al independentismo menos tópicos nacionalistas

2012-02-11T12:18:00.001+01:00

* notícia apareguda a La Vanguardia del dia 11 de febrer

BARCELONA, 11 (EUROPA PRESS)

El que fuera portavoz de ERC entre 2008 y 2011, Ignasi Llorente, ha presentado su nuevo libro 'A la recerca del benestar' --'A la búsqueda del bienestar'--, en la que le reclama al independentismo más pragmatismo y menos alegatos vacíos basados en tópicos nacionalistas.

Alejado de la primera línea de la política después de que la reciente renovación del partido le dejara fuera de la nueva cúpula, Llorente reflexiona que conseguir un Estado para Catalunya no debe ser un finalidad en si misma, sino "una herramienta y nada más" para lograr mayor eficacia y eficiencia en la gestión de una sociedad.

Plantea que el independentismo debe apostar por más Estado y menos nación, ya que en el Estado ve la posibilidad de mejorar la carencias de la sociedad, y en la nación las distracciones emocionales que obstaculizan avanzar hacia la plena soberanía.

El exportavoz republicano se atreve a concluir la obra proponiendo un decálogo de medidas a adoptar a corto plazo que tienen su principal virtud en "la voluntad de perdurar" y que van desde la aplicación de la Tasa Tobin, a la apuesta por las energías renovables y la reforma de la sanidad pública sin recortarla.

Llorente aborda también nuevas medidas aplicables a la política catalana, y pide la elección directa por parte de los ciudadanos de sus representantes políticos en instituciones como los consells comarcals y las diputaciones, y rechaza la situación actual en las que la decisión recae en manos de los partidos.

También apuesta porque los diputados del Parlament se elijan por censos unipersonales, para garantizar así que trabajen por sus ciudadanos, más que para caer en gracia a los líderes de sus respectivas formaciones políticas.

Aunque no aclara si es fruto de su reciente experiencia en ERC, deja claro que la preponderancia de los partidos es excesiva: "Ahora mismo, un mal diputado que nunca visita su comarca pero es bien considerado por un centenar de militantes y la dirección de su partido tiene más posibilidades de estar en una lista electoral", lamenta.

PRÓLOGO DE RAMONEDA

El prólogo del libro corre a cargo del escritor y filósofo Josep Ramoneda, que revela que aceptó el encargo porque, como el autor, considera que el concepto independencia debe dejar "el ámbito de las palabras mágicas" para situarse en el de la construcción de una buena sociedad del bienestar

Ramoneda reivindica hacer el ejercicio de separar la independencia del nacionalismo, religión y otras ideologías, a su juicio, totalizantes, y destaca el papel de un político catalán: "Carod-Rovira lo hizo, y la ciudadanía lo entendió, y ERC consiguió los mejores resultados en el régimen actual".

“100 días 1 imagen” de Pau Canaleta

2012-02-08T11:20:00.000+01:00

Si dic que m'agraden (im'interessen, ja que són termes diferents) la comunicació i lapolítica no sorprendré ningú. Però si dic que no m'agraden gaireels llibres sobre comunicació política potser si. No crec quesigui contradictori, com ja vaig escriure en aquest bloc fa uns mesos("La corbata del candidat i el besavi de Messi") em pot agradar molt el futbol i en canvi avorrir les tertúliesque passen hores donant voltes a temes col·laterals i que res tenena veure amb els gols d'aquest espectacular esport. Dic tot això,precisament per posar en valor que el darrer llibre de Pau Canaleta“100 días, 1 imagen. Cómo crear la imagen de un gobierno” m'haagradat molt, i no sóc fàcil d'acontentar.

Hi ha 3 aspectes que fan que elllibre sigui molt recomanable especialment per a persones queparticipen activament d'algun procés polític local, però també enaltres entitats i sectors que s'organitzen per mandats.

1. És molt concret: Sovint elllibres de comunicació política es perden en vaguetats que allunyenel lector del que realment és l'estratègia comunicativa d'unpartit o una institució. Alguns autors volen donar una imatgeartificial de la política que fa que molta gent acabi desconfiant dequalsevol missatge. El llibre de Canaleta és en canvi un manualconcret i concís que ens acosta als processos de presa de decisionspel que fa a la comunicació i els apropa a un nivell senzilld'entendre.

2. És molt manejable: No parlo dela mida, que també, sinó de la forma en que està estructurat iescrit. Si el llibre pretenia que aquells qui poden estarpreparant l'estratègia comunicativa d'un ajuntament, d'un partit od'una institució el tinguin sempre damunt la taula ho ha aconseguit.

3. És molt proper: Un altre delserros que crec cauen alguns llibres de comunicació política és queposen exemples que estan a anys llum de tots nosaltres. Es perdenen detalls com els debats televisius de Richard Nixon o l'eslògan decampanya de Ronald Reagan com si els lectors aspiressin a ser Obama.“100 días, 1 imagen” en canvi parla sobretot de comunicaciólocal i, per tant, és encara més útil per als que ja estiguinpensant en les municipals del 2015 que, com diria el mateix autor delllibre “la campanya per a les següents eleccions comença l'endemàdels comicis”.

En resum, val la pena que algús'atreveixi a parlar de comunicació política de forma planera,senzilla i propera ajudant a desmuntar tòpics sobre unes estratègiesque la majoria de la població considera més planificades i menysimprovisades dels que en realitat són.

Nou llibre de l'exportaveu d'Esquerra

2012-02-04T10:44:00.001+01:00

* publicat a El Punt Avui el 4 de febrer

L'exportaveu d'ERC Ignasi Llorente publica el llibre A la recerca del benestar. Independentisme racional versus nacionalisme emocional (Angle Editorial).

L'autor intenta respondre la qüestió de com seran els estats al segle XXI. A Catalunya proposa abandonar definitivament el nacionalisme emocional, i el contraposa a un independentisme racional. Considera, doncs, que cal més Estat i menys nació.

La màscara d’Anonymous i la biblioteca d’Alexandria

2012-01-31T09:00:00.000+01:00

* article publicat a www.tallerdepolitica.org

La revista TIME va escollir com a persona de l’any 2011 “the protester”. Finalment no es van decidir per cap dels protagonistes que des de la plaça Tahrir, fins a Wall Street, passant per plaça Catalunya havien marcat l’agenda mediàtica (i política) en molts moments de l’any, sinó que van optar per premiar un manifestant que els representés a tots. Els responsables de la tria, però, van admetre que entre les imatges (i protagonistes) de l’any, també havien contemplat la possibilitat de reconèixer el paper d’Anoymous. Finalment, però, van pensar que els ciberactivistes (o hacktivist, de hacker i activist) podien també considerar-se inclosos en el personatge fictici del “protester” que va il·lustrar la portada de la prestigiosa revista nord-americana.

Hauria estat curiós que la imatge de TIME hagués estat la màscara d’un còmic escrit als anys 80 del segle XX. Em pregunto quantes personalitats públiques, incloent polítics de primera línia, haurien reconegut aquella “cara” més enllà de la pel·lícula que el 2006 van produir els germans Wachowski. I ningú els ho hauria retret. Si un polític admet (o més aviat confessa) desconèixer 1984 de George Orwell, Un món feliç d’Aldous Huxley o Farenheit 451 de Ray Bradbury es convertirà en TT en poques hores. Però si en canvi admet no saber res sobre V for Vendetta (obra inscrita en la mateixa línia que els tres exemples anteriors), el seu desconeixement serà acceptat i fins i tot entès. Per què?

V for Vendetta no és una obra qualsevol. Escrita entre els anys 1981 i 1988 per Alan Moore, i magistralment dibuixada per David Lloyd, és un referent per a una generació sencera de lectors de còmics nascuts als anys 70 i 80, entre els que m’hi incloc. Un polític inquiet i curiós hauria de voler saber més sobre unes màscares que han esdevingut omnipresents a qualsevol manifestació del planeta. Hauria de voler saber per quin motiu Julian Assange va decidir amagar el seu rostre darrera aquesta màscara durant la seva detenció; hauria d’investigar per què un col·lectiu com Anonymous, capaç de sabotejar webs governamentals, l’ha escollit com a símbol i altres més locals, com V de Vivienda, fins i tot n’han agafat el nom. Crec que només el New York Times (breument) i el The Guardian han dedicat algun espai a conèixer l’autor d’una obra escrita en ple tatcherisme.

Connectats o erudits?

Més enllà d’aquest cas (que he escollit per considerar-lo paradigmàtic), uns polítics connectats amb la societat haurien de prestar més atenció al 8è art, sense ser titllats de freaks. I no exagero. Quan Taro Aso (primer ministre japonès entre el 2008 i el 2009) va ocupar aquest càrrec, la seva passió pels manga va aixecar, a Occident, força rialles. Com pot un polític nipó conèixer la joventut (de totes les edats) del seu país si ignora completament aquesta manifestació cultural? En el debat sobre si els polítics llegeixen poc, potser a més de la quantitat també hauríem de parar esment a la qualitat. I no em refereixo als premis o reconeixements acaparats per les obres llegides, sinó a si aquestes són o no referents per algun moviment, generació o col·lectiu.

Ara mateix, em costa recordar exemples de discursos polítics on hi apareguin cites provinents del cinema, els còmics o la televisió, però també manquen referències a molts gèneres literaris que, erròniament encara es consideren menors a ulls d’una societat que sovint exigeix als seus càrrecs públics més del que s’exigeix a sí mateixa. De vegades, sembla que reclamem que els nostres polítics tinguin un nivell d’erudició que la gran majoria de nosaltres no tenim.

Crec que els polítics hem d’estar connectats a la societat. Si aquesta cada cop llegeix menys (en format llibre) és lògic que polítics (però també metges, bombers, arquitectes, fusters o jubilats) llegeixin menys. I no crec que, d’entrada, hagi de ser dramàtic. De fet, el que està succeint és un desplaçament del coneixement. Probablement, ara llegim més del que ho havíem fet mai (i també hi ha més persones alfabetitzades al planeta de les que hi havia hagut mai) però el format llibre està retrocedint. Llegim SMS, còmics, revistes, diaris, webs, Apps, teletext, etc. I en aquest “mix” lector, em sembla lògic que el llibre hagi retrocedit. De fet, només podia retrocedir. Ha estat molts anys sense competència i l’arribada de cada nou format li ha guanyat espai.

Una llibreria d’Alexandria a cada smartphone

Durant molts anys, la major part del coneixement ha estat als llibres i a les biblioteques, avui ja no és així. En cada smartphone que els nostres fills duen a les seves butxaques hi ha més coneixements dels que hi havia a la biblioteca d’Alexandria, i això, es miri com es miri, és una bona notícia. De fet, ens equivocaríem si penséssim que durant la major part de la nostra història el coneixement ha estat als llibres. Aquesta és una afirmació falsa. Durant molts anys el coneixement es va transmetre de forma oral i el seu “reservori” natural eren els avis i àvies. James Burke al llibre Del hacha al chip (Planeta) explica com el declivi del paper imprescindible que havien jugat els nostres avis i àvies en el passat comença el dia que Gutenberg inventa la impremta de caràcters mòbils. Fins aleshores els dubtes es resolien recorrent als més vells de la casa, però a partir d’aquell moment la biblioteca va anar ocupant aquest rol. Em sembla lògic, doncs, que ara es recorri a Google.

La literatura ha de seguir, i estic segur que seguirà, tenint un paper imprescindible a la nostra societat, de la mateixa manera que les converses amb els més grans segueixen sent insubstituïbles. És una forma de coneixement que permet aturar-se, reposar, rellegir, aixecar el cap tancant els ulls i…pensar. Molts dels formats que hem anat incorporant tenen la virtut de la immediatesa, però el defecte de la volatilitat. Potser aquesta és la mancança de la política actual. Els discursos, els mítings o les intervencions parlamentàries massa sovint aposten més per la repercussió immediata i ràpida que per uns continguts (tant en el fons com en la forma) compatibles amb una publicació en paper. Si volguéssim publicar determinats discursos ens adonaríem que en l’espai de temps des de la seva redacció fins a la publicació han caducat de forma irreparable.

Nou llibre: "A la recerca del benestar"

2012-01-20T09:30:00.001+01:00

Comseran els estats al segle XXI? Aquesta és la pregunta que intentorespondre en el llibre a partir de la premissa de considerar tant elsestats com les seves administracions eines al servei de l’espèciehumana per garantir-ne el seu benestar. Com qualsevol altra eina, elsestats han de ser reformats sota criteris d'eficàcia i d'utilitat ino ser considerats una finalitat en si mateixos, ni una estructura alservei de cap nació o religió.

Caminantal costat dels darrers 150.000 anys d'història de l'Homo sapiensdescobrirem aquelles estructures que malgrat la seva ineficàciasegueixen tenint un pes excessiu sobre els nostre benestar i lanostra llibertat. Les noves tecnologies de la informació i lacomunicació tindran un paper clau en el retorn a la societat globalque considero inevitable i inajornable.

Elllibre reivindica el paper de la socialdemocràcia no des d'un puntde vista ideològic sinó pragmàtic i aposta per uns Estats Unitsd'Europa on Catalunya podria ser un dels nous estats que en formessinpart. Per aconseguir-ho, però, cal abandonar definitivament unnacionalisme emocional i apostar per un independentisme racional.

«Enshem passat massa anys preguntant-nos qui som com a pas previ perdecidir què volem ser. Mentre ens diuen que la construcció de lanació és la prioritat, ens oblidem de l’Estat. Potser és unaestratègia que garanteix determinades hegemonies polítiques i lapervivència d’un statu quo, però doneu-me un Estat i no uspreocupeu, la resta —incloent-hi la nació— es donarà perescreix.» Del pròleg de Josep Ramoneda.

* a la venda a partir del 2 de febrer, però als que seguiu aquest bloc he volgut fer-vos un petit avançament.

La paradoxa del republicà a qui li agradaven monarquies

2012-01-17T10:31:00.001+01:00

Sihaig de triar entre Gorbachev, Yeltsin, Putin o Medvedev em quedo ambel primer, és a dir amb l'únic dels 4 que no va arribar al Kremlingràcies a procés democràtic. Aquesta paradoxa no em generadubtes sobre els avantatges del model democràtic, segueixo pensantque és el sistema més just i més eficaç, o si voleu “el pitjor,exceptuant tots els altres” que deia Churchill. En tot cas,demostra que no és un model perfecte i, com tot, pot ser millorat. Iés que en el model actual el candidat més preparat, intel·ligent ihonest pot no ser el candidat amb més possibilitats de ser escollit.

Unacosa similar em passa algunes monarquies. Dels 3 països queconsidero referents en models de participació democràtica (Suïssa,Països Baixos i Dinamarca) els dos darrers són monarquies.Segueixo pensant que la república és a priori el sistema mésdemocràtic, però repassant la història recent d'aquests estats enstrobem paradoxes.

Elsneerlandesos podrien ser considerats els “campions mundials” deles llibertats individuals. Van ser els primers a equiparar dretsentre parelles homosexuals i heterosexuals; van legalitzar algunesdrogues ja als anys '70; van introduir el terme PIB verd abans queningú; van ser pioners regularitzant la pràctica de la prostitució;van ser els primers a autoritzar el suïcidi assistit; etc. I totaixò amb una monarca asseguda al seu tron.

Eldanesos serien dignes competidors en aquest rànquing de llibertats iprogrés. Només per destacar alguns dels exemples més recentscal recordar que Copenhague serà la primera capital neutra enemissions de CO2 (l'any 2025); han aplicat una taxa als aliments quemés malalties, i sobre-cost sanitari, produeixen (és a dir sucres,sal i greixos saturats); han promogut que l'Església luteranacelebri unions homosexuals en els seus temples; i són pioners en lapromoció de la bicicleta com a transport net i saludable (molts delsnous membres del govern socialdemòcrata van arribar al primerconsell de ministres en aquest vehicle). I també amb una monarcamirant-s'ho.

Aquests exemples no em fan dubtardel meu republicanisme, en tot cas, m'ajuden a entendre que no hi hareceptes màgiques ni veritats absolutes. Molts polítics que esproclamen republicans practiquen un messianisme que no dista gairedel que la figura monàrquica transmetia en altres èpoques olatituds. El republicanisme no és l'absència d'un rei o reina,és un model basat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.Evidentment tots 3 principis són difícilment aplicables en unmodel on una persona té uns determinats drets i privilegis pel solfet d'haver nascut en una família. Però considero molt més“repúbliques” Dinamarca o els Països Baixos que Itàlia oRússia (per no buscar exemples fora d'Europa).

En tot cas, no puc entendre ni lademocràcia ni la república com a models estancs, tancats iimmillorables. Al contrari els considero sistemes útils precisamentperquè tenen uns mecanismes de reforma que els permeten evolucionaramb més rapides i agilitat. Potser al final, com sempre, m'acaboadonant que sóc un evolucionista radical, i el que més m'interessadels sistemes i models que usem per organitzar les nostres societatsés la seva capacitat d'apartar-se als nous temps i a les novesnecessitats. I sobre evolució trobaríem partidaris i detractors atot arreu, o és que els creacionistes del Tea Party no sónprecisament republicans?

Crisi, quina crisi?

2012-01-12T10:35:00.001+01:00

Aquesta setmana les principalsentitats financeres de l'estat espanyol han fet públics els seusbeneficis, i el primer que ha sobtat és que, malgrat que aquesta haestat una crisi financera, segueixen tenint uns beneficis prouimportants. No es tracta de buscar el boc expiatori a la situacióactual (tot i que estaria bé que alguns directius paguessin pelsseus errors), però si que caldria veure què és més eficaç decara al futur. Repartir els costos de la crisi de forma desigual, ambgreus afectacions per a les classes més desafavorides i sobre laclasse mitja, i deixar indemnes altres sectors no només no és just,a més resulta ser el millor camí per tornar a cometre els mateixoserrors que ens han portat fins aquí.

Al gràfic veurem millor els númerosd'aquest any respecte el 2008. És evident que algunes entitats hanpatit un descens en els seus beneficis, especialment el Banco Populari el Banc Sabadell, però a l'altre costat hi tenim els més grans(Santander i BBVA) que pràcticament han repetit beneficis.Insisteixo, però, que no es tracta d'assenyalar amb el dit ambl'únic propòsit d'encendre els ànims, sinó més aviat d'entendreque si la crisi no la paguem entre tots (i potser una mica més elsque més informació i responsabilitats tenien) res impedirà que enel futur tornem a cometre els mateix errors

Bona prova d'això són unes altresdades que també s'han fet públiques aquests dies i que hanescandalitzat al mateix Wall Street Journal. A l'estat espanyol afinals de 2010 hi havia 700.000 pisos nous buits encara per estrenar;hi havia uns 800.000 pisos nous embargats (alguns recent estrenats);i la xifra de projectes a mig construir o pendents de finalitzararribava als 4.000.000 milions d'habitatges! Malgrat tot això,aquest 2011 algunes entitats financeres han posat en marxa laconstrucció d'entre 5.000 i 6.000 pisos més que aniran a sumar-se atots els que no s'han venut (la majoria propietats d'aquestesmateixes entitats).

El més probable és que nosaltres notinguem ni idea d'economia i els que realment en saben no tinguintemps per explicar-nos com funcionen les altes finances. Per RodrigoRato, president de Bankia, considera que apostar per el sectorimmobiliari aquest 2012 és una estratègia “intel·ligent”.Recordem que quan ell mateix quan presidia l'FMI va declarar, només18 abans de l'esclat de la crisi, "hiha un reconeixement creixent que la dispersió del risc del crèditdes dels bancs a un grup més ampli i diversificat d'inversors (...)ha contribuït a que tant el sistema bancari com el conjunt delsistema financer sigui més resistent".Que Santa Llúcia li conservi la vista molts anys...

Es pot curar la "madriditis" crònica?

2012-01-10T11:44:00.002+01:00

Els culers estem vivint un momentdolç. Els que vàrem iniciar la nostra afició pel futbol alsanys 80 amb el Barça de Simonsens, Artola, Sánchez, Carrasco,Moratalla, etc som molt conscients que el moment actual ésexcepcional. No només tenim el millor Barça de la història,sinó que aquest equip és un dels millors dels que ha existit mai.Hauríem de gaudir-ne i, de tant en tant, fer ràbia als seguidorsdel Real Madrid i de l'Espanyol. La rivalitat forma part del futboli, com el vi negre, és sana a petites dosis. L'excés, en canvi,pot ser molt perjudicial per a la salut.

Un cop dit això, he de confessar queno entenc l'obsessió d'alguns culers per llegir cada dia què diueno deixen de dir els mitjans de Madrid, alguns amb uns índexsd'audiència irrisoris. No entenc per quin motiu l'endemà del'entrega de premis als millors jugadors del món estem méspreocupats per quines tertúlies i opinadors de la capital de l'estatespanyol no valoren en la justa mesura aquest Barça. Sincerament,avui m'hauria agradat llevar-me sentint què opinen els diarisesportius italians, francesos, alemanys o anglesos molt més que nopas els que, evidentment, mai reconeixeran els mèrits blau-granes.O és que potser la premsa catalana va admetre el mèrit del Madridque va sumar la “sétima”, la “otava” i la novena?

Sembla que alguns gaudeixin més ambel “mal” moment del Madrid (que ens porta 5 punts a la Lliga) queno pas pel bon moment del Barça. Potser al final serà certa aquellaafirmació que diu que alguns culers, més dels que voldria admetre,pateixen “madriditits”. Una patologia que, per desgràcia, nonomés afecta el futbol. Ahir mateix, al Twitter, hi havia qui esdedicava a retuitejar comentaris insultants de la minoria méscasposa i anti-catalana que, evidentment existeix, criticant lesparaules en català de Guardiola, que no els elogis que jugadors ientrenadors de tot el planeta havien piulat sobre en Pep. Noentenc per quin motiu hem de fer més cas als insults d'uns radicalsmal-educats i poc representatius d'una ciutat del planeta que alscomentaris positius de la resta del món.

Potser un exemple que no té caprelació amb el futbol el vàrem poder llegir l'endemà de tancar laFira de Frankfurt on Catalunya havia estat el país convidat. Lapàgina 3 del diari Avui (signada per un gran professional com VicentSanchis, que aquell dia es va equivocar) anava íntegrament dedicadaa repassar què opinaven diaris com l'ABC o La Razón sobre la firaliterària. Aquell mateix espai el podríem haver dedicat a llegirquè en deien els diaris alemanys, per exemple. La literaturacatalana va a Frankfurt i llegim l'opinió de dos diaris espanyols?Això se'n diu provincianisme, “aquí i a la Xina Popular”.

Sóc culer des de ben petit, lameva mare en té la culpa (de les 2 coses, d'haver estat petit i deser culer). Sóc dels que va plorar després de la final de Sevilla;dels que encara insulta l'àrbitre que no va anular el tap deVrankovic a Montero l'any 1996; dels que no va voler veure com Djukicfallava el penal més important de la seva vida. Però això nom'impedeix pensar que potser és una anomalia que el Barça sigui mésque un club, potser és perquè Catalunya és menys que un estat.Sospito que el dia que es normalitzi la segona també es normalitzaràla primera. Estar tot el dia mirant què opinen de nosaltresaquells a qui acusem de no deixar-nos ser, no és el millor camí peraconseguir-ho, al contrari. Avui és un dia per gaudir dels nostresèxits, no dels fracassos dels altres, a menys que els tinguem com areferència, que no és el meu cas però potser si el de molts delsque sota una aparent radicalitat es passen el dia fixant-s'hi.

2012: decreixement o austeritat?

2012-01-09T10:32:00.001+01:00

Si a la vida 1.0 (aquella que es viumés enllà de les xarxes socials) es fes un TT (trending topic) dela paraula més usada, el mot “austeritat” tindria moltespossibilitats de ser un dels més escoltats durant aquest 2012.No poso en dubte la necessitat que les administracions apliquinpolítiques d'austeritat (de fet, ho vaig defensar durant els 7 anysque vaig ser conseller al Districte de l'Eixample, sovint en contrade l'opinió d'alguns veïns i veïnes). Però tinc la sensació queaquesta paraula s'està usant per evitar el debat sobre el modelactual basat en el creixement, que és el veritable responsable de lacrisi que estem patint.

El diccionari defineix austeritatcom a “senzillesa, manca de tot allò que és superflu oornamental”. En aquest sentit és evident que no es potaplicar aquest terme a l'estat del benestar, a menys que, com unaminoria conservadora ens vol fer creure, pensem que l'educació o lasanitat són elements “ornamentals” o “superflus” de lesadministracions. Aquesta visió, pretén imposar un model on l'estatté altres preocupacions “més importants” que el benestar delsseus ciutadans. Però quan sento aquests arguments, el primer que empregunto és “quines?” Què pot ser més important que elbenestar dels membres d'una comunitat? Si els estats no serveixen pergarantir el nostre benestar o la nostra llibertat, per a què coiserveixen? Si vull sentir himnes o veure onejar banderetes ja tinc elfutbol.

Equiparar el transport, la sanitato l'educació a “luxes” o “privilegis” seria una broma de malgust si aquells que ho afirmen no fossin el mateixos que quandemanàvem una hipoteca ens animaven a demanar més diners dels quecostava l'habitatge i així canviar-nos el cotxe. Durant elsdarrers anys les administracions, els partits (també), les entitatsfinanceres, les cambres de comerç, les patronals, els sindicats, elsmitjans de comunicació, i tots nosaltres en més o menys mesura hemapostat per invertir grans quantitats de diner públic eninfraestructures que havien de garantir un creixement que ni arribaràni se l'espera.

El transvasament del Roine, la MAT, eldesdoblament de les autopistes, els nous aeroports o les ampliacionsdels existents, l'AVE, la reforma del port, nous barris de gratacelsi oficines, etc, han tingut en comú aquesta fe cega en un creixementeconòmic on tot acabaria sent rendible. No poso en el mateix sactotes aquestes inversions, només dic que totes elles es basaven enla creença que l'economia seguiria creixent fins a l'infinit. Ara,ens podem reconfortar mirant el “30 minuts” i pensar que laculpa ha estat d'uns pocs o podem pensar com hauríem pogut invertirmillor aquests mateixos diners. Hem de preguntar-nos on seriemara si només la meitat del que han costat aquestes inversionss'hagués destinat a energies renovables, o a educació, o aprevenció de malalties (on per cada € invertit se n'estalvien 5€en tractaments futurs).

Hem d'administrar els nostres recursospúblics pensant quines polítiques poden ser més útils en uncontext de recessió que no serà transitori. Hem d'actuar de formaintel·ligent pensant on seran més rendibles i on ens estalviaranmés diners el futur. Seguir invertint el poc que tenim en un modelque aposti pel creixement és com prémer l'accelerador d'un cotxeque avança cap al precipici. Per això voldria que aquest 2012molt a prop del hashtag #austeritat hi hagi #decreixement.

Enveja sana dels "caucus" però no d'Iowa

2012-01-04T10:18:00.001+01:00

Fa només unes hores que han començati “acabat” (encara recompten els 8 vots de diferència entreRomney i Santorum) els “caucus” d'Iowa per als 6 candidatsrepublicans que encara segueixen la cursa cap a la nominació del seupartit. Les primàries d'aquest estat conservador solen despertar ungran interès per ser les primeres, ja que només representen l'1%dels vots delegats del partit republicà i en cap cas sóndeterminants. Durant les properes setmanes molts de vosaltresacabareu avorrint les primàries del partit dels “elefants” i méstard les mateixes eleccions entre el seu candidat i Obama. Crecque abans que això passi és un bon moment per explicar 5aspectes que em fan sentir sana enveja d'aquest model.

1. Meet, greet or eat: Hi hauna dita entre els mateixos votants que afirma que no votis mai uncandidat sense abans “meet, greet or eat”, és a dir sensehaver-t'hi reunit, haver-lo saludat o haver-hi menjat. Laproximitat i el contacte amb el candidat és real, i no es limita ala passejada envoltat de fidels per un mercat com acostumem a fer peraquestes latituds. Als USA els candidats han de trepitjar molt carreri aturar-se a parlar amb la gent, tant si els agrada com si no.

2. Molts i bons debats: Unaltre dels aspectes que envejo és la quantitat i la qualitat delsdebats entre els aspirants i que sovint acaben provocant errors,lapsus i anècdotes que, malauradament, ens arriben donant una imatgeerrònia dels candidats i del procés. M'agradaria veure si elscandidats catalans o espanyols serien capaços d'afrontar el mateixnombre de debats sense cometre errors. A més, a aquestes alçades decampanya es poden veure formats inimaginables al nostre país on elscandidats es poden interpel·lar entre ells (res a veure amb elstemps pactats i pautats del nostre país), i on hi ha tots elsaspirants (sense excloure els que no tenen opcions).

3. Això qui ho paga?: AlsEstats Units qualsevol ciutadà (i gràcies a Internet tambénosaltres) pot consultar quants diners ha rebut i per part de quicada candidat. Això evita determinades pràctiques definançament de partits que al Mediterrani encara no hem resolt deforma satisfactòria.

4. Idees: Sovint els resumsinformatius que ens arriben solen centrar-se en aspectes intangiblesque donen una imatge esbiaixada de la política nord-americana. Ales eleccions (primàries dels partits i també a les de lapresidència) cap candidat pot presentar-se sense almenys unaproposta (que no una promesa). Això provoca que la majoria dedebats siguin al voltant d'aquestes idees i els candidats hagin deposicionar-se respecte les dels altres. (això ho envejo molt!)

5. El pes just dels partits:Als Estats Units el que compta (pel que he explicat en els 4punts anteriors) són els candidats i el sistema de filtre pereliminar aquells que no aporten res de nou funciona francament millorque aquí. Això no sempre vol dir que tinguin els millorscandidats, però si els que tenen més opcions de guanyar. Un malcandidat no serà designat encara que tingui el suport de la cúpuladel partit.

No vull donar la sensació que és unmodel perfecte (això no existeix), però si que he volgut destacar 5aspectes dels que en podríem aprendre alguna cosa enlloc de mirar,com sovint fem, amb una barreja de menyspreu i paternalisme aquellpaís.

La dreta gestiona millor...els marcs de referència

2012-01-03T10:33:00.000+01:00

Aquestsdarrers dies Hongria ha aconseguit un protagonisme no habitual enaquest “petit” país situat a l'est d'Europa. Elpartit conservador Fidesz,que va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora, hainiciat una reforma de la constitució sota una visió reaccionàriaque, a part d'afavorir-lo políticament i electoralment, suposa unaimportant regressió en temes de llibertats individuals prohibintels matrimonis homosexuals, l'avortament o definint el cristianismecom a base del país.Totes elles mesures indispensables per sortir de la crisi, per cert,motiu pel qual va guanyar les eleccions, no pas per la reforma de lacarta magna hongaresa.

Efectivament el Fidesz va prometre1.000.000 de llocs de treball (sic) en un país de 10.000.000d'habitants que, segons ells, estava al límit de la bancarrota perla pèssima gestió del govern anterior. En els 8 mesos de govern,però, l'atur no només no s'ha reduit sinó que ha seguitaugmentant, i ara, la reforma constitucional sembla una excel·lentidea per distreure el personal de les promeses incomplertes icrear una cortina de fum per no parlar de la crisi. Aquest no és unesquema únic d'aquest país ni d'aquest partit. Segur que el guióus sona:

1. la crisi és culpa dels quegovernen;

2. cal un govern ple de bonsgestors (de dretes evidentment) que redreci la situació;

3. es prometen llocs de treball;

4. un cop al poder es diu que lasituació és pitjor del que havia reconegut el govern anterior;

5. i finalment, es diu que persortir de la crisi no n'hi ha prou amb mesures econòmiques i calapel·lar als valors!

No és gaire diferent de l'esquemaseguit per un PP que s'ha passat anys a l'oposició demanant rebaixarels impostos i prometent crear llocs de treball i gestionar millor ique en el seu primer consell de ministres anuncia la reforma de lallei d'interrupció de l'embaràs. Ni tampoc dista molt de l'executiude Cameron i Clegg que va aconseguir fer responsable de tots els malsdel país a Gordon Brown i que al final no han tingut més remei querecòrrer al patriotisme més anti-europeu i tronat per remuntar a lesenquestes. I ja més a prop nostre, no és gens allunyat de l'esquemad'una CiU que va donar la culpa de tot al Tripartit i va prometre reduir l'atur a la meitat (recordeu aquesta promesa?). Ara Mas ja noparla d'ocupació, sinó dels valors de l'esforç i l'austeritat coma receptes per sortir de la crisi i que res tenen a veure amb ungovern de gestors de primer nivell que havia presentat com a recepta.

Els governs conservadors no sónmillors gestors per “la gràcia del Senyor”. Hi ha governseficients a la dreta i a l'esquerra, i n'hi ha de dolents en ambdóscostats. En tot cas, jo defenso mesures econòmiques anticícliques isóc dels que creu (com he argumentat en múltiples ocasions enaquest bloc) que la despesa en estat del benestar a la llargaestalvia diners i, per tant, és més eficient. En el que si quela dreta acostuma a ser més eficaç és a l'hora de fixar els marcsde debat i de referència. Té l'encert i la capacitat per situar alcentre de l'ordre de prioritats aquelles que més li convenen, i téla valentia per canviar-les de seguida que ja no li fan servei o laperjudiquen.

Per què la molsa és verda? (un “conte” de Nadal diferent)

2011-12-22T13:30:00.001+01:00

Semprehe pensat (i no dec ser massa original) que elsdos colors que identifiquen el Nadal són el verd i el vermell.A la decoració, al Pare Noel, a la manta del tió, a l'arbre, a lesgarlandes, etc... sempre solen dominar aquests dos colors. Potser laponsètia o planta de Nadal (queen realitat es diu Euphorbiapulcherrima),precisament per combinar de forma única tots dos cromatismes s'haconvertit en la planta que més cases (i botigues) decoraen aquestes dates. Elvermell sovint s'atribueix al Pare Noel de la Coca-cola, peròaquesta és una llegenda urbana no confirmada. L'origen d'aquesta tradició amb barba i sobrepès la trobem en SantNicolau, bisbe de la ciutat de Mira (a Turquia) que diuen va llençarper la finestra una bossa de diners a una família amb problemeseconòmics.D'aquí, que moltes representacions d'aquest Sant es fessin vestintla indumentària vermella que sovint duen els bisbes. Però, m'esticapartant del tema,per quin motiu la molsa és verda? Sabeu que podria haver estatvermella? O blava?

Lesplantes obtenen energia a partir de la fotosíntesi.Aquest procés es duu a terme mitjançantla clorofil·la, que converteix la llum en glucosa i, que a més ésde color verd.Les plantes terrestres obtenen energia per aquest i per això sónverdes, però,per què les plantes marines presenten més varietat cromàtica?N'hi ha que obtenen energia per processos diferents i n'hi ha devermelles, taronges, blaves, grogues, etc., tot i que això noexplica per quin motiu a terra ferma els prats són verds i al marn'hi ha de diferents colors. Elmotiu és, com sempre, l'evolució. Un dia, una planta, com tota laresta de formes de vida de la Terra, va sortir del mar, i era verda.Podria haver estat vermella, o blava,però va ser una planta del color de la molsa. I avui el Nadal téaquest color tant present, ja està.

Usimagineu un arbre blau? Si ho fos, potser un altre ésser estariaescrivint un post sobre per quin motiu la molsa és blava. Seguramentalguns estareu pensant que no va ser fruit de la casualitat, que enefecte la majoria d'algues i plantes marines són verdes i, per tant,per càlcul de probabilitats era lògic que la que sortís del marfos d'aquest color.Error. De fet, bona part de la vegetació marina, com els camps de posidònia, són de plantes d'origen terrestre! I com ja hem visttotes les plantes de terra ferma són verdes, per tant, les quetornar al mar no podien ser d'un altre color. Dit en altres paraules,eren plantes que van fer el camí de tornada a casa, com el torróque cada any per aquestes dates “vuelve por Navidad”.

PD: potser no ha estat exactament un“conte” de Nadal, però és el que més s'hi s'assembla de tot elque escrit mai, i sóc dels que creu que en la realitat hi ha tanta omés bellesa que en la ficció. Bon Nadal a tothom!

Menys impostos als rics, més taxes a la classe mitja i culpabilitzar els més desafavorits

2011-12-21T10:35:00.001+01:00

Fa uns dies escrivia en aquest mateixbloc (“A espatles de la classe mitja. Qui paga la crisi?”)que la majoria de mesures impulsades pel govern Zapatero han fetrecaure sobre les espatlles de la classe mitja l'anomenat plad'austeritat, tant pel que fa a les mesures impositives com pel quefa a l'eliminació de serveis, bonificacions i ajudes. El guiódel govern Mas segueix unes pautes similars i en només un any hempogut comprovar que li és més còmode fer pagar els plats trencatsa les classes mitges o baixes que enfrontar-se a determinades elitseconòmiques.

Mentre hi hagi burros hi hauràgent que anirà a cavall

Les persones que tenen la sort i moltsovint el mèrit de tenir uns ingressos i un patrimoni elevats, hanvist en el primer any de govern de CiU com s'eliminava l'impost desuccessions, una mesura que podria arribar a recaptar entre 300M€i 500M€ segons les fonts (passa el mateix que amb lesmanifestacions, però en aquest cas sembla lògic al ser un impostque depèn del nombre de morts que deixen una herència). A més, al'abril, es va especular amb una rebaixa dels trams més alts del'IRPF que, afortunadament, no es va produir.

Aespatlles de la classe mitja

Lamajoria demesures que s'anuncien amb caràcter universal acostumena castigar les persones que ni tenen un sous prou baixos com perpoder evitar-les amb ajudes, bonificacions o descomptes, ni tenen unssous prou alts per no notar-les.Apujar 1€ la recepta afectarà especialment a la classe mitja (comja m'hi vaig referir en una blocada anterior,“Cobrarper recepta: tapar forats enlloc de buscar solucions”).Apujarun 7,5% les taxes universitàries(dels que sovint queden exclosos de les beques), com apujarel transport públic(del que en són els principals usuaris) també són mesures que els afecten de forma greu.

Confondredrets amb privilegis

Potser l'aspecte més lamentable delprimer any de govern de CiU ha estat la repetida culpabilització dequi rep un sou o un ajuda de l'administració pública. Presentarels funcionaris com als responsables de la situació financera de laGeneralitat és grotesc, i més quan alguns d'ells (bombers,mossos, personal sanitari o mestres) fa una feina vocacional quesovint no es veu compensada ni pel risc ni pel sou. Però encarapitjor va ser l'episodi de la PIRMI en que es va voler estereotiparels seus receptors amb uns tòpics que han costat anys de desmuntar.El darrer anunci de cobrar les trucades al Departament de Benestari Família (que fins ara tenia un telèfon d'informació gratuït)o el mateix episodi del Duran i Lleida ridiculitzant els receptorsdel PER i callant sobre els beneficis de la família de la duquessa deAlba són bona mostra d'aquesta doble vara per mesurar determinadessituacions.

Crec en uns impostos progressius querecaptin de qui més té i no de qui més pateix, però sobretot crecque en un país (i més qui es diu nacionalista) no es pot enfrontarunes persones amb unes altres denunciant determinats privilegis desdel mateix govern. Per això no comparteixo gens els pressupostospresentats pel conseller Mas-Colell i sincerament dubto que si tinguéssim concert econòmic (que el necessitem urgentment)haguessin actuat diferent.

Coses que no hem après aquest 2011: el miratge nuclear

2011-12-20T10:10:00.001+01:00

Aquestes darreres setmanes de l'anyacostumen a ser un bon moment per mirar enrere i fer balanç delsdarrers 12 mesos. Sense dubte una de les notícies d'aquest 2011,una de les males notícies, sigui el tsunami que va afectar la costajaponesa el passat mes de març. I especialment les conseqüències després que quedessin afectats els reactors de lacentral nuclear de Fukushima. Aquesta, de fet, és una conseqüènciaque es pagarà durant anys, i prova d'això és que tot just fa unsdies arribaven a la costa occidental dels Estats Units restes dematerial contaminat vessat al mar durant la fuita.

La fuita de material nuclear va“servir” per reobrir el debat sobre la seguretat d'aquestescentrals just en un moment que els lobbies pro-nuclears estavenen un moment dolç. Els darrers anys, les empreses que aposten perl'energia extreta de l'urani, han aconseguit fixar un seguit dementides a l'imaginari col·lectiu. Efectivament parlo dementides perquè és fals que l'energia nuclear sigui barata(la seva explotació només és rentable gràcies a les subvencionsestatals); és fals que sigui neta (els seus residus segueixen sent actius 100.000 anys després de no ser útils per al'obtenció d'energia); és fals que no generi CO2 (lesemissions de CO2 provinent de l'extracció, el tractament i eltransport es posen en sectors com la mineria o el transportmaquillant les xifres reals); i, evidentment, és fals que siguisegura (els errors humans i les tragèdies naturals formen partdel planeta, és absurd que els pro-nuclears s'esforcin es·descomptar” els accidents produïts per aquestes dues causes).

Alguns països, però, han promèsreplantejar la seva dependència de l'urani a partir de l'accident deFukushima. Alemanya és potser l'exemple més paradigmàtic. Peròtambé Bèlgica o Itàlia han anunciat mesures prou importants. Finsi tot la hiper-nuclearitzada França ha acceptat obrir el debat, aixòsi, sense cap compromís. A l'altre costat de la balança, ensqueden les 65 centrals que s'estan construint i, que ja ara sabem,que un dia o altre hauran de ser desmantellades amb uns costosaltíssims.

País (total) / MWe

Xina(27) / 27230

Changjiang-1 / 1000

Fangchenggang-1 / 1000

Fangjiashan-1 / 1000

Fangjiashan-2 / 1000

Fuqing-1 / 1000

Fuqing-2 / 1000

Fuqing-3 / 1000

Haiyang-1 / 1000

Haiyang-2 / 1000

Hongyanhe-1 / 1000

Hongyanhe-2 / 1000

Hongyanhe-3 / 1000

Hongyanhe-4 / 1000

Lingao-4 / 1000

Ningde-1 / 1000

Ningde-2 / 1000

Ningde-3 / 1000

Ningde-4 / 1000

Qinshan-II-4 / 610

Sanmen-1 / 1000

Sanmen-2 / 1000

Taishan-1 / 1700

Yangjiang-1 / 1000

Yangjiang-2 / 1000

Yangjiang-3 / 1000

Rússia (11) / 9051

BN-800 / 750

Kalinin-4 / 950

Kursk-5 / 950

Leningrad-2-1 / 1085

Leningrad-2-2 / 1085

Novovoronezh-2-1 / 1085

Novovoronezh-2-2 / 1085

Lomonosov-1 / 32

Lomonosov-2 / 32

Rostov-3 / 1011

Rostov-4 / 1011

Corea del Sud (5) / 5560

Shin-Kori-2 / 960

Shin-Kori-3 / 1340

Shin-Kori-4 / 1340

Shin-Wolsong-1 / 960

Índia (5) / 3564

Kakrapar-3 / 630

Kakrapar-4 / 630

Kudankulam-1 / 917

Kudankulam-2 / 917

PFBR / 470

Japó (2) / 2650

Ohma / 1325

Shimane-3 / 1325

Taiwan (2) / 2600

Lungmen-1 / 1300

Lungmen-2 / 1300

Bulgària (2) / 1906

Belene-1 / 953

Belene-2 / 953

Ucraïna (2) / 1900

Khmelnitski-3 / 950

Khmelnitski-4 / 950

Finlàndia(1) / 1600

França(1) / 1600

Brasil (1) / 1245

USA(1) / 1165

Iran(1) / 915

Eslovàquia (2) / 810

Mochovce-3 / 405

Mochovce-4 / 405

Argentina (1) / 692

Solidaritat en temps de crisi: Banc dels Aliments, Càritas i La Marató

2011-12-15T11:09:00.001+01:00

Si d'alguna cosa ha “servit” (iem falten cometes) aquesta crisi ha estat sense cap mena de dubteper desmuntar tòpics que de tant repetits una part de la poblacióse'ls havia cregut. El creixement com a únic camí,l'impossibilitat que esclatés la bombolla immobiliària, lesprediccions infal·libles del FMI, etc...comencen a ser només un rècordi costarà molt que la gent torni a confiar cegament en aquestsdogmes del segle XXI. Els que també estan caient aquests dies sónels que envolten als temes de solidaritat, voluntariat o necessitat.No tota la pobresa és “estructural”, com l'anomenen aquells queno volen resoldre-la, i afecta a famílies a les que fa una dècadaAznar els havia dit que “Espanya va bien”. No totes lesajudes són demanades i adjudicades a persones d'origen no autòcton,potser eren dades que ja se sabien, però hi havia qui les posava endubte constantment.

Un altre dels tòpics que ha caigutés que en temps de crisi la gent deixa de ser solidària. Alcontrari, precisament viure i veure de prop (al barri, a l'escola, alCAP o a la família) situacions econòmiques que limiten amb lapobresa (que a Catalunya ja arriba al 20%, és a dir, 1 de cada 5famílies!) fa que les persones siguem més conscients que mai de lanecessitat de posar-hi una mica de la nostra part. I és així com“de vegades ens en sortim” i enguany el Gran Recapte del Bancdels Aliments ha superat tots els pronòstics (excepte els seus,que ja ho vaticinaven) i ha aconseguit prop de 1.100 tonesd'aliments enlloc de les 800 que s'havien marcat com a objectiu.O Càritas ha fet públic un estudi on, tot i haver reduït lesaportacions globals, confirma que ha augmentat el nombre despersones que fa aportacions a títol individual mentre que lesprovinents dels teixit empresarial han disminuït. I, de lamateixa manera, estic plenament convençut que la Marató de TV3(enguany dedicada a la regeneració i trasplantament de teixits)serà un èxit rotund.

Però potser el tòpic més granque hem de fer caure és la creença que la solidaritat és unadespesa, quan en realitat és una inversió. Tots els estudis alrespecte demostren que són més cares les conseqüències de lapobresa que no pas el que costaria invertir en evitar-la. Costamés diners (via subsidis, ajudes, malalties, educació, inserciólaboral, etc...) ajudar una persona que ja es troba per sota delllindar de la pobresa que donar-li les eines, oportunitats i recursosquan encara no ha travessat aquest llindar. L'únic problema ésque aquestes inversions no donen resultats a quatre anys vista i totsplegats exigim resultats immediats. No és només culpa dels governs,sinó també dels partits i militants que exigeixen als seus lídersresultats electorals a 4 anys vista; i dels electors que volensolucions immediates “aquí i ara”; i dels mitjans (parlo de lesempreses, no dels professionals) més interessats en el titulars queels continguts...

M'equivocava quan unes ratllesenrere deia que el tòpic més gran que hem de fer caure és que lasolidaritat cosat diners, no és cert, el tòpic més gran contra elque hem de lluitar és el que afirma que això no ho podem canviar.Si haguéssim fet cas de tots els que han afirmat al llarg de lanostra història que hi havia coses impossibles encara estaríem enfilats dalt d'un arbre. Però, ja fa prop de 15 milions d'anys,vàrem aprendre que no era impossible baixar dels arbres, aixecar-nossobre dues cames i mirar més lluny del que ho havíem fet mai abans.Potser va sent hora que ho tornem a fer, no?

El bosó de Higgs explicat per un dummie

2011-12-14T11:15:00.001+01:00

La majoria de mitjans s'han fet ressòde la notícia que ahir donava a conèixer el CERN en que un grup decientífics creuen haver detectat una partícula anomenada bosó deHiggs. No sóc físic ni molt menys expert en partículeselementals, per això la meva modesta intenció és que un dummiecom jo intenti respondre de forma planera i potser simplista (queels especialistes en la matèria espero que perdonin ja que aquestpost no està adreçat a ells) a la pregunta que avui es fa moltagent: “Què és el bosó de Higgs?”

Comencem per un concepte familiar iconegut per tothom: l'àtom. Nosaltres estem fets d'àtoms igual quetot allò que ens envolta. Antigament es pensava que era la part méspetita que formava la matèria i que no podia dividir-se (d'aquí elnom provinent del grec “a”=“no” i “tomo”=”divisible”).Amb els anys però es va descobrir que els àtoms estan formatsper unes partícules subatòmiques que també ens són forçafamiliars, els neutrons, protons i electrons. Ja al segle XX però esva començar a sospitar que aquestes partícules estaven formades perunes altres “peces” encara més petites que s'anomenen partícules elementals (ja que es considera, de moment, que són les “peces”bàsiques, és a dir elementals). El bosó de Higgs és unad'aquestes partícules elementals.

Hi ha dos tipus de partículeselementals, els fermions i els bosons. Els primers, elsfermions, s'ocupen de la matèria i també ens poden sonarfamiliars quan els anomenem pel seu nom: electrons, neutrins(que darrerament també han estat notícia) i els quarks (quesón la “peces” bàsiques de neutrons i protons). Els bosons,en canvi, s'ocupen de les forces i alguns també els coneixem,com per exemple els fotons (que són portadors de les forceselectromagnètiques). També hi ha els gluons (el nom provéde l'anglès glue, és a dir cola) que s'ocupen de les forcesnuclears fortes i són la “cola” que manté units els quarks performar neutrons i protons. I finalment hi ha els bosons.Alguns com els W i Z ja eren coneguts i s'ocupen de les forcesnuclears dèbils, altres, com el bosó de Higgs que s'ocupa de la massa se sospitava que existien, però mai s'havien pogut detectar,fins ahir.

El descobriment d'ahir és importantperquè confirma que el model estandar sobre els que es basa lafísica moderna des dels anys 70 del segle XX, i que “casa” lesteories de la relativitat general i de la física quàntica, éscorrecte. Dit en altres paraules, avui estem (una mica) méssegurs que ahir que el model en el que es basen les investigacionsdels darrers 40 anys no és erroni i que inversions com les dels acceleradors de partícules (en aquest cas) 9.000 M$ han donat elsseus fruits. Segur que els propers dies hi haurà qui posarà endubte si ens hem de gastar tants diners en investigacions que a curttermini no tenen una rendibilitat evident, però ja hi haurà tempsde parlar-ne, i d'entrada us dic que evidentment és infinitament mésútil, rendible i eficaç destinar diners a la ciència que aarmament. I si algun oportunista dubta de la seva rendibilitat querecordi la resposta que Michael Faraday va donar-li la Reina Victòriaquan aquesta li va dir que no entenia en què consistien els seusexperiments: “Majestat, no pateixi, algun dia aquests experimentsli faran guanyar molts diners”.

La llengua dels ni-ni: mirar el dit quan s'assenyala el problema

2011-12-13T10:20:00.002+01:00

El “30 minuts” de diumengepassat va fer una interessant fotografia del fenomen que alguns hananomenat “ni-ni” per referir-se als joves (principalmententre 18 i 24 anys) que ni estudien ni treballen. Va ser un retratexcel·lent, com ja ens té acostumats aquest històric espai de latelevisió pública, que enlloc de donar la veu a suposats experts,centrava el seu relat en els protagonistes d'aquesta situació. Comsol passar, les xarxes socials no en van quedar al marge i espodia seguir un debat paral·lel amb tots els espectadors quecompartien, sobretot via twitter, les seves impressions. Així,mentre el reportatge assenyalava un problema, un atur juvenil quegairebé arriba al 50%, alguns només miraven el dit, o per serexactes, la llengua. Molts dels comentaris venien a observar quealguns dels protagonistes (crec que no eren ni la meitat) erencastellanoparlants.

Em preocupa que el meu país tinguiuna de les taxes d'atur juvenil més altes d'Europa, i estic segurque una part del problema es podria resoldre si no patíssim undèficit fiscal enorme, per això fa 16 anys que milito al'independentisme i no al nacionalisme. Quan miro les “Jennifer”que retraten els Catarres a la seva cançó, hi veig una conciutadanai em preocupa la seva situació i no la llengua que usa. De fet, elgran salt endavant fet per l'independentisme els darrers 20 anys, haestat gràcies a una concepció no nacionalista de la necessitat detenir un estat propi. Molts vàrem implicar-nos en aquesta lluita per reduir el dèficit fiscal i poder decidir més eficaçment des de laproximitat, no per limitar-nos a canviar una bandera per una altra.

Els darrers anys el nacionalisme s'haanat sobiranitzant, i la porció de nacionalistes que aposten per laconstrucció d'un estat propi ara és més alta del que ho haviaestat mai. Això en principi hauria de ser una bona notícia, peròtinc els meus dubtes. Sempre m'ha agradat la frase que sovint usaJoan Puigcercós i que afirma que “el pitjor enemic de la Catalunyalliure és la Catalunya pura”. Com volem seduir els prop de200.000 joves que estan en la situació descrita pel “30 minuts”si ens interessa més la seva llengua que la seva problemàtica? Simés d'un cop m'he mostrat escèptic sobre la utilitat d'unificar del'independentisme és perquè tinc la sensació que no es produeix unefecte de suma sinó de desplaçament. L'independentisme d'arrelnacionalista creu que l'estat propi és una finalitat en sí mateix,i no només una eina. És complicat sumar els que creuen que l'estatpropi és la meta amb els que volem que sigui el punt de partida,i debats com els generats a partir del reportatge de diumenge fan quecada cop n'estigui més convençut.

Canvi climàtic: pessimistes en les previsions i optimistes en les solucions

2011-12-12T10:22:00.001+01:00

La cimera COP17 que s'ha celebrat aDurban les darreres setmanes ha finalitzat amb gust agredolç, i comsol passar en aquests casos hi ha qui voldrà veure el got mig ple(els que posen en valor haver validat l'actual protocol de Kyoto ihaver aconseguit que els països més escèptics, és a dir EstatsUnits, Xina i Índia, es comprometin a signar l'acord el 2015) i elsque el veuen mig buit (és un acord de mínims i cap dels compromisosfuturs és vinculant). En tot cas crec que pel que fa al canviclimàtic ens convindria ser pessimistes en les previsions ioptimistes en les solucions.

Ara, en canvi, passa just elcontrari. Els estats que no han signat el protocol però tambébona part de les societats més industrialitzades pensen que alfinal la majoria d'estudis científics i models climàticss'equivocaran i ho faran a la baixa, és a dir, que el planetas'escalfarà menys que aquestes previsions. Considero arriscat, i mésquan no es fa des de proves científiques, posar en dubte lesopinions d'aquells que si que apliquen el mètode, però en tot cas,per quin motiu les previsions només podrien equivocar-se a labaixa? Si la comunitat científica està equivocada pel que fa a l'escalfament global per quin motiu només pot equivocar-seexagerant els resultats? Si acceptem que els estudis poden contenirerrors podria passar que el planeta enlloc d'escalfar-se 4º o 5ºcentígrads ho fes en 7º o 8º graus, però en canvi tots elsescèptics coincideixen en pensar que l'error és a l'alça i elplaneta no s'escalfarà més de 1º o 2º, per això em miro amb tant escepticisme els escèptics amb el canvi climàtic. Del que notinc cap dubte és que ens convé ser pessimistes ja que passar-nosd'optimistes pot voler dir no estar a temps de corregir un desastrede proporcions bíbliques.

En segon lloc aquells que no volenafrontar els compromisos de Kyoto també comparteixen pessimisme enaquest cas pel que fa a les solucions. Segons ells canviar unmodel basat en els combustibles fòssils per un a partir ded'energies renovables serà un desastre econòmic pitjor que l'actual(sic). La realitat ens demostra que els països que els darrers anyshan fet esforços per substituir unes fonts d'energia per lesrenovables no han patit més la crisi que els altres estats. Alcontrari el peak-oil pot complicar molt la vida als que nohagin fet el canvi a temps i acabin pagant l'or negre a preu d'orblanc. No és que el petroli s'hagi d'acabar a curt termini, sinóque cada cop costa més trobar-lo i quan es troben reserves aquestessolen ser menys abundants i de menor qualitat. El preu del crupujarà perquè els costos de extracció, transport i transformaciócada cop seran més elevats. Tenim la tecnologia suficient perpoder afrontar la substitució d'unes font d'energia brutes i cares iper unes de netes i barates, només cal que no deixem escapar mésoportunitats com la d'aquests dies a Durban. El planeta no podràesperar eternament.

L'estat propi: imprescindible però insuficient

2011-12-07T10:00:00.001+01:00

Ahir conversant mitjançant el twitter(hauria de dir piulant doncs) amb en @JosepBargallo i @laSrtaPepis vasorgir un debat al voltant dels referèndums sobre la ConstitucióEspanyola, l'adhesió a l'OTAN o l'Estatut que havien estat votatsnegativament o (per motius d'edat) no havíem ni tan sols pogutvotar. Evidentment tots coincidíem que en el referèndum sobrel'estat propi votaríem afirmativament i esperàvem guanyar, perprimer cop. En tot cas jo vaig exposar el meu dubte sobre quina partpodrem decidir.

Tinc la sensació (crec que cadacop més majoritària) que els ciutadans, no només catalans, anemdecidint sobre menys qüestions a mida que passa el temps. Lareforma exprés la Constitució Espanyola d'aquest estiu o les noves receptes econòmiques de Merkel i Sarkozy m'afecten tant com aqualsevol habitant de l'estat espanyol, i crec que molts d'ells sesenten tant insatisfets com jo per aquest fet. O per l'observació,des de la impotència, de com Moody's o Santadard & Poor's prenendecisions que afecten el nostre estat del benestar. On quedaràCatalunya doncs l'endemà de la independència si guanyem elreferèndum? Molt probablement al costat d'estats com Holanda oDinamarca, fet que seria un enorme pas endavant...però crec queinsuficient.

Intentaré explicar-ho per no seracusat d'antipatriota. Que els catalans i catalanes puguem tenirel mateix nivell de benestar i progrés que holandesos i danesos (entemes econòmics, ja que en llibertats individuals ens quedaria moltcamí per recórrer encara) és imprescindible. Ho desitjo i famés de 16 anys que treballo per aconseguir-ho. Però els habitantsd'aquestes dues monarquies no tenen tots els seus problemes resolts ino viuen al paradís terrenal. Crec que si l'independentisme vol serviable (electoralment) abans ha de ser creïble, i molts dels queencara no voten per tenir un estat propi sovint es mostren incrèdulsquan se'ls diu que l'endemà de la independència viurem a l'Edèn, ifan ben fet.

Hi ha reptes que cap estat, per mésgran o ric que sigui, pot afrontar per sí sol. Potser el reptemés important que haurem de resoldre sigui el canvi climàtic, i perfer-hi front les fronteres no serviran de res (si ens carreguem elplaneta afectarà igual a danesos, japonesos, suecs, americans omanxecs). Les meves filles necessiten un estat propi (per poder teniruna educació de qualitat, una sanitat pública eficient, unesuniversitats que els ofereixin tot allò que els seus cervells puguinimaginar, etc.) però també necessiten un planeta (per respirar,bàsicament). Per això deia que la independència ésimprescindible, però insuficient. I alguns reptes (com canviar demodel productiu, apostar per les energies renovables, reduir elconsum d'aigua, controlar la voracitat dels mercats, abandonar elmiratge del creixement) no es resoldran només tenint un estat propi.

En defensa del President Montilla

2011-12-05T08:31:00.001+01:00

No m'ha agradat mai gaire parlar denoms o cognoms, o de sigles o coalicions. Crec que sovint lapolítica presta més atenció als actors que al guió, i és unerror. Entenc la política com un “esport” col·lectiu i nocomparteixo gens aquesta dèria, molt estesa a casa nostra, d'estarmés pendents de descobrir un nou Messi cada setmana que de treballaren equip. Per això no acostumo a entrar en polèmiquespersonalistes, però davant d'uns atacs desmesurats cap al PresidentMontilla, no puc quedar-me en silenci.

No comparteixo la decisió que hapres qui va ser el 128è president de la Generalitat de Catalunyad'ocupar un escó al Senat. Com tampoc hi comparteixo opiniósobre algunes de les polítiques que més necessita el nostre país.Però comparteixo amb ell conciutadania, jo també “visc aCatalunya”. I això és motiu suficient per tenir-li unrespecte que aquests dies he trobat a faltar. Com qualsevol altreciutadà del meu país, té dret a prendre les decisions que creguioportunes i té dret a equivocar-se, com tothom. Qui discrepi de laseva decisió ha d'argumentar-ho amb respecte. Criticar una decisió és un dret que té qualsevol ciutadà, i fer-ho sense traspassar determinades línies vermelles és un deure. No per serex-president de Catalunya, sinó per ser ciutadà d'aquest país.

Qualsevol de les 7.535.251 personesque viuen al Principat es mereix el mateix respecte. I totes icadascun d'ells té dret a voler presidir el país. Potser aixòés el que realment ha molestat sempre a una part del nacionalisme,que no va acceptar-lo com a president i que ara voldria esborrar-lode la llista de les 129 persones que han ocupat aquesta càrrec desde fa 650 anys. Alguns per motius classistes i altres pel seu cognom. I davant d'un linxament públic, tal i com el definien fauns dies Albert Sàez al Periódico o Lluís Foix al seu blog, tincclar al costat de qui estic. Entre aquells que diuen estimar-setant el país que només el voldrien per a ells, i els Rashid,Fàtima, Siara, Wei o Jennifer que somien en arribar a la presidènciadel país, trio els segons.

PD: Avui és d'aquells dies que rebréalgun email o missatge (amb bona intenció) dient que potser m'heequivocat en fer aquesta blocada i que tàcticament no és el més emconvé en l'actualitat. No sé què em convé, però tinc clar que ales meves filles els convé una societat on qualsevol insinuació quehi ha persones que tenen més dret que altres a ocupar un determinatcàrrec públic sigui denunciada immediatament.

Un robatori pot ser consentit?

2011-12-02T10:49:00.001+01:00

Segons el diccionari de l'IEC(Institut Estudis Catalans) robar és “apropiar-seindegudament amb violència, amb engany o d'amagat d'allò que éspropietat d'altri”. Amb aquesta definició potserhauríem de revisar la validesa del hashtag #EspanyaEnsRobaque aquests dies ha estat TT (Trending Tòpic). És evident que noho fa d'amagat, i menys des que el 2009 (gràcies a la pressióexercida per Joan Ridao) Zapatero va publicar les balances fiscals(que ja veurem si Rajoy s'atreveix a publicar). Tampoc ho fa ambenganys ja que més del 80% de la població catalana ésconscient d'aquesta situació i la considera molt perjudicial per al'economia catalana.

I tampoc ho fa amb l'ús de laviolència (crec que és un error quan des del sobiranisme s'usenexpressions que poden servir per excitar els ja convençuts però queallunyen els que encara no comparteixen la necessitat de construir unestat propi). Darrerament l'independentisme ha semblat que agafavacom a bandera aquella màxima que afirma que “es pot dir més alt,però no més clar”. Fals, absolutament fals. Si fos cert elsresultats del 20N no haurien donat (també a Catalunya) uns resultatstant favorables al PP o altres formacions que tot i no negarl'espoli el consideren inevitable.

Moviments com el feminisme ol'ecologisme, tant o més carregats de raons quel'independentisme, porten dècades fent sentir la seva veu i malgrathaver aconseguit molts progressos i haver estat capaços de convènceruna amplíssima majoria de la població, segueixen sent conscientsque la tasca d'explicar els seus arguments és imprescindible. Devegades ha semblat que per una part de l'independetisme aquesta tascade fer pedagogia (no a Madrid sinó a Catalunya) era innecessària ialgunes enquestes (no sempre realistes) han ajudat a fer creure queja no calia convèncer ningú més, que ja érem suficients.

L'independentisme, on segueixopensant que és positiu que hi hagi accents i estratègies diferents,ha de seleccionar els millors arguments i les millors eines percomunicar-los. Les competicions sobre qui té més pressa o quicrida més fort em semblen absurdes, i si m'ho semblen a mi que porto17 anys militant a l'independentisme, què li deuen semblar a aquellsque encara no comparteixen la nostra estratègia? Què pensaran els que encara hem de convèncer que es prohibeixi parlar d'espoli fiscal al Parlament català i no al Congreso de los Diputados? No ens roben, si de cas ens deixem robar, però mentre no demostrem que som majoria, ni això podem dir.

Mathematics are not an opinion

2011-11-29T10:19:00.001+01:00

From yesterday until December 9, heldin Durban (South Africa), the 17th Conference of the Parties (COP17)to the United Nations Framework Convention on Climate Change(UNFCCC). Maybe it's a good time to recall some facts about thealarming situation.

1 - Today there is no doubt about theaverage temperature has risen and all the predictions based oncomputer models say it will continue. The only question that is oftenused by climate skeptics, is knowing the rate of warming.

2 - The human contribution to globalgreenhouse gas is not in doubt, and recent studies we quantified veryprecisely.

3 - The Kyoto Protocol, which wasapproved in 1997 and took effect in 2005, aims to the "stabilizationof greenhouse gas concentrations in the atmosphere at a level thatwould prevent dangerous anthropogenic interference with the climatesystem." As of September 2011, 191 states have signed andratified the protocol. The only remaining signatory not to haveratified the protocol is the United States.

4 - The current Kyoto Protocol limitsemissions to mark the end of 2012. The main objective of the Cop17 isto decide the limits are in effect from 2013.

It is too early to know whether wehave done later in the fight against climate change. Every missedopportunity is an obstacle in the way of leaving our children aplanet in good condition. It is therefore important that these daysis discussed in Durban, and affects us all.

Els 10 directius de l'automòbil més ben pagats: sou en funció de productivitat?

2011-11-28T11:09:00.001+01:00

La setmana passada el diari Expansiónpublicava la llista dels 10 directius de la indústria de l'automociómés ben pagats, i que us reprodueixo aquí:

Nom– Empresa – Càrrec – Sou

Alan Mulally – Ford –President – 26,5 M€

Martin Winterkorn – Volkswagen– President – 9,33 M€

Mark Fields – Ford –Vicepresident – 8,81 M€

Dieter Zetsche – Mercedes – Conseller delegat – 8,69 M€

Lewis Booth – Ford –Vicepresident – 8,1 M€

Luca Cordero – Ferrari (Fiat) –President – 7,45 M€

Chris P. Liddell – GeneralMotors – Vicepresdient – 6,22 M€

John Fleming – Ford –Vicepresident executiu – 5,91 M€

Thomas G. Stephens – GeneralMotors – Vicepresdient tecnològic – 5,62 M€

Fco Javier García Sanz – Volkswagen– Responsable de Compres – 4,6 M€

Si esteu al cas de la indústria del'automòbil possiblement haureu fet la mateixa reflexió que em vapassar pel cap quan vaig llegir l'article: com és que entre els10 directius més ben pagats no n'hi ha cap de Toyota (líder mundialen vendes des de fa fa uns anys)? Fins i tot enguany, malgrat eltsunami i que l'any passat la marca japonesa va haver de revisar 10milions de cotxes (entre ells el meu), segueix sent la marca amb mésvendes, això si amb el grup GM molt a prop.

Toyota– 8.557.351 – Japó

General Motors – 8.476,192 –Estats Units

Volkswagen – 7.341.065 – Alemanya

HyundaiMotor – 5.764 918 – Korea del Sud

Ford – 4.988.031 – Estats Units

Nissan– 3.982.162 – Japó

Honda– 3.643.057 – Japó

PSA (Peugeot Citroën) – 3.605.524 –França

Suzuki– 2.892.945 – Japó

Renault – 2.716.286 – França

Malgrat que 5 de les 10 maques mésvenudes són asiàtiques, i són les que mes han crescut en lesdarreres dècades, cap d'elles té un directiu en el Top Ten dels mésben remunerats. Possiblement aquesta tradició ve de lluny. Durantmolts anys s'ha criticat l'economia japonesa per basar les sevespromocions internes i els seus sous en funció de l'antiguitat i nodel talent. El problema no és que no s'hagi de pagar el talent apreu d'or, fet amb el que hi estic d'acord, sinó que el talent no espot mesurar de forma objectiva mentre que la fidelitat al'empresa si.

Als anys 80, mentre a Europa elsmodels a seguir eren els Super-Lopez que apostavenper fer cotxes barats i que duressin pocs anys (alimentant unconsumisme que ens ha portat on som ara), Toyota i la resta demarques japoneses apostaven per la qualitat dels seus vehicles mésque pel disseny o per la reducció de costos. El resultat 30 anysdesprés és que les 3 marques que menys visiten els tallers mecànicssón japoneses i a més durant aquest temps han estat capaços dedissenyar un motor híbrid que és, amb molta diferència, el quemenys consumeix i menys contamina.

Ara que es parla sovint des dedeterminats sectors econòmics i algunes patronals (i partitspolítics) de vincular sous amb productivitat estaria bé recordarque abans que fer que els treballadors de la Seat o de la Fordadeqüin els seus salaris al volum de vendes de la marca, primer convindria que ho fessin els seus directius. Quan aquests cobrinmenys que els directius japonesos podran exigir als seus treballadorscobrar menys que els seus homòlegs nipons.

Motius per votar o no uns pressupostos

2011-11-25T10:03:00.001+01:00

Els pressupostos són la llei mésimportant que es vota cada any a qualsevol institució, ja siguiestatal, nacional, europea o local. Els motius per votar-los a favori en contra són infinits, o gairebé. En tot cas no crec en elsapriorismes i d'entrada no cal ni rebutjar ni acceptar “a cegues”una llei d'aquesta importància. CiU té dret a presentar elspressupostos que vulgui ja que va guanyar les eleccions de fa un any.I també les de fa una setmana, tot i que aquestes no eren unreferèndum sobre la seva gestió (com ells no van parar de repetirabans de saber els resultats i com ara ho farien si els haguessinanat pitjor). De la mateixa manera els altres partits tenen eldret (jo diria l'obligació) de denunciar de forma argumentada lesmancances o febleses d'aquests comptes.

Méspressió fiscal a qui més pateix

1- Apujar la T10 fins els 9€:Poques mesures com apujar els preus del transport públic afectentant directament a qui més pateix la crisi. Aquesta mesuracastigarà especialment a persones que cada matí usen un sistema detransport que deixa molt que desitjar. Però a més de les mesureseconòmiques és el camí contrari al que caldria per fomentar un transport que ens convé des d'un punt de vista de mobilitat,energètic, ambiental i productiu.

2- Apujar les taxes universitàriesun 7,5%: Després d'anys de sentir dir al President Mas que calque els joves catalans estiguin ben formats i preparats les mesuresd'aquest govern en matèria universitàriaestan a les antípodes del que s'havia promès. És cert que elmodel universitari pot ser un èxit acadèmic, però no és unmodel d'èxit social. La majoria de les classes més desafavoridesd'aquest país no veuen la universitat com un ascensor econòmic,i amb mesures com aquesta encara es fa més complicat.

3- Pagar per recepta: Lesdarreres setmanes ja he explicat en altres entrades d'aquest bloc perquins motius econòmics i sanitaris m'hi oposo. En tot, cas val lapena destacar que amb aquesta mesura s'esperen recaptar 70M€/anymentre que amb un impost sobre els aliments rics en sucres, greixos saturats i sal s'en podrien recaptar més 400M€ cada any.

4- Apujar la benzina: Aquesta ésla única mesura de les presentades a la que no m'hi puc oposard'entrada. Evidentment també és una mesura que afecta a totesles persones per igual (en realitat afecta aquelles que usen el cotxeprivat, però no distingeix si és per anar de vacances en undescapotable o per anar a treballar en zones on no arriba eltransport públic). Crec que tots els països hauran de gravar elstransport públic abans que ho faci el peak-oil i haguem de córrertots.

5- Retallar els sou alsfuncionaris: Un cop més la cinquena mesura “estrella” delgovern Mas afecta a la gent normal. De les cinc principals propostescap suposa més pressió fiscal a qui més diners té. A més, reduirels sous significa reduir el consum i entrem en un espiral del quecostarà invertir-ne la tendència. Si els únics treballadorsque tenen seguretat laboral (i confiança) deixen de tenir-la,l'efecte “contagi” sobre el consum pot tenir efectes moltnegatius.

Tots aquests arguments són econòmics(i polítics). No contemplo un debat sobre pressupostos parlantd'alçades de mires, de dignitats, de tàctiques, etc. El quem'importa (com al 99% del catalans i catalanes) és a qui afecten elspressupostos no amb qui es voten. El PP té grup propi a lacambra catalana i té dret a influir en el govern com creguiconvenient, només faltaria. De la mateixa manera CiU té dret apresentar un pressupostos que agradin més al partit de Rajoy que alsqui ens reclamen estar a l'alçada del moment.

Cobrar per recepta: tapar forats enlloc de buscar solucions

2011-11-24T12:50:00.001+01:00

No crec en els dogmes, crec en lesmatemàtiques. No sóc ateu per una qüestió ideològica ofilosòfica, sinó científica. Déu és una hipòtesi que no haestat demostrada. Tampoc sóc socialdemòcrata per ideologia, hosóc per què crec que és un model més eficaç que les sevesalternatives vigents (o el menys ineficaç dels models actuals,si voleu). És per aquest motiu que les esquerres s'equivoquen (ensequivoquem) quan eludim un debat enlloc de contraposar els nostresarguments. El sistema de finançament de la sanitat pública n'és unbon exemple. Jo estic en contra del co-pagament (millor seriaanomenar-lo re-pagament) per motius pràctics, no ideològics.

Motiuseconòmics

Els que defensen les mesures deco-pagament sovint usen l'argument del finançament de la sanitatpública. És evident que aquesta és deficitària (concretament aCatalunya té un dèficit anual de 1.000 M€). Davantd'aquesta xifra tenim dues opcions: gestionar millor o buscarnoves formes de finançament. És sorprenent que el que s'auto-anomena “govern dels millors” hagi optat per la segonaopció quan en campanya va prometre la primera.

Al meu entendre per reduir aquestdèficit a llarg termini i de forma estable i no a corre-cuita hi haun seguit de mesures alternatives a les retallades i el co-pagament.

1- No tocar els programes deprevenció ni detecció precoç de malalties. Aquests programesno COSTEN diners, ESTALVIEN diners. Per cada € invertit en aquestsprogrames n'estalviem 5 en tractaments futurs.

2- Promoure l'atenció deproximitat i a distància. Tancar CAPs o reduir el pressupost del'atenció telefònica (Sanitat Respon) provoca més cues a urgènciesi hospitals reduint l'eficàcia i augmentant el cost del tractament.

3- Nova taxa sobre aliments ricsen greixos saturats, sucres i sal. Imitant el que ja han fetDinamarca o Hongria i, que a més de reduir el dèficit, ha servitper prevenir noves malalties.

4- Reduir el pes de la factura farmacèutica. Seguir amb la línia iniciada el 2003 pel governd'esquerres que va aconseguir reduir el pes de la factura farmacèutica passant del 25,1% del 2003 al 15,5% el 2010.

Motiuspedagògics

El segon argument que sol usar-se ésel de la gent que va al metge a passar l'estona i a fer perdre eltemps al personal sanitari. És evident que hi ha casos d'aquests,però convertir en categoria el que és anècdota ja comença a serun costum d'aquest govern (com en el cas de la PIRMI). A méssorprèn molt que els que criticaven mesures com els radars ol'àrea verda pers ser “només recaptatòries” ara justifiquinels co-pagament per ser “només pedagògic”.

El que cal és educar la població atenir cura del seu cos i a seguir uns hàbits saludables, és a dir,cal evitar que la gent emmalalteixi no que la gent vagi al metgeun cop ha emmalaltit.

1- Promoure l'auto-diagnòstic.Poques mesures són tan eficaces per combatre el càncer de mama o depell com les que un ciutadà pot fer a casa seva de forma regularabans d'esdevenir pacient. Cal estendre aquests programes enlloc deretallar-los.

2- Promoure els bons hàbits.No cal ni entretenir-se a explicar la utilitat dels programes quecombaten al tabaquisme, l'alcoholisme, el sedentarisme, etc.

3- Limitar l'accés de nens ijoves a productes rics en greixos saturats i en sucre. Éssorprenent com alguns dels partits més favorables al co-pagament permotius pedagògics voten un cop i un altre en contra de prohibir lesmàquines de vènding a escoles i instituts sabent que l'obesitatinfantil i juvenil no para de créixer. Fins i tot caldria estudiarla limitació, com han fet alguns països, de determinats productesalimentaris en horari infantil.

4- Controlar l'ús antibiòtics.El mal ús d'aquests és responsable de l'aparició de resistències a malalties comuns que, a més, són la primera causa d'absentismelaboral.

PSOE: deixar de creure en un mateix

2011-11-23T10:47:00.001+01:00

No hi ha pitjor comercial o botiguerque aquell que no creu en el seu producte. Crec que aquesta és laprincipal raó per la qual el PSOE (i abans el PSC) no només novan veure com una oportunitat el fet d'haver estat 8 i 7 anysrespectivament als governs estatal i català, sinó que ho vanenfocar com un problema. Com es pot anar a unes eleccionsdemanant el vot dient que no es vol seguir fent la tasca que s'ha fetles dues darreres legislatures? Acceptar que és millor no parlardels darrers 8 anys o que l'encara president no participi en campanyaés un bitllet segur cap al fracàs. Els equips de campanya,sovint assessorats per les empreses de comunicació contractades,creuen cegament en aquella premissa que afirma que la gestió no faguanyar eleccions. Potser és certa, tant certa com el fet queacceptar que la gestió ha estat un desastre fa perdre vots, acarretades.

Es pot ser autocrític, i se n'ha deser, però no cal acceptar els marcs de referència de PP i CiU.Zapatero malgrat els seus errors, que han estat molts, passarà a la història com el president que va guanyar les mentides del PP(Prestige i 11M); l'home que va retirar les tropes d'Iraq;va legalitzar els matrimonis entre parelles del mateix sexe; valimitar les donacions anònimes als partits (gràcies a una propostad'Esquerra); va reformar la llei d'interrupció de l'embaràs (tambégràcies a Esquerra); va publicar les balances fiscals (altre copgràcies al grup encapçalat per Joan Ridao); i serà recordatcom el president que va veure el principi de la fi d'ETA. I cap, CAP,d'aquests temes ha sortit en campanya. Rubalcaba estava méspreocupat en recordar tots els errors que no tornaria a cometre queen treure una mica de profit dels pocs èxits de la legislatura.

Haurien d'haver après alguna lliçódels errors comesos per la seva federació catalana (recordem que ales eleccions de fa un any a Catalunya, l'únic dels 3 socis delTripartit que no va amagar en campanya l'obra de govern va ser l'únicque no va perdre vots). Costa molt que els electors creguin quepots ser útil com a governant si tu mateix acceptes que no ho ets.

PP: quan resistir és guanyar

2011-11-22T13:35:00.001+01:00

Els anàlisis en calent i amburgència mai acaben sent gaire fiables. És per això que hevolgut deixar passar 48 hores abans de mirar-me fredament elsresultats i fer-ho sense estar massa condicionat pels relats fets acorre-cuita per partits i mitjans. Les matemàtiques no són unaopinió, en aquest sentit, a les blocades dels propers dies intentaréopinar poc i parlar més de xifres absolutes que de percentatges.

És lògic començar pel guanyador indiscutible de les eleccions. En tot cas, val la pena fer-hocomparant el seu resultat amb el d'altres eleccions. En lesdarreres 5 convocatòries generals el PP s'ha mogut en una forquillarelativament estreta de vots, que oscil·len entre els 10.830.693de diumenge passat i els 9.716.006 de l'any 1996 que li van donar laprimera presidència a Aznar. En aquest sentit per al PP, ladiferència entre tenir la presidència de l'estat o quedar-se al'oposició no depèn tant de mobilitzar el seu electorat com dedesmobilitzar el del PSOE.

A més el PP és força conscientque ocupa un espai molt ampli, que va des d'un centre liberal imés o menys assimilable a altres dretes europees (Gallardón n'ésun bon exemple), una extrema dreta hereva del franquisme(Fraga encara és president del partit) i una brancaultra-catòlica (amb molts membres del grup “Legionarios deCristo” en llocs destacats, com el mateix Acebes).

Si a aquests 2 elements hi afegim elfet que per al PP és força complicat aconseguir molts més vots, éslògic que l'estratègia seguida els darrers anys hagi estat la decastigar el PSOE molt més que no concentrar-se en fer propostesque, a més, podien incomodar algun o altre dels sectors dels partit.No és una estratègia tant diferent a la d'altres partits. TambéCiU a Catalunya ha encadenat un “triplet” d'èxits electoralsbasat més en la pèrdua de vots de les altres opcions polítiques,que no en el seu guany de vots en nombres absoluts.

Ara, però, comença la partcomplicada. Es pot estar un o dos anys al govern donant la culpade tots els mals als executius anteriors, però aquest relat no dónaper a tota una legislatura ni molt menys per a dues. Ara el PP hauràde veure si, per exemple, en temes com els matrimonis homosexuals,incomoda els liberals metropolitans o els amics de Rouco (Varela, noSiffredi, que és Rocco).

A espatlles de la classe mitja. Qui paga la crisi?

2011-11-18T12:46:00.001+01:00

Recordo que la primera campanyacomunicativa que vaig tenir ocasió de fer l'any 2008 feia referènciaal fet que la crisi sempre acabem pagant-la els mateixos.Podríem trobar tires còmiques de la Mafalda que als anys '70 japosaven de manifest l'incert equilibri sobre el que viuen unesclasses que no tenen ni els beneficis ni privilegis de les mésadinerades, ni compten amb les ajudes ni els suports de les mésdesafavorides. 40 mesos després, i 48 hores abans de leseleccions generals és un bon moment per saber si aquell temor queens va portar a posar en marxa la campanya “Que no paguem la crisiels de sempre” s'ha acomplert o no.

Aquesta mateixa setmana el diariExpansión publicava un article molt recomanable explicantl'origen del 7.556 milions € que l'estat espanyol ha retallat oingressat en els darrers temps per fer front al deute. Val la penafer-ne un resum i comprovar sobre quines espatlles s'ha sustentataquest esforç.

105 M€ = pujada de l'IRPF a lesrendes superiors a 120.000€/any

438 M€ = pujada tributacions rendesde capital

Aquests 542 M€ provenend'ingressos o estalvis que han afectat les classes més afavorides,la resta prové de mesures que afecten de la mateixa manera a unaturat que a Emilio Botín. Comprove-m'ho.

4.787 M€ = pujada de l'IVA

622 M€ = impostos especials

985 M€ = eliminació deducció 400€a IRPF

619 M€ = eliminació xecs nadó

En resum, qui està pagant literalmentla sortida a la crisi no són aquells a qui menys els costaria fer-hosinó els de sempre. Aquestes dades van en la mateixa línia de lesque donaven des de l'associació de concessionaris de vehicles fa totjust 15 dies, on es podia comprovar que els vehicles més cars erenels únics que no havien reduït les seves vendes els darrers anys.

Té raó Alfred Bosch quan diu quel'enemic és el sofà i no el PP o el PSOE (jo hi afegiria CiU en elmateix paquet, ja que ha votat al seu costat les mesures fiscals queabans esmentava). Aquests darrers anys aquests tres partits hancompartit un mateix model de fiscalitat fent dolenta aquella dita queafirma que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és unespanyol d'esquerres. Fals! El que més s'assembla a Rajoy ésDuran, no pas Llamazares, amb qui hem pogut fer front comú gràciesa un grup parlamentari conjunt que difícilment es podrà repetir,i ho lamento profundament vistos els resultats obtinguts pel grupd'ERC aquesta darrera legislatura. El diumenge ja cal que recordem tots plegats quants diners ens costa quedar-nos al sofà i aixecar-nos per intentar canviar unes polítiques que sempre perjudiquen als mateixos.

Si la reducció del pressupost no afecta la qualitat, Boi Ruiz pot demanar a les mútues que redueixin les quotes, no?

2011-11-17T09:43:00.001+01:00

Sovint es compara la feina delsmetges a la dels detectius, en el sentit que uns i altres es dediquena buscar pistes per descobrir el culpable d'un delicte o d'unamalaltia. Però en moltes ocasions aquesta comparació nos'ajusta a la realitat, ja que alguns cops (més dels que pacients i metgesvoldrien) és impossible determinar amb exactitud la causa d'algunespatologies. Potser un dels exemples més senzills per entendre-hosigui el càncer. Malgrat que es coneixen cada dia millor molts delsfactors decisius en el desenvolupament d'una neoplàsia, ésimpossible afirmar si en un pacient concret hi han influït més elsfactors genètics, ambientals, vírics o l'exposició a radiacions.Si enlloc d'agafar un cas determinat n'agafem 10.000 podremafirmar amb força certesa QUANTS d'aquells pacients acabarandesenvolupant un càncer segons els seus factors de risc, però noQUINS pacients.

Aquest és, al meu entendre, l'errorde l'espot fallit del PSC. Que la qualitat de la sanitat baixaràsi hi ha menys pressupost és una evidència, i en això té raól'eslògan quan diu que les retallades tenen conseqüències. Peròsaber amb exactitud quines persones patiran aquestes conseqüènciesés impossible. El que falla a l'anunci no és la lletra sinó laimatge. L'esforç dels que volen vincular qualitat dels serveissanitaris a pressupost ha estat proporcional als que volen deslligarels dos factors, però l'eficàcia dels segons ha estat més alta, demoment. Si les retallades en els pressupost no afecten la qualitatdel servei es podria plantejar la reducció de les quotes de lesmútues sanitàries sense la corresponent reducció de prestacions,no? Segur que si el conseller Boi Ruiz els ho demana li farancas. Valdria la pena només de provar-ho per veure quins argumentsusarien els que neguen que la reducció del pressupost impliqui menysqualitat en el servei.

Els països que destinen mésdiners a sanitat tenen uns índexs de salut més alts i una esperançade vida més alta. No podem saber quines persones concretesdeixarien d'emmalaltir ni quants anys més viurien si a Catalunyaaugmentéssim en un 50% el pressupost dedicat a prevenció i deteccióprecoç de malalties, però si podem arribar a calcular en quantspunts percentuals disminuirien algunes patologies. Però eldramatisme d'una cara és molt més eficaç (des del punt de vistacomunicatiu) que una xifra anònima. Llàstima que les matemàtiquestinguin tant poca incidència en les campanyes electorals. Finsque això no canviï els que creiem en fer propostes que interpel·linel cervell dels electors enlloc dels seus sentiments tindrem moltafeina a fer.

El dia que Cruyff va penjar les botes tenia 38 anys

2011-11-16T10:50:00.001+01:00

El 13 de maig de 1984 Johan Cruyffes retirava com a jugador de futbol a l'edat de 38 anys (els que jofaig avui). Aleshores en tenia 10 i recordo força bé aquell diagràcies a la meva mare, força futbolera, que va avisar-me quedeixés de parar taula uns instants i mirés com (crec recordar alprograma Estudio Estadio de La 2) el mag holandèss'acomiadava com a jugador amb la samarreta...del Feyenoord! Jo m'havia aficionat al futbol durantel mundial del '82 i a part del Barça no coneixia gaires clubsd'altres lligues, així que en aquell moment no em va semblar tantestrany com deien els locutors que Cruyff jugués el seu darrerpartit amb l'etern rival de l'Ajax. Però amb els anys vaig anarconeixent més detalls d'aquella “traïció” tal i com sovint latitllaven alguns periodistes esportius.

El nom de Johan Cruyff sempreanirà lligat al Barça i a l'Ajax, l'equip que el va veure néixercom a jugador i com entrenador. Per això no és d'estranyar quedecidís retirar-se a la lliga holandesa. El 1983, després deguanyar la lliga amb l'Ajax, l'equip d'Amsterdam li comunica queamb 37 anys ja és massa gran per jugar a futbol i, per tant noel renovarà. Cruyff, però, creia que encara li quedavafutbol i decideix fitxar per l'arxi-enemic del seu equip perjugar-hi una temporada, en la que, per cert, guanya lliga i copa.

Molts atribueixen a una revenja deCruyff aquesta darrera temporada. Potser ho va fer per despit, opotser no. Ara que compleixo la mateixa edat amb la que el flacoes va retirar entenc molt millor la seva decisió. Només es viuun cop, i Cruyff sabia que o bé aprofitava aquella temporada o maimés tornaria a jugar a futbol. Què havia de pesar més? Acatarla decisió dels dirigents del seu club o el seu desig de poderseguir fent gols, encara que només fos un any més. El fet que ladarrera temporada de Cruyff fos excel·lent és el menys important.Encara que hagués estat un desastre i, els dirigents de l'Ajaxhaguessin encertat pre-jubilant-lo, ell tenia dret a tornar-ho aintentar.

La vida és molt curta, massa. I no hiha res esperant-nos més enllà d'aquesta existència. Cal aprofitarcada instant per fer allò que ens agrada o allò en què creiem. Iamb els anys, mirant enrere, et pots penedir d'haver fallat moltesocasions de gol o haver desaprofitat algun que altre penal, però maihas de penedir-te de no haver-lo xutat. Hi ha moltes decisionsdel Cruyff entrenador que no comparteixo, però totes queden en segonterme davant el més important que va transmetre al club i a unageneració de culers: la necessitat de tornar-te a aixecar itornar-ho a intentar, ja que no existeix derrota més gran gran queabandonar un somni.

Internet canvia les nostres ments?

2011-11-15T07:00:00.000+01:00

Els darrers temps la por a Interneti als canvis que comporta han revifat, en bona part gràcies (o perculpa de) la publicació del llibre de Nicholas Carr “Superficials.Internet està canviant les nostres ments?”. La tesi dels quivolen compartir i estendre la seva desconfiança cap a les novestecnologies és senzilla i des de fa mil·lennis que es pot resumiramb una frase: “cada nova tecnologia ens canvia” i implícitamentells defensen que per empitjorar.

Internet ens canvia?

Si, evidentment. La seva tesi ésuna evidència històrica que ningú nega. Cada nova tecnologiaens ha canviat, no només pel que fa a la nostra forma de viure, sinófins i tot ha modulat el nostre cervell i ha canviat la nostra formade processar dades o senzillament de memoritzar-les. Internetcanvia les nostres ments igual que ho van fer els ordinadors, o lamàquina d'escriure, o l'impremta, o els pergamins o l'escripturacuneïforme. Des que vàrem descobrir a usar el foc fa uns 600.000anys que cada nova tecnologia ens ha canviat, i aquest cop no seràdiferent.

Pitjorrespecte a qui? O respecte a quan?

El principal error que cometen els queal·leguen que Internet empitjora la nostra capacitat de lectura oconcentració davant d'un llibre o de l'estudi és que no posen unmarc de referència. Amb Internet llegirem pitjor que qui? Que el99% de la població analfabeta que hi havia a molts continents fanomés un parell de segles? O serem menys capaços d'estudiar queels qui desconeixien els virus, la genètica, l'heliocentrisme,l'electricitat o la gravetat? Avui l'alumne més endarrerit de lapitjor classe de Catalunya té més coneixements, i més accés aconeixements, que Aristòtil i Sòcrates junts. Els qui defensenque Internet ens empobreix realment creuen que durant els darrers150.000 anys la majoria de la població gaudia d'una educació i unacultura similars a la seva?

Caltenir por dels canvis?

Només hi ha una cosa que és tantconstant com els canvis provocats per les noves tecnologies, i és lapor d'una part dels Homo sapiens cap a aquestes novetats. Hiha escrits antiquíssims que ja avisen de com les generacions mésjoves no respectaven les velles tradicions i es distreien amb noveseines i descobriments. La por a la novetat és tan antiga com latecnologia mateixa. Però si mirem enrere podem tenir cap dubte quela ciència i la tecnologia no ens han alliberat de mites, malaltiesi perills?

Però les tecnologies que els Homosapiens hem desenvolupat en els darrers 150.000 anys no nomésens han aportat més benestar i llibertat. Els qui pateixen per comafectarà Internet a la cultura haurien de recordar que sensematemàtiques ni hi hauria arquitectura ni, per tant, la Pedrera.Sense la química no haurien existit la fotografia ni el cinema ni,per tant, 2001: Una Odissea de l'espai.

El que ens hauria de preocupar no és que hi hagi prop de 4.000 milions d'humans que ara usin un senzill smile com ;-) per acomiadar-se via SMS enlloc de fer-ho amb els formalismes que usaven els nostres avis i àvies, sinó com aconseguim que els altres 3.000 milions tinguin accès a aquesta tecnolgia. Només qui vol seguir gaudint d'un avantatge diferencial tecnològic pot posar pegues a la generalització dels smartphones o Internet.

Fins a la propera blocada ;-)

Tutti i colori di Berlusconi

2011-11-14T10:52:00.001+01:00

Esisteunfenomenodellafisicadella lucechiamato“mescolanzaadditiva”.Questa siproducequando due(o più)colorivisti aunadistanzasufficentesimescolanocreando unapercezione diversaa chili guarda.Infatti icolori nonsi sonomescolati, peròl'occhio umanoinvece devedere rossopiù bianco,per esempio,vede rosa, e seci avviciniamoscopriamo ilfenomeno. Lostessosuccedetantevolte conl'informazione.Quello checi arrivadall'estero noèesattamentecome sivede davicino, ei elfenomenoBerlusconiè unbuonesempio diciò chedico.

Ilrosso e il nero

Laprima voltache sisentì parlaredi SilvioBerlusconi inCatalogna fuquando erapresidente delMilan e questasquadra ha incatenatoun'epoca doratavincendo tutti,o quasi,i campionatiche giocava.No credoche questosia unfatto aneddoticoo pocoimportante. Buonapartedellagente inCatalognaha credutodall'iniziocheBerlusconiera unaltro JesusGil(presidentedell'Atletico diMadrid epoi sindacodi Marbella).Cioè, unimprenditoreche colsuccesso avuto comopresidentedi unclub sportivoha volutofare ilsalto allapoliticapereccentricitàe nonperconvizione.

Ilgiallo e il rosa

Oltreche presidentedel Milan,Berlusconi anchesi èfatto notareper dueattività chesono statenotizia, credo,di formaesagerata. Ilcavaliereanche èconosciutoper ilsuo imperotelevisivo,che daBarcellonaè semprestatovisto comeun seguitodi canalicommercialidove laveritàinformativae laqualitàdeiprogrammierainesistente.Infatti, inSpagna, le“mammaciccio” diTele5 sempresono stateattribuite aBerlusconi.

Egià piuvicini neltempo sihe parlatopiu dellefeste“bunga-bunga”e deisuoiaffari nopoliticiche delsuo lavorocome primoministro.Questi dueaspetti dellasua vitaprofessionale epersonale sonodecisivi percapire comeancora oggimolti massmedia spagnoli parlanodel giàdimesso primoministro italiano.Se aBarcellonac'è genteche noncapiscecom'èpossibileche ilcavalieresia stato10 anniil leaderitaliano èin granmisura peril coloredellenotiziearrivatedurantequesto tempo.

Ilverde

Oggiimercati,quello di Milanoperesempio,hannoapertocolverdedopocheBerlusconihadimesso.Personalmentenonlocapisco.Ilcavalierenomièpiaciutomaiesemprehoavutosimpatieperlasinistra,perocrederechel'economiaitalianacresceràsoloperchèluinonc'èpiùmisembradapazzi.EsbaglierebbelasinistrasecredessecheormaiètuttofattoesenzaBerlusconinonavrànessunproblemapervincereleprossimeelezioni.

Nontuttoquellochesuccedeècolpadeglialtri.InItalialasinistranonhafattobeneisuoidoveriehapermessoildecenniodiBerlusconi.Infatti,lasinistraitaliananonsoloèstatacomplicedialcunedelledecisionipiuimpopolaridelleaderdelPdl,inoltrenonhaavutoaltrodiscorsochequellodi“vatteneSilvio”.Equellochenonèstatocapacedifarelasinistralohannofattoimercati.Nonèunavittoria,èunasconfitta.Unanuovasconfittadiquellichevogliono(vogliamo)un'altraItalia.Speriamochesial'ultima.

El Dow Jones i el preu de l'aiguardent

2011-11-11T10:28:00.001+01:00

Si haig de ser sincer, no recordo quanva ser el primer cop que vaig veure un butlletí d'informacióborsària. Molt probablement devia ser a TV3, però el que sirecordo és a partir de quin moment vaig tenir la sensació que elsgràfics sobre l'evolució del Dow Jones tenienuna influència directa sobre la meva vida. Va ser el 19 d'octubre de1987, quan encara no havia complert 14 anys. Aquest “dillunsnegre”, tal i com se'l va anomenar, va despertar un enorme interèsper la informació econòmica.

Aviat farà 20 anys, però unesquantes generacions hem crescut aprenent a conviure amb les fletxesverdes o vermelles de la borsa de Hong Kong amb la mateixa freqüènciaque llegim les isòbares dels mapes del temps. A partir del crashdel 1987 vàrem aprendre a sopar amb la valorització del marcalemany; després va arribar l'eufòria preolímpica i el TN migdiaens mostrava cada nou rècord establert per la borsa de Barcelona; enel període post-olímpic el rei d'aquests espais era el barril Brentque baixava de preu cada dia, transmetent la idea que com més baratfos el petroli podríem cremar més tones de combustible i ser mésfeliços (sic); ja al segle XXI els TN ens explicaven com l'IBEX ensallunyava de la possibilitat d'anar a viure amb la persona queestimàvem...i fins avui, on no podem ni prendre'ns el cafèmatinal sense saber com jutgen els mercats la decisió del pobleitalià o grec de votar un o altre primer ministre.

I aquesta crisi ha fet obrir elsulls a molta gent. Ara sabem que el nostre benestar no estàdirectament vinculat a cap d'aquests gràfics. Que alguns delspaïsos amb més qualitat de vida són jutjats com a operacions derisc, i per tant vistos amb desconfiança, pels inversors dels 5continents. Hem entès que la bombolla immobiliària no volia dir mésbenestar malgrat visquéssim sota el miratge de les fletxes verdesdels espais borsaris. Potser tot això ho podríem haver comprésabans si haguéssim escoltat economistes que no viatjaven en avionsprivats ni portaven tirants. Recordo que Paul Krugman, fa més de10 anys, va escriure un article al NY Times on precisamentdeia que “els inversors posen els diners amb la mateixainconsciència que els retrien”.

Mai he tingut cap simpatia perSilvio Berlusconi, però pensar que l'economia italiana milloraràpel sol fet que ha dimitit és absurd. No respon a cap anàlisifred ni rigorós sinó a un pressentiment. I crec que l'economia ésmassa important per deixar-la en mans del 6è sentit d'algunsbrokers. Afortunadament les matemàtiques ja fa segles quees van inventar, ja no cal consultar oracles erràtics icapritxosos.

Segur que hi ha persones per qui ésmolt important saber com han obert els mercats a l'altra punta delplaneta, però aquest col·lectiu ja té eines infinitament mésprecises i ràpides per consultar aquesta informació que no haverd'esperar el butlletí d'un mitjà generalista. Al 99% restant ensseria molt més útil saber cada matí quin és el preu delpollastre, de la llet, de les cireres, de l'avellana o del raïm.Per cert, l'expressió “Reus, París, Londres” prové de l'èpocaen que la llotja de la capital del Baix Camp fixava el preu del'aiguardent juntament amb les capitals francesa i anglesa. Senyalque la fal·lera borsària és molt antiga. Potser és hora decomençar a saber per a quines coses del dia a dia és útil i per aquines no serveix absolutament de res.

Vot emocional o vot racional?

2011-11-10T11:34:00.001+01:00

“Shouldthe term 'person' be defined to include every human being from themoment of fertilization, cloning, or the equivalent thereof?”Aquesta era la preguntaque ahir havien de respondre els ciutadans de Mississippi, consultatssobre l'anomenada “iniciativa 26” que per la seva naturalesa vaser notícia a molts indrets fora dels Estats Units. Lainiciativa,que volia equiparar qualsevol òvul fertilitzat amb una persona,havia estat impulsada pel lobby fonamentalista cristià Personhoodi hauria equiparatl'avortament o la destrucció d'embrions destinats a la investigacióa un assassinat,amb les consegüents penes de presó per als metges o pacientsimplicats.

Hiha 2 motius que vanpermetre a aquesta iniciativa ser notícia més enllà de lesfronteresd'aquest petit estat nord-americà. D'unabanda que era la primera vegada que es votava,tot i que el col·lectiu Personhoodja ha anunciat propostes semblants a altres estats. I del'altra que la composició de l'electorat de Mississippihavia fet pensar que el Si tenia moltes possibilitats de guanyar. Enefecte, en aquest estat de prop de 3 milions d'habitants, el92% declaren practicar alguna branca del cristianisme (sobretotbaptisme i metodisme), mentre que només el 6% es defineix com ano-religiós.

Ambaquestes dades va ser el mateix lobby cristià qui va decidirimpulsar la votació (gastant 48.637,83$) en un estat on la victòriasemblava assegurada i així crear un efecte onada per a la restad'estats on se sotmetrà a consulta la mateixa iniciativa. Finsi tot els 2 candidats a la cambra dels representants per aquestaestat, el republicà Bryant i el demòcrata Dupree, van pensar que lavictòria del Si era segura i van decidir demanar el vot favorable.

Pucimaginar-me els equips de campanya dels 2 candidats,especialment del demòcrata, decidint com afrontar el referèndum.Segur que molts dels assessors esdevien burlar dels que impulsaven la incitava 26 vestits de CapitàAmèrica o de quàquer.Però, malgrat saber que aquesta proposta era una aberraciócientífica (qui ha de definir quan comença la vida és la genètica,no la política) van preferir assegura-se la simpatia del electoratpensant que aquest aniria a votar amb el cor i no amb el cap. Enun moment en que fins i tot els anuncis de begudes destinen méstemps a transmetre emocions que a explicar el gust del producte, perquè la política hauria de ser diferent?

Crecque hi ha 2 formes d'entendre la política.Una es basa en recollir estats d'opinió o sovint de frustració o por i aprofitar-los en benefici propi. És unaconcepció de la política que creu que el vot sempre és emocional ique no es pot canviar.Creu que la gent no ésprou intel·ligent com per entendre un raonament ben travat i rigorósi, per tant, cal apel·lar al vot emocional. Cal, que en el momentque posar la papereta dins de l'urna, el votant es senti satisfet, i ja està.L'altra,en canvi, creu que caldonar respostes a les necessitats materials de la gent, no pas a lesemocionals. Que cadascúes gestioni els seus sentiments, que la política ja té prou feinagestionat els recursos comuns. És una concepció que confia enl'electorat i el tracta amb intel·ligència, mirant d'explicar elsmotius pels quals hi ha propostes més eficaces i propostes menyseficaces.

Elsdarrers anys el màrquetingpolític s'ha anat apoderant dels partits i enlloc de limitar-se aajudar-los a explicar les seves propostes i solucions ha acabat enmassa ocasions condicionant els posicionamentssobre qüestions d'una gran transcendència. Quan el màrquetingpolític fa que un partit o un candidat deixin d'expressar-selliurament sobre el consum de cànnabis, o sobre la regulació de laprostitució, o sobre l'eutanàsia, o sobre les retallades, tots hisortim perdent. Però dir el que es pensa no sempre és senzill niútil des del punt de vista tàctic, i arriba un moment que elsprogrames es fan mirant enquestes i estudis d'opinió enlloc defer-los mirant el carrer.

Aixòés el que es els ha passat a demòcrates i republicans aMississippi. Van renunciar a defensar el que era millor pelsciutadans del seu estat per no fer enfadar als que més cridaven iblandaven enquestes com si fossin estàndards de guerra. Fins que vaarribar el dia que la iniciativa 26 es va sotmetre a votació, i elNo, va guanyar àmpliament donant la raó als que apostaven per una decisiño racional i, ho confesso, donant esperances als que creiem en aquesta forma d'entendre la política.

YES =42% (346.699)

NO =58% (476.178)

Segur que el cara a cara va punxar a Catalunya?

2011-11-09T13:35:00.002+01:00

Deia Thomas Jefferson que “no hiha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencerignorés”. Ell, com la gran majoria dels pares fundadors delsEstats Units, era un apassionat del mètode científic i un agnòsticcamí de l'ateisme en una època en que no es podia demanar gaire mésvalentia en temes religiosos. Conèixer com pensaven personalitatscom ell mateix o com Benjamin Franklin ajuda a entendre el laïcismeque impregna la constitució nord-americana i que els membres del TeaParty voldrien oblidar.

Crec profundament que el mètodecientífic pot ser un gran aliat de la política en el segle XXI,només cal fer el que fan el 99% dels científics: no donar res fetsabut fins que no s'ha analitzat, i tot i així dubtar-ne. Ésper aquest motiu, i sense cap altra intenció que he volgut perdreuns minuts comparant les audiències del debat entre Rajoy iRubalcaba per veure fins a quin punt el seguiment que va tenir anivell estatal i a nivell del Principat són significatius i se'npoden extreure conclusions, cosa que ja avanço, no faré perprudència.

Encomparació a quina audiència?

Abans d'opinar sobre si l'audiènciadel debat va ser alta o baixa, cal fixar un punt de referència. Altao baixa en comparació a què o quina audiència? He trobat algunsanàlisis, ben fets, que la comparen amb altres debats electorals.Aquest em sembla un bon punt de partida, però jo he volgutcomparar-ho amb l'audiència que van tenir els mateixos canals detelevisió dos dilluns abans (he ignorat el dilluns anteriorperquè era la castanyada).

A més, enlloc de fixar-me elpercentatge he volgut fer-ho en el nombre total d'espectadors dels4 principals canals de televisió que van emetre el debat. ACatalunya la suma de La1, Antena3, La Sexta i Cuatro el dilluns 24octubre havia estat de 1.170.000 espectadors i el debat va arribarals 1.248.000, és a dir que van guanyar 78.000 espectadors. En canvia nivell estatal les audiències d'aquests 4 canals van ser pitjorsamb el debat que amb la programació habitual del dia 24 octubre,concretament entre les 4 van perdre 1.178.000 espectadors.

És a dir, que amb l'excepció deCuatro i A3, els canals que van decidir programar el debat vansortir-hi guanyant a Catalunya i perdent a la resta de l'estat,almenys en audiència. A més, aquells que atribuïen l'èxit delprograma de l'Albert Om a la presència del Charly Reixachs'equivoquen quan veiem que Santiago Dexeus va tenir més espectadorsque l'ex-jugador del Barça.

Encomparació a quin electorat?

Si l'objectiu dels canals eraaconseguir més audiència, l'objectiu dels 2 candidats era arribaral màxim possible d'electors. En aquest sentit crec que és útilcomparar el nombre total d'espectadors amb el nombre de votantsobtinguts per PSOE i PP a nivell estatal o del Principat.

L'any 2008 la suma de vots dels 2principals partit a nivell de l'estat espanyol va ser de 21.234.497que suposa un 61,49% sobre el cens total. A Catalunya la suma va serde 2.300.384 vots i que va representar un 43,2% sobre el cens. Éslògic pensar que un debat entre els líders de 2 partits que aCatalunya no arriben al 50% del cens no pot tenir ni el mateixinterès ni la mateixa audiència que en territoris de l'estat quepractiquen el bipartidisme. En tot cas, el diferencial és del 7,3% anivell estatal i del 8,3% a nivell català.

En resum, és evident que elbipartidisme agrada menys a Catalunya (no només pel que faaudiències, sinó també a urnes). Això ja se sabia abans deldebat, però no va haver-hi una punxada tant significativa com algunsteletips han assenyalat. En segon lloc, la inèrcia de les audiènciestelevisives també hi va tenir quelcom a veure (només cal comprovarcom el CSI de Tele5 es va mantenir). I tercer, s'ha de relativitzarel paper jugat pel Reixach en els bons números del programa del'Albert Om.

Estaria bé, doncs, que l'opinió esconstruís a partir de dades objectives. Les matemàtiques no sónuna opinió, i els que marquen tendències cada matíhaurien de prestar-hi més atenció. No sigui que arribi el 20 denovembre i la gent no entengui els resultats obtinguts per uns ialtres a Catalunya.

La corbata del candidat i el besavi de Messi

2011-11-08T10:38:00.000+01:00

M'agrada molt el futbol, moltíssim.Com la resta de culers gaudeixo amb aquest Barça com mai, i com laresta d'interistes pateixo amb aquest Inter com sempre. I m'encantenels mundials de futbol. Hi ha pocs espectacles amb tant color, passiói plasticitat com el Camerun – Anglaterra del '90, o el Brasil –Itàlia del '82. Un cop dit això, també haig de dir que me labufa si Villa i Messi no es parlen o juguen al “parxesi” (comho deia el meu avi), o si Bojan i Messi tenen un avantpassat comú(de fet tots els humans compartim uns avantpassats comuns, tambéGuardiola i Mourinho, o Rubalcaba i Rajoy...i Otegi).

Em cansen tant les notíciesparal·leles del món del futbol que entenc perfectament que hi hagigent que arribi a detestar aquest esport. I és una llàstima.També m'agrada i m'interessa (que són coses diferents) moltla política, però veient alguns analistes parlant de la monedaque va decidir quin candidat arribava a les 21:03 i quin ho feia ales 21:13, o sobre quina corbata era més adequada, entencperfectament que molta gent avui estigui més a prop de l'abstencióque ahir, i més en moments com els actuals. Ahir al vespregairebé tots els canals donaven una quantitat d'anècdotes per minuttelevisiu (allò que diuen que és tant i tant car) que era percanviar de canal i posar, per exemple, La 2 on feien un documentalsobre els primers passos de la humanitat del nomadisme alsedentarisme (quan encara érem conscients de compartir avantpassatscomuns).

Sovint s'acusa els partits i elscandidats de manca de propostes, però l'espectacle d'ahir, elmal espectacle d'ahir, no crec que sigui imputable en exclusivaals dos candidats. O potser si. Si enlloc de fer un debat a 2 un copcada quatre anys, imitéssim la tradició d'altres països on elsdebats són molt més habituals, i també més oberts i sense normestan estrictes potser les anècdotes passarien a segon terme. AlsEstats Units, sovint els mateixos candidats decideixen reservaralgunes de les seves millors propostes programàtiques per alsdebats, conscients de l'audiència i de la importància d'agafardesprevinguts els seus adversaris. Això crea un espiral de mésaudiència i de més necessitats de fer propostes a cada debat.

O potser no. Potser tot seguiriaigual. Seguint amb l'exemple del futbol, tot i haver-hi 2 (o devegades 6) partits del segle cada any i l'excés d'informació inútilno disminueix, al contrari, sembla que augmenti. En tots cas, apart d'assenyalar els candidats per no fer propostes (ni al debat nia fora) potser també caldria que tots plegats ens miréssim almirall per saber què fem malament i com és que acabem parlant mésdel dit que de la Lluna.

¿Per què podem decidir sobre el deute grec i no sobre les nuclears franceses?

2011-11-07T10:56:00.001+01:00

Quins són els límits de lasobirania? I parlo dels límits geogràfics, com a demòcrata radicalno crec que pugui haver cap tema que no es pugui votar en unreferèndum, o com a mínim no me'l sé imaginar. Però sobrequines persones tenen dret a ser consultades en una determinadaqüestió no hi ha una posició comuna, ni senzilla. Els catalansestem molt acostumats a sentir dir que el referèndum sobre la nostraindependència hauria de ser a nivell de tot l'estat espanyol, ja queles conseqüències tindrien afectacions directes sobre la resta deciutadans de l'estat. Mai m'he oposat a aquesta possibilitat, malgratsaber que la defensa d'aquesta postura no és sincera.

Aquests dies, amb el cas grec,s'està tornant a sentir l'argument de la responsabilitat compartida.Els que ho argumenten, defensen que la crisi grega i el retorn deldeute contret afecta la moneda comuna i la resta de ciutadans de laUE. Sembla lògic, diuen, que si les conseqüències les hauremd'assumir tots i totes, les decisions també siguin compartides.No em sembla malament, tot i que em sembla curiós que els mateixosque no van defensar compartir els beneficis de la bombolla financeraara en vulguin repartir la factura.

Sóc un ferm defensor de laconstrucció europea, i valoro molt positivament tot el que impliquiuna major capacitat dels ciutadans de la Unió per decidir sobrepolítiques que ens afecten a tots. No m'oposaria, doncs, unaconsulta que no fos únicament sobre el cas grec sinó que permetésdecidir sobre la política econòmica comuna de la UE. Ara bé, uncop acceptat que les decisions que tenen implicacions continentals nopoden quedar en mans de només una part de la població, hauríem depreguntar-nos per quin motiu alguns es limiten a demanar només en elcas grec una consulta a nivell europeu.

A Europa, comptant només elspaïsos membres de la UE, hi ha 145 centrals nuclears. Només aFrança n'hi ha 59. Si hi hagués cap accident o fuita de materialnuclear, les radiacions no s'aturarien a la Jonquera, i no pas performar part de l'espai Schengen, sinó perquè les radiacionsionitzants de fronteres no en saben gaire. Recordem que en la cas deTxernòbil les conseqüències es van notar a nivell planetari. Nomésa Suècia, segons un estudi fet pel Dr. Martin Tondel, es calcula quefins a l'any 1996 hi va haver un augment de 849 casos de càncer quees poden relacionar directament amb l'explosió de la centralucraïnesa.

Em semblaria lògic que si elsperills nuclears ens afecten a tots els europeus també la decisiósobre si seguim allargant o no la vida de les centrals existents on'obrim de noves la prenguem tots els que en podríem resultarafectats. Com en el cas grec. Si les conseqüències sóncompartides també ho ha de ser la presa de decisions. Nomésfaltaria que Bèlgica, per posar l'exemple d'un país que aquestamateixa setmana ha anunciat el tancament de les seves centrals il'abandonament d'aquesta energia cara, ineficient i bruta, acabéspatint les radiacions d'una fuita originada en sòl francès. Comdirien en altres latituds del continent, això ja seria “es colmo”.Sospito, però, que els mateixos que aposten per compartir ladecisió sobre el deute grec s'oposarien fermament a compartir ladecisió sobre les nuclears franceses.

La política vigilada, d'Antoni Gutiérrez-Rubí

2011-11-04T11:53:00.001+01:00

Fonso forma? Darrerament es parla molt de la necessitat d'una novapolítica, concretament d'una nova forma de fer política. Elsque em seguiu habitualment en aquest bloc ja m'heu llegit dir altrescops que a la natura no es pot separar el fons de la forma. Cadaòrgan, cada espècie, cada ésser viu que ens envolta té una formai unes dimensions adaptades a les seves necessitats i el seu entorn.La funció fa la forma i viceversa. Crec dons que el debat sobrequina forma ha de tenir la nova política ha d'anar en paral·lel aquines funcions i finalitats ha de tenir aquesta nova etapa en lares-pública.

Elllibre La política vigilada. La comunicació en la era deWikileaks de l'amic Antoni Gutiérrez-Rubí afrontaaquesta debat des de la comunicació però apel·lant a aquestanecessitat de qüestionar el què es fa i com es fa. Adiferència de molts llibres de comunicació política que dediquenmassa pàgines a analitzar el color de la corbata dels candidats,aquesta obra té la propietat de no perdre's en detalls secundarisi plantejar algunes de les preguntes que hem de saber respondre, noja els que participem de forma activa en política, sinó tota lasocietat en general.

Ésun llibre fàcil de llegir i entretingut a l'abast de qualsevollector independentment dels seus coneixements previs sobre novestecnologies o comunicació política. Però el que més m'haagradat és l'optimisme que desprèn, i que comparteixo. No éssenzill mirar amb esperança el futur en els moments actuals, peròl'Antoni és capaç de fer-ho i transmetre-ho. Sempre he cregutque la ciència i la tecnologia són els millors aliats que hemtingut des que vàrem aprendre a controlar el foc fa aproximadament600.000 anys. La política vigilada basa bona partdel seu optimisme en el convenciment que les noves eines,cada cop al'abast de més gent, jugaran un paper imprescindible en aquesta novaetapa.

Una darrera recomanació, no llegiu elllibre sense un punt d'accés a la xarxa a prop vostre (encar quenomés siguin les 4 polzades d'un terminal mòbil). El llibre estàple de referències a bones pràctiques polítiques a la xarxa quefan imprescindible visitar-les amb els propis ulls per poderentendre'n el paper que juguen. Massa vegades les males pràctiques ainternet treuen espai en els mitjans de comunicació a exemples comels que podreu trobat en aquest llibre.

I una cita per acabar la recomanació:“Una nueva y poderosa arma democrática está al alcance dela mano de muchos ciudadanos. Nuestros móviles (...) tienen muchamás tecnologia que toda la que se utilizó para llevar el hombre ala Luna. (...) Este potencial genera nuevos equilibrios entre lapolítica y el activismo, permitiendo ejercer una ciudadanía activa,crítica y comprometida a golpe de clic sin esperar instruccions, niaceptar dirigismos”.

A voltes sobre el Referèndum Grec

2011-11-03T09:55:00.002+01:00

Per Àngels Cabases, Josep Ginesta i Ignasi Llorente

La UE ha actuat tard i malament amb la qüestió del deute grec. Moltes eren les veus de les crítiques condicions del deute de molts països, i no ha estat fins que els mercats se n’han aprofitat i han posat l’ ai al cor que han decidit actuar.

Els límits entre la sobirania pròpia dels estats i la sobirania compartida fruit d’una unitat com la UE o altres aforaments internacionals, som a vegades, poc clars, i en política econòmica, en la intervenció sobre quines i quantes mesures cal aplicar, i el seu calat a cada país en risc, en son un clar exemple. El pla de rescat grec, clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. Tothom s’ha de prémer el cinturó. Tothom ha d’aplicar l’austeritat o la intel·ligència en les seves partides de despesa. Tothom ha de ser capaç de falcar la seva economia de forma conseqüent i solidària, de forma que el temut efecte dominó, o el castell de naips, faci que tot el sistema caigui – no que estigui en perill, que això, ja hi és -.

Però aquestes urgències, aquestes obligacions nacionals que tenen a veure, en part, amb la responsabilitat transnacional també, no poden anar contra la democràcia interna dels estats, contra el seu dret a decidir, contra la transparència i claredat de tot allò que es fa. Convé donar la paraula als pobles, ni que sigui per fer caure als governants que no han sabut endreçar la seva economia o que han actuat irresponsablement.

Tot és molt complex de comprendre, les connexions, els efectes dels moviments interns en clau internacional, les dades, els mercats, però a l’era del coneixement i de la informació, pretendre coartar la llibertat de decidir sota el prisma de que la gent no hi entén i que serà manipulada, és una excusa, en alguns casos, de malpagador. Qui té por de ser transparent i clar, qui té por d’explicar la seva gestió ? Com s’ha gestat la gènesi de les darreres revolucions i moviments socials sinó a partir de fer córrer la informació ? Ans al contrari, convé un canvi de paradigma en l’exercici de la democràcia als estats, i el cas Grec, malgrat les urgències que imperen ara mateix, és un cas en que es posa tota la carn a la graella. Que els Grecs puguin decidir, si volen pena de mort o missió suïcida, és una opció socialment sostenible.

En el fons, es tant com dir que és millor una democràcia i el dret a decidir amb totes les seves imperfeccions, però que parteix de la necessitat de fer palès la participació dels individus en els seus designis més importants, que el paternalisme que si que pot ser imperiosament manipulador, per captiu d’uns mercats cada cop més poderosos, més capriciosos, o de governants que poden actuar als dictats d’interessos econòmics més o menys impurs. Tant per tant, que decideixin.

Hi ha qui diu que és una sortida airosa pel Govern Papandreu. Pensem que no ho és tant, que haver d’explicar la seva gestió, el resultats, i el més arriscat segurament, les grans contradiccions que arrossega el seu deute – del que pengen ni més ni menys que importantíssims fons de pensions d’alemanya i alguns importants conglomerats financers -, i com es va apostar per un deute d’un país que semblava tant irreverent i poc raonable amb la seva política econòmica. Nosaltres hem sabut ara del poc rigor grec, però alguns ho sabien fa temps, i en canvi, jugaven la partida. La transparència ens pot donar llum a un problema que condicionarà les vides presents i futures de moltes generacions, i d’aquesta transparència n’han de sortir tots i cadascun dels imperfectes gestors de l’economia nacional i internacional, i òbviament, quines estretors de cinturó ha de suportar cada societat, cada economia, cada individu, de forma que no es faci pagar penyora només als de sempre.

La nota que cal posar a la UE amb tot el procés del rescat grec és un suspens. La seva definició i negociació, ha estat lenta, amb indecisions, i per etapes. Clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. El pla de rescat grec ha obert un meló quin ha de ser l’àmbit geogràfic a preguntar Grècia o tota europa ?

I abonant la idea dels referèndums i el dret a decidir, lògicament, apostem per que s’ extrapoli a d’altres terrenys, i perquè no, a un gran referèndum europeu sobre la qüestió. Democràcia i transparència, és un dels millors antídots per unes societats que han de ser necessàriament sostenibles, econòmica i socialment.

Referèndum a la grega: nosaltres paTim, nosaltres decidim

2011-11-02T10:38:00.003+01:00

Hi ha qui creu que algunesdecisions són “massa importants” per què les prenguin elsciutadans. Hi ha qui no confia en les persones i creu que ésmillor altres institucions decideixin per nosaltres. Alguns pensenque no som prou grans per saber si volem o no fumar-nos un porro demarihuana. Són els mateixos que pensen que el nostre cos no enspertany i no tenim dret a decidir posar fi a la nostra vida siaixò ho hem decidit, o no podem decidir interrompre un embaràs.Són els mateixos que pensen que una comunitat no pot decidir sobreel seu futur polític, com Catalunya, o el seu futur econòmic, comGrècia.

Sorprèn que després de setmanes enquè unes poques agències de ràting han decidit que la prioritatdels estats sigui la de tornar el deute i tallar d'arrel el dèficit,ara hi hagin tants nervis perquè Grècia hagi decidit consultar lapoblació sobre aquestes mesures. Quina por hi ha? Que elsciutadans grecs no estiguin d'acord amb les mesures? Doncs sen'hauran de buscar altres, no? En això consisteix la democràcia queells mateixos van contribuir a desenvolupar.

Algunes veus critiquen que enrealitat Papandreu ha pres aquesta decisió des del tactismeelectoral i sense pensar en l conjunt de la UE, però això notreu pas valor al referèndum. És evident que tots, tots, els capsd'estat pensen en l'electorat del seu estat, i a més és lògic. Elspartits polítics són maquinàries electorals, i com els equips defutbol, busquen entrenadors que aconsegueixin victòries. Si elspartits no actuen pensant en el conjunt de la UE és senzillamentperquè no hi ha unes eleccions a nivell continental. Cap líderde cap partit seguirà en el seu càrrec si té un projecte europeude futur però perd les eleccions locals, aquest és un delsproblemes de la construcció europea. I de fàcil solució. El diaque hi hagi eleccions a la presidència de la UE de forma directa iuniversal entre els ciutadans de tots els estats membres, el projectecomú passarà a ser una prioritat política.

Avui dia encara costa d'imaginaraquesta possibilitat, però personalment no en veig cap d'altra.L'únic obstacle són les actuals estructures estatals, massafeixugues i pesades per poder deixar pas a una descentralitzaciód'aquest tipus. Un cop més, el passat pot ser una herència agestionar pensant en les necessitats del futur, o pot ser una càrregaque eviti prendre les decisions que el present requereix. Moltshistoriadors coincideixen en el fet que si els grecs van ser unacultura esplendorosa en el seu moment, va ser precisament perquè noarrossegaven les pesades motxilles de la tradició que els haurienimpedit pensar en llibertat, com els hi passava a xinesos iegipcis. La seva manca d'arrelament i hipoteques culturals els va fertenir la ment més oberta del planeta durant uns segles on, entrealtres coses, van començar a plantejar-se com s'han de prendreles decisions col·lectives.

Crisi Hit-Parade #3 – S'ha acabat la festa,...però quina festa?

2011-10-28T17:42:00.000+02:00

Aquestasetmana he intentat, amb més o menys èxit (això ho heu de jutjarvosaltres) desmuntar els eslògans que més han sonat des que vainiciar-se la crisi financera. Avui, doncs, només em queda fer ladarrera “entrega” dels Hit-Parade d'aquests darrers temps:

#1– Això és impossible! (i a mésno pot ser) – cliqueu aquí per llegir-lo

#2– Jo no he sigut... (o no hi era) – cliqueu aquí per llegir-lo

#3– S'ha acabat la festa,...però quina festa?

He deixat pel final la més absurda,falsa i perillosa de les afirmacions top-ten d'aquest període, i ésla que cada matí repeteixen algunes veus mediàtiques afirmant que“s'ha acabat a festa”. Quina festa!? Si els darrers anys hi hahagut alguna festa, el 99% de la població no hi estava convidada.Suposo, però, que no es refereixen ni a la cultura del pelotazoimmobiliari ni als diners que han fet alguns amb les hipotequessubprime.

La majoria dels que usen aquestargument ho fan per referir-se a la fi de la gratuïtat d'algunsserveis públics, bàsicament la sanitat i l'educació. Éscuriós, per no dir insultant, que aquells que qualifiquen de festal'estat del benestar no hagin fet cap referència a combatre el fraufiscal que, a l'estat espanyol, és un dels més alts de la UE.Només reduint 10 punts el frau s'ingressarien cada any 38.000M€, iaquesta quantitat, evidentment, no prové de petits fraus, sinó queel 90% prové del que deixen de declarar uns pocs. Mentre algunesfortunes troben forats en els sistema per evadir quantitats de 7xifres, altres han centrat els seus esforços en magnificar lespèrdues produïdes per pensions de 500€ mensuals que cobrenaquelles persones que no tenen cap altra font d'ingressos.

Tampoc he vist que aquells quereclamen el copagament (que seria millor anomenar repagament, ja quetots paguem aquests serveis amb els nostres impostos i taxes), haginreclamat acabar amb les inversions faraòniques fetes eninfraestructures com l'AVE, determinats aeroports o elstransvasaments (ja siguin del Roine o de l'Ebre i on semblavaimprescindible abocar-hi milers de milions d'euros fa només unsanys).

No ens enganyem, els que creuen quetenir una sanitat o educació públiques de qualitat és una festa,són els que creuen que els estats han de servir per “coses mésimportants” que el manteniment dels serveis públics. Lapregunta que ens fem alguns que provenim de la tradició més àcrataés, si els estats no serveixen per garantir-nos les pensions nil'estat del benestar, de què ens serveixen? Per mantenirexèrcits, rescatar bancs o construir obres faraòniques que nocomptin amb nosaltres. I el proper cop que algú organitzi unafesta especulant amb els preus de productes alimentaris o delcombustible que recordi de convidar-nos-hi o, com a mínim, ladecència de no passar-nos la factura.

Crisi Hit-Parade #2 – La culpa és de...

2011-10-27T12:07:00.002+02:00

Comja vaig avançar ahir, aquesta setmana miraré de contra-argumentaralgunes de les “idees” (per anomenar-les d'alguna manera) que,amb l'excusa de la crisi, han servit per defensar determinadesposicions. Avui intentaré fer-ho sobre el segon d'aquest hipotèticHit-Parade:

#1– Això és impossible! (i a mésno pot ser) – cliqueu aquí per llegir-lo

#2– La culpa és de...

#3– S'ha acabat la festa. (quina festa?) - demà

Hi ha un proverbi africà que diuque quan assenyales a una persona amb un dit has de vigilar molt,perquè a la mateixa mà hi ha quatre dits que t'assenyalen a tu.Aquesta sigui possiblement una de les màximes que més hauríempogut usar durant els darrers anys. Sembla com si algunsmitjans, partits, bancs, entitats, institucions, sindicats,opinadors, etc... tinguessin més interès (o capacitat) en buscarun boc expiatori que en fer cap mena de proposta. De fet, si femuna llista ràpida de titulars i arguments usat per la majoriad'actors polítics o econòmics, veurem que al final la llista de“culpables” es pot agrupar per temàtiques.

La culpa és dels que governen ARA

Aquest és l'eslògan més utilitzat atot Europa. De les darrers 14 eleccions que hi ha hagut a la UEnomés en 3 el partit que governava ha pogut repetir mandat. La forçadel canvi, sovint del recanvi, ha estat imparable a la gran majoriad'eleccions locals, regionals o estatals dels darrers 3 anys.Però el més curiós, és que sovint els que han aixecat la banderadel canvi han estat els que van governar a finals del anys 90 iprincipis de segle i, per tant, alguna responsabilitat deuen tenirsobre el model econòmic que van heretar els governs següents.Malgrat tot, em sembla lògic que la gent opti per fer un canvi degovern si considera que les coses no funcionen i, en tot cas, sempreestarà a temps de penedir-se'n quan vegi que alguns canvis són apitjor.

La culpa és dels que governavenABANS

Aquesta és una variable de l'excusaanterior i serveix bàsicament per aquells governs que creuen quedonant les culpes a l'herència que s'han trobat poden fer creure ala gent que si els darrers anys haguessin governat uns altres lacrisi hauria passat de llarg. Evidentment crec que és una excusaabsurda, en tot cas segur que les coses es poden millorar, peròintentar fer creure que la crisi ha estat culpa d'un determinatgovern és no mirar més enllà de les pròpies fronteres mentals oelectorals.

Laculpa és de les altres administracions

Nodeixa de ser una variable dels arguments anteriors però enllocde centrar-se en el color dels governs acusa la mateixa estructura oexistència de determinats nivells administratius.Igual que en l'època de la pesta negra hi havia poblacions queresant pensaven que la infecció passaria de llarg, ara ha semblatque algun buscaven que les retallades només afectessin a les altresadministracions i així no haver d'afrontar reestructuracions a lapròpia.

Laculpa és de la Unió Europea

Enser l'administració més allunyada, ha semblat que també podia serun blanc fàcil per “amagar la piloteta”. Així algunspartits euro-escèptics han sabut rendibilitzar en vots l'argumentque la UE és costosa (episodiscom les dietes dels eurodiputats els han ajudat força) i ineficaç.Però també alguns caps d'estat com David Cameron o SilvioBerlusconi han atiat la demagògia contraria a la consolidació delprojecte europeu.

Laculpa és del que tinc al costat

Aquest paquet possiblement sigui elque té més variables i s'usa a tort i a dret intentant canalitzarles pors i la indignació de la gent que més durament està patintla situació econòmica actual. Alguns arguments són méssofisticats que els altres, però tots són igualment nocius. Lahistòria de la humanitat està ja massa plena de pàgines ons'explica la persecució de determinats col·lectius que suposadamenteren responsables de tots els mals.

Però si hi ha un col·lectiusespecialment afectat per aquesta argument és el dels funcionaris.Aquest col·lectiu no ha quedat exclòs de les crítiques d'unapart de la societat que no s'ha atrevit a culpabilitzar-losdirectament de la crisi, però ha volgut denunciar-ne els“privilegis” de que gaudeixen. Usar els cos de funcionaris coma blanc de les crítiques no aporta cap millorar la situació de lespersones aturades o acomiadades, però pot servir per desviar la sevaindignació. (Potser en aquest apartat caldria veure com algunsdels que cobren de les administracions també s'han acusat entreells. Ha estat ridícul veure com alguns periodistes amb sou públicaplaudien les retallades als sous de metges i en canvi es posaven lesmans al cap quan s'ha parlat de retallar els fons de la CCMA).

Laculpà és la pèrdua de valors

Aquest es un argument tant absurd queno cal dedicar-hi gaire ratlles. Els valors d'ara no sé si són elsde fa 50 anys, recordem que en aquella època les dones havien dedemanar permís al seu marit per conduir o treballar, els matrimonisentre persones del mateix sexe estaven prohibits, el divorci noestava legalitzat i la interrupció de de l'embaràs era pecat...Prou parlar de valors i dir que els joves d'ara ja no creiem enles mateixes coses que fa 50 o 100 anys. És cert, afortunadament nocreiem en el mateix, se'n diu evolució.

Segur que em deixo molts altresarguments-excuses, però crec que aquests han estat els més usats, itambé els més inútils, ja que cap d'ells aporta solucions i, lamajoria, ni tan sols assenyalen les causes de la crisi. Algunesd'aquestes crítiques, sobretot les que fan referència a repensar elfuncionament de les administracions, han de ser tingudes en compte,però no s'ha de vendre la idea que resolent determinats disfuncionsresoldrem la crisi, ja que senzillament no és cert.

Crisi Hit-Parade #1 – Això és impossible! (i a més no pot ser)

2011-10-26T07:00:00.000+02:00

Diuenque la primera víctima d'una guerra és la veritat. No crec que ensquedem curts si diem que aquesta també ha estat una de les víctimescol·laterals de la crisi. Des del primer dia s'han sentitarguments vestits de respostes a la crisi que ni aborden les sevescauses ni tenen cap intenció de fer-ho, però que miren d'aprofitarel moment de desconcert i manca de solucions per aconseguir els seusobjectius.

Elspropers 3 dies miraré d'argumentar per quin motiu no comparteixoalgunes de les idees que més s'han repetit de forma interessada iartificiosa i que he resumit en aquest simbòlic Hit Parade:

#1– Això és impossible! (i a mésno pot ser)

#2– La culpa és de....

#3– S'ha acabat la festa. (quina festa?)

#1– Això és impossible! (i a més no pot ser)

Sembla mentida que a aquestes alçadesde la crisi encara hi hagi qui cregui en les veritats absolutes. Siuna lliçó hem d'extreure'n de tot plegat és que no hi ha fórmulesmatemàtiques infal·libles i tots els plantejaments estan exposats aser contrastats (com sempre hauria hagut de ser). Però aquestamateixa setmana encara hi ha qui s'atreveix a vaticinar unacatàstrofe econòmica si no s'eixuga el deute de forma urgent o noes rescaten les entitats bancàries. Bé, la pregunta lògica seria,encara més crisi?

No crec que els islandesos tinguinuna qualitat de vida pitjor des del dia que van decidir que no esfarien càrrecs dels deutes contrets per Landbanski. Quan elsdirectius d'aquesta entitat financera (alguns dels quals estan a lapresó) van decidir obrir noves oficines i oferir nous productesfinancers al Regne Unit i Holanda, ho van fer sense consultar elsconciutadans de la seva illa. De fet, si algun islandès elshagués proposat un model financer diferent, la resposta hauria estatevident: “Això és impossible! (i a més no pot ser)”.

Durant dècades es va imposar la“veritat absoluta” del creixement com a únic model econòmicpossible. Després es va voler maquillar amb el sufix“sostenible”. És, i era (com alguns havien predit), evident queno hi ha res que pugui créixer de forma indefinida, i l'economiatampoc. Un model basat en més diners cada any, més recursos humanscada any, més transport cada any, més consum energètic cada any,no pot durar per sempre.

L'equiparació de creixement econòmica qualitat de vida ha demostrat ser una premissa falsa, però potserno feia falta esperar a la crisi. El Japó ha estat més d'una dècadaen una situació de creixement zero o negatiu i l'esperança de vidadels seus ciutadans no ha deixat de créixer. Ni tampoc la sevaformació o la seva capacitat d'innovació s'han vist afectades. Defet, una de les poques notícies “bones” de la crisi és que elPIB, les borses, i l'IBEX no serveixen per calcular el nivell debenestar d'una societat. Que ningú pretengui tronar a fer-ho enel futur.

Això obre moltes possibilitats. Araparlar de decreixement, renda bàsica, reducció del consum(especialment energètic), hauria de ser possible. Com a mínim,gràcies a tots els experts en economia que “mai” s'equivoquen,aquells que portem anys defensant aquests objectius ens farem un tipde riure si el proper cop que els plantegem algú ens respon “aixòés impossible! (i a més no pot ser)”.

Un fons de garanties d'un bilió €? Eleccions al BCE!

2011-10-25T11:31:00.001+02:00

AngelaMerkel ha anunciat que el fons de rescat europeu superarà el bilió(si, amb B) d'euros. Aquesta quantitat no és ni un préstec niuna despesa. El Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) és unaval per donar tranquil·litat als mercats i als inversosestrangers (algú ha provat de donar-los til·la?). Ara bé, com totsels avals pot ser que s'hagi de pagar (Merkel fixa un màxim del 20%al 30%) en cas que algun país de la UE no pugui fer front als deutescontrets.

Laxifra però no és gens menyspreable, i com sempre convéquantificar-la. Per fer-nos una idea, per tranquil·litzar la collade Moody's cal un aval que és 3 vegades els pressupost de l'estatespanyol d'enguany (xifrat en més de 362.459 M€). I també ésmés de 3 cops els pressupost federal alemany, que aquest 2011 és de303.800 M€. (A primera vista pot sorprendre que el govern de Madridgestioni un pressupost més alt que no pas el que aprova elBundestag, però això es deu l model federal alemany on bona partdels ingressos els gestionen directament els lands de formaeficient i envejable pels catalans).

Sovintes carreguen “els neulers” de la baixa participació electoral enels partits polítics (que segur que han de millorar moltes coses,començant per les seves prioritats a curt termini) però també éscert que la sensació general és que és més transcendent el quedecideixi el BCE (Banc Central Europeu) o el FMI (Fons MonetariInternacional) que no pas el que ens hi juguem el proper 20 denovembre. En un panorama com aquest, no ens ha d'estranyar el pocinterès per unes eleccions espanyoles que ja estan a la cantonada.

Entot cas, el 20 de novembre es poden decidir moltes o poques coses,però és evident, que mentre els ciutadans no puguem votardirectament el president del BCE o del FMI hem d'aprofitar la únicaeina que tenim al nostre abast: la política, per modesta i ineficaçque sembli, ja que el 99% de la població no en tenim cap altra.

Primavera àrab: de marques frontereres a estats democràtics

2011-10-24T11:08:00.000+02:00

Quanal segle VIII els carolingis van “inventar-se” les marquesmilitars per gestionar de forma més eficient i segura les sevesfronteres amb el món àrab, però també davant de llombards osaxons, poc s'imaginaven que el model encara seria usat al segle XXI,sovint davant dels mateixos protagonistes. Les marques erenterritoris fronterers que solien estar gestionats per un senyorfeudal autòcton que feia de dic de contenció davant dels pobles queestaven en guerra amb els francs. Evidentment l'autonomiad'aquest cabdill era mínima, per no dir inexistent.

Laveritat és que la descripció d'aquestes marques no està massaallunyada dels papers que han jugat les darreres dècades els Mubarako Ben Ali de torn. I la reacció de molt europeus davant laprimavera àrab no està gaire allunyada de com van reaccionar elsfrancs cada cop que una marca volia independitzar-se. Fa poquessetmanes encara era habitual llegir opinadors alertant sobre lafunció de contenció del fonamentalisme islàmic que feien aquestagoverns corruptes i totalitaris.

Ahir,però es van celebrar les primeres eleccions a Tunísia amb mésnormalitat de la que es podia haver esperat des d'una visiópaternalista com la que sovint tenim des més al nord. El procésserà llarg i complicat, però el començament és prometedor i lesombres d'aquestes primeres setmanes no s'allunyen gaire de les que esvan viure en altres latituds fa 30 o 40 anys.

Elpaper que estan jugant les cúpules dels exèrcits no pot sercriticat per estats que van donar a les seves forces militars unpaper rellevant en els períodes de postguerra i fins a finals desegle XX. Si repassem les ombres de l'exercit espanyol i lacontinuïtat respecte el règim franquista, o mirem el paper jugat al'Ulster per l'exèrcit britànic (massa sovint ens emmirallem enaquest país), o fins i tot la repressió exercida per policia icarabinieri a Itàlia sobre les joventuts comunistes; ensadonarem que cap dels estats de la UE pot donar lliçons. Tan solsmirar amb esperança que aquests països no cometin els nostresmateixos errors.

Elpaper dels islamistes moderats no ens hauria de preocupar gaire mésque els d'alguns cristians moderats. Com ateu, no puc entendre lapolítica des de cap òptica que no sigui laica, però en tot cas, empreocupa tant que en alguns països àrabs s'imposi el Corà, com queen alguns estats nord-americans es prohibeixi Darwin. O és que norecordem que a Grècia dos homes no poden casar-se ni adoptar fills?O ja hem oblidat que alguns estats europeus no permetien a les donestreballar o conduir sense autorització del seu marit fa només de 40anys? O potser, hem oblidat que al nostre país hi ha qui enviariaels homosexuals al psicòleg?

Notenim cap dret a donar lliçons a ningú. Elque ens pertoca es deixar fer als nous estats àrabs els seu propicamí cap a la democràcia, i seguir el nostre cap a una democràciaplena que garanteixi la igualtat entre tots els seus conciutadans, iencara ens queda molt terreny per recórrer. Els pobles àrabshan decidit deixar de ser una marca fronterera per poder gestionar-seamb autonomia. Nosaltres ja no som els francs del segle IX, peraixò ens toca respectar la seva voluntat i, molt probablement, lamillor ajuda sigui la no ingerència.

El final d'ETA i els Washington Redskins

2011-10-21T10:37:00.001+02:00

Hiha una “regla” estadística que afirma que si els WashingtonRedskins (un equip defutbol americà) guanya eldarrer partit a casa abans de les eleccions presidencialsnord-americanes, el partit que en aquell moment ocupa la Casa Blancaguanyarà les eleccions(pel que fa al vot popular).De fet, no és una llegenda urbana, és un fet estadísticament cert,ja que sempre s'ha complert el pronòstic (des de 1937, any defundació de l'equip de la NFL, s'ha complert en 18 de 18 ocasions).Excepte per asupersticiosos i místics és evident que la relació entre unfenomen i l'altre és inexistenti no deixa de ser una estadística curiosa, fins que algun dia deixide complir-se.

Amenys d'un més per a les eleccions (en aquest cas espanyoles) ésevident que l'anunci de cessament definitiu de l'activitat armadad'ETA voldrà ser aprofitat en clau electoralespecialment, però no exclusivament, pels qui pretenen atribuir-semèrits que potser no els corresponen i pels qui aprofitaran perportar l'aigua al seu molí. Crecque en uns moments com els actuals és imprescindible deixar que elconjunt de la societat basca marqui el seu propi tempoi camí a seguir, senseingerències de Madrid ni París, però tampoc les que poden serfetes amb molt bona intenció des de Catalunya.

Enaquest sentit només m'interessa destacar 4 aspectes sobre els procési les seves causes i conseqüències:

Primer:Sóc dels que creu que lafi d'ETA s'ha produït malgratla llei de partits i nogràcies a la lleide partits. Igual que enel fenomen dels Redskins hi haurà qui voldrà veure'n una causaefecte, però crec que en aquest procés hi ha contribuït mésl'esquerra abertzale que apostava per una sortida pacífica, és adir Aralar, que no la prohibició per part de l'estat de lesinacabables marques blanques. Un cop dit això, també cal admetreque les previsions que molts havíem fet sobre que la llei de partitsreforçaria la estratègia ramada no s'han complert.

Segon:Crec que la principalcausa de la fi d'ETA és diu societat del segle XXI.Les noves tecnologies, les noves inquietuds ciutadanes, les novesformes de mobilització, peròsobretot el fet que la gent disposada a matar, o morir, per la pàtria(oper cap altra causa)afortunadament és cada cop menor ha estat la principal raó delprogressiu debilitament d'ETA.La seva estratègia violenta senzillament no té espai ni massacrítica suficient per sobreviure en aquest temps que estem vivint.

Tercer:No he patit mai aquesta febre anomenada “basquitis”. Crec que alsPaïsos Catalans ja tenim prou reptes com per interferir en eld'altres pobles, per això crecque el millor que podem fer els conjunt de forces polítiques delnostre país és deixar fer a la societat basca que,sense cap mena de dubte, és qui millor sap què li convé.En aquest sentit, em sembla un error voler relacionar la fi d'ETA ambla consulta d'Arenys de Munt, que nosaltres tinguem “basquitis”no vol dir que ells tinguin “catalanitis”. Admeto que una part del'independentisme basc fa temps que mira cap a Catalunya (ho va ferdurant la constitució del govern d'esquerres el 2003), però dir quela direcció d'una banda armada s'ha fixat en les consultes perdecidir el seu final crec que és negatiu per a les 2 parts.

Quart:Començava parlant de l'estrany fenomen dels Washington Redskins iles eleccions a la Casa Blanca. Doncs bé, la història noméstrobarà un fenomen encara més inexplicable que aquest i serà elmandat de Zapatero que va començar amb la retirada de les tropesd'Iraq (merit seu) i acaba amb la el cessament definitiu de lesaccions armades d'ETA (i no pas per mèrit seu). Però sigui comsigui els llibres d'història el recordaran per aquests 2 fets ioblidaran la seva desastrosa gestió durant els 7 anys i mig que vand'una notícia a l'altra. Sovintfer cas de les dades analitzades de forma aïllada pot portar aerrors. Jutjar Zapatero per aquests 2 fets seria tant erroni comnegar-li la sort d'haver estat el lloc oportú en el moment precís.

Per un sistema electoral evolutiu (apunts sobre la reforma electoral)

2011-10-20T10:37:00.000+02:00

DeiaTheodosius Dobzhanasky que “res té sentit en biologia si no esmira sota el prisma de l'evolució”.Crec que la frase podria aplicar-se perfectament a altres disciplinescientífiques, econòmiques, polítiques o socials. Totsels sistemes que ens envolten haurien de ser analitzats també desd'un punt de vista temporal, és a dir, que allò que és vàlid avuino té perquè ser-ho demà.De fet, alguns ja signaríem que la política fos analitzada en 3dimensions i no en el simplisme que sovint és tractada, però en totcas, sempre caldria tenir en compte aquesta quarta dimensiótemporal.

Aquestsdies s'ha tornat a obrir, per enèsima vegada, el debat sobre lareforma electoral. D'unabanda hi ha qui considera que el sistema actual no és prou just oequitatiu, i de l'altra hi ha qui voldria que els partits perdessinles inèrcies actuals i poguessin adaptar-se millor a les necessitatsdel segle XXI. Crec que totes 2 reivindicacions són legítimes iforça realistes. El que nocomparteixo són alguns apriorismes sobre la reforma.

Enprimer lloc, i recuperant Dobzhansky, nocrec en cap sistema perfecte o ideal.Cada instant pot tenir unes necessitats a cobrir que no semprecoincideixen amb les necessitats de l'any anterior o del posterior.Sovint alguns debats sónconjunturals i, alguns cops, estan alimentats de forma artificial perqui espera obtenir-ne un benefici a curt termini.

Fanomés 15 anys la prioritat era limitar els mandats.Recordem que als anys 80 i principis dels 90 noms com Pujol,Gonzàlez, Khol o Miterrand, semblaven eterns i la majoria depropostes de reforma volien limitar les reeleccions. Desprésva semblar que la prioritat era el vot electrònic i que amb un solclic havíem d'acabar amb tots els problemes del país(massa sovint hem cregut que amb un clic es resoldria tot). Méstard es va posar en dubte els sistema de majories (tant a nivell deParlament com d'ajuntaments).Aquest va ser un cas curiós, ja que quan el PSC va obtenir més votsque CiU l'any 1999, eren els convergents els que demanaven respectarla força amb més escons al Parlament i no la que tingués més votsabsoluts. Després, a les eleccions del 2003 i el 2006 els papers vancanviar diametralment.

Elproblema, és que una reforma electoral no es pot fer sense comptaramb els suport del partits grans, és a dir, dels principals afectatsper la reforma. I en el temps que triguen en posar-se d'acord lesprioritats, i la societat, ja són a anys llum de distància. Peraixò crec que seria un error enfocar el debat actual pensant queinventarem un nou sistema perfecte que cobreixi tots els flancsfebles actuals i, potser, temporals. Mésaviat sóc partidari d'anar cap a un sistema evolutiu que cada 15 o20 anys torni a revisar què ha funcionat i què no.

Amés, el debat d'aquests dies pretén reformar l'actual estructura departits a partir de la reforma electoral. No crec que sigui una malaidea, en tot cas hem de recordar que elspartits són bàsicament maquinàries electorals, no s'ha inventat(encara) el partit que pugui influir en les decisions del futur sensefer un bons resultats electorals en el present,de la mateixa manera que no existeixen els equips de futbol queguanyin títols a base de perdre partits. És per això que qualsevolmodificació en el sistema provocarà canvis a curt termini, peròdeterminats vicis tornaran a aparèixer de seguida que lesmaquinaries dels partits s'hi adaptin. Peraixò crec positiu apostar per un model variable i revisable cada Xtemps, ja que pot ser una manera d'impedir que, amb el tempsapareguin velles inèrcies.

Del setge a la malària al naixement de l'ecologisme

2011-10-19T11:17:00.003+02:00

Sovint ens queixem que els mitjans de comunicació presenten més atenció a les males notícies que no pas a les bones, però potser també hem d'admetre que els primers que dediquem més temps a les males notícies que a les bones som els propis espectadors. Avui ens hem aixecat amb la notícia, una de les bones, que un grup d'investigadors ha presentat els primers resultats sobre la vacuna RTS,S/AS02A amb una eficàcia al voltant del 50%. El primer que hauríem de fer és valorar fins a quin punt és una bona notícia, o si es confirmen les previsions, una gran notícia.

La malària (o paludisme) infecta més de 200 milions de persones cada any, causant més d'un milió de morts anuals, la majoria infantils. De fet, provoca la mort d'un nen cada 30 segons (és a dir que en el temps de llegir aquesta blocada hauran mort 5 o 6 nens i nenes). Amb aquestes dades ja podem veure que estem parlant d'una enorme notícia que pot millorar la vida del 40% de la població mundial (els 2.400 milions de persones que viuen en algun dels 100 estats on aquesta malaltia és endèmica).

El mèrit d'aquest avenç està molt repartit en l'espai i el temps. D'una banda no es deu una investigació localitzada en un sol país o laboratori, sinó que és el fruit d'un programa que ha involucrat milers d'investigadors de tot el planeta. De l'altra, és també conseqüència de més d'un segle de setge a la malaltia i que, fins ara, ha donat almenys 3 premis Nobel a avenços relacionats:
El 1902 a Ronald Ross, per demostrar que es transmet pels mosquits.
El 1907 a Charles Louis Alphonse Laveran per haver descrit els Plasmodium.
El 1948 a Paul Hermann Müller per haver proposat el DDT per eliminar els mosquits responsables de la transmissió.

De tots els remeis contra la malària, durant un temps va semblar que el DDT era el més eficaç. Efectivament per allà on “passa” el DDT no sobreviu cap mosquit. És un producte tant demolidor amb els mosquits com amb altres espècies, fins al punt que alguns exèrcits van aprofitar el descobriment del Dr Müller amb finalitat militars. Així, durant la guerra de Vietnam, l'aviació nord-americana ruixava extenses zones de selva on s'amagava la guerrilla vietnamita. Un estudi fet l'any 1994 va posar de manifest que a les zones afectades els habitants encara presentaven uns índexs de DDT en sang perillosos.

Aquesta situació va conduir Rachel Louis Carson l'any 1962 a publicar el llibre Silent Spring (La primavera Silenciosa), que molts (entre ells Al Gore) consideren el tret de sortida al moviment ecologista. Encara avui dia, podem trobar articles que culpen la Dra. Carson de la no eradicació de la malària, ja que 10 anys després de la publicació del llibre es va prohibir el DDT. Però els advertiments de Silent Spring no eren opinions o hipòtesis sense demostrar, eren conclusions científiques basades en el mateix mètode que ara ha permès desenvolupar la vacuna de la que avui ens alegrem.

La ciència ens mostra els camins que podem seguir i, sobretot, les possibles conseqüències que tindrà cadascun d'aquests camins. Avui és un dia per felicitar els doctors Müller, Ross, Laveran, Pedro Alonso i evidentment Manuel Elkin Patarroyo (encara que la seva vacuna no fos tant eficaç com la que avui es presenta). Però també per les doctores Carson que també han contribuït a marcar el millor camí a seguir per combatre aquesta malaltia.

Perquè els ornitorincs tenen bec i els indignats no tenen programa

2011-10-18T10:14:00.003+02:00

Quana finals del segles XVIII els primers espècimens d'ornitorinc vanarribar als museus britànics, alguns científics van pensar quesenzillament es tractava d'una broma. No podien creure que a lanatura hi hagués una criatura tan estranya. Un dels primers enimaginar que el bec de l'ornitorinc era en realitat una magníficaobra d'enginyeria, va ser Sir Everard Home, que al 1802, davant laburla d'alguns col·legues, va afirmar que no es tractava pròpiamentd'un bec, sinó d'una membrana capaç de detectar animals sensenecessitat de veure'ls. Avui sabem que, efectivament, el bec delsornitorincs és una eina meravellosa, amb més de 40.000 terminacionsnervioses capaces de detectar l'electricitat generada per una gambaquan mou els bigotis, i més de 60.000 terminacions que podendetectar el moviment d'aquest bigoti. A la naturalesa cada eina téun disseny adequat per la funció que desenvolupa i milions d'anysd'evolució han descartat els dissenys inútils o poc eficaços.

Aquestsdies s'ha criticat amb una barreja de paternalisme i duresa elmoviment dels indignats dient que no tenen un programa concret.És cert, i a més, és evident. El moviment no ha sorgit ni s'haestructurat amb la finalitat de redactar un programa electoral nipresentar-se a les eleccions. I tampoc ha nascut amb la voluntat degestionar la borsa o els gran sgrups de comunicació. És absurd,crec, demanar solucions a qui no té la responsabilitat nil'estructura per proposar-les. Aquest moviment sorgeix per lanecessitat de canalitzar un descontentament que cap altra entitat niinstitució era capaç de recollir o percebre. I, com el vaixellEndeavour que va servir al capità Cook per explorar zonesdesconegudes, té com a principal objectiu assenyalar l'horitzó plantejant reformes que fins ara semblaven utòpiques.

Si elmoviment dels indignats té un disseny i estructura determinats ésabsurd exigir-l'hi altres tasques. De la mateixa manera els blancsde les seves crítiques (bancs, mitjans de comunicació i partitspolítics) tampoc estan dissenyats per resoldre alguns dels problemesque plantegen en les seves manifestacions. És absurd demanar-li,com ahir feia Durao Barroso, a una multinacional o als mercats quetinguin principis ètics. No han estat dissenyats amb aquestafinalitat. Un broker no pot tornar a l'oficina dient que ha perdut5 milions de $ però ha contribuït a fer un món més just, ja queserà acomiadat en menys del que triga a pujar el preu del blat.La seva funció és fer guanyar diners a uns inversors. Si volemevitar determinades pràctiques especulatives dels mercats els hem dereformar a fons o dissenyar unes eines completament noves. Pensar quenomés es tracta de substituir uns “males” persones per unes demés “bones” és senzillament absurd.

Tampoccrec que als mitjans de comunicació se'ls pugui exigir més delcompte. La gran majoria d'estudiants de periodisme inicien aquestaestudis amb la voluntat de poder dur a terme la seva vocació en unescondicions millors que els sous que es paguen actualment i sensehaver d'estar pendent cada minut dels índex d'audiència.Malauradament, el que marca la viabilitat d'un mitjà de comunicacióés la seva rendibilitat econòmica, no el seu rigor.

Finalment,els patits polítics segueixen sent eines molt útils per a lagestió del dia a dia. Diria que imprescindibles en el món locali en les polítiques de proximitat, en general. Però allò quegaranteix la viabilitat d'un partit no són les seves propostes a migo llarg termini per resoldre problemes estructurals i que requereixende temps, paciència i valentia, sinó els resultats de les següentseleccions. Igual que els entrenadors de futbol, un polític seràdescartat per les urnes o per la seva pròpia militància sinó obtéresultats a curt termini. Els plantejament a 20 anys vista no tenenun encaix senzill en les estructures actuals.

Recordoque, quan vaig decidir incloure el llibre de Stéphane Hessel (enversió francesa, ja que encara no hi havia traducció al català) enel vídeo de 80è aniversari d'Esquerra, alguns van burlar-se sobreels plantejaments de l'autor del Idignez-vous.Molts pensaven que els seus plantejaments tenien la mateixacredibilitat que al 1799 alguns museus britànics van donar a aquellaestranya criatura amb bec d'ànec, cos de llúdria i que, deien,ponia ous.

ETA i Aznar entren en campanya?

2011-10-17T10:40:00.000+02:00

Aprincipis de 2004 tothom, incloent les enquestes, donaven MarianoRajoy com a guanyador clar de les següents eleccions generals,però el tràgic atemptat del 11M i la gestió (amb ticspredemocràtics) que va fer el govern Aznar de les horesimmediatament següents li van barrar el camí a la Moncloa. Haplogut molt des d'aleshores, però aquest cap de setmana hancoincidit dos fets completament independents però que poden tenirefectes similars als de fa 8 anys. D'una banda la reapariciód'Aznar que ha tornat a ensenyar les dents, com cada cop que algú esmanifesta al carrer. I de l'altra les especulacions que ahirpublicava The Guardian sobre la possible imminent fi d'ETA.

L'equipde Rajoy és conscient que la millor estratègia segueix sent elsilenci i la “calma chicha”, com diuen a Madrid. Si nofa res, i no passa res, serà president (possiblement per majoriaabsoluta o molt àmplia). Però el “Tea PParty” pressiona,i molt, des de dins del partit. I voldria que el candidat popularmostrés més bel·ligerància respecte la conferència de pau aEuskadi o les manifestacions dels indignats. Aquestaincontinència verbal no deu agradar gens a un González Pons que,fins ara, ha demostrat que les habilitats en comunicació que se lipressuposaven eren certes. De fet, que ahir fos ell qui sortís acriticar Kofi Annan i altres participants de la conferència, hointerpreto com una “detonació controlada”. El responsable decomunicació del PP sap que és millor que surti ell a calmar lesferes del seu partit a trobar-se als diaris l'opinió sobre el temade Mayor Oreja, Aguirre o el propi Aznar. Rajoy haurà de decidirles properes hores si envia un missatge a la minoria que representael “Tea PParty” o opta per un posicionament més centrat que noposi en perill la majoria que a hores d'ara sembla tenir.

Noméshi ha un element que pot fer dubtar a Rajoy, i és que elsprocessos de pau tenen 2 tempos ben diferents.El primer és el dia que s'anuncia la fi de la violènciai, que si és tant imminent com vaticina TheGuardian,capitalitzarien Zapatero i Rubalcaba. Però, en tots els processos depau, l'anunci de fi la violència no és la culminació del procés,sinó l'inici. Els tractats de pau, les dissolucions de bandesarmades, etc. només són declaracions d'intencions, lafeina per consolidar el nou escenari comença l'endemà.És aquest “endemà” que pot fer pànic a Rajoy, ja que és lapart més complicada. S'ha de gestionar la sortida de presos, la novavida que inicien aquestes persones, però també els sentiments delsfamiliars de les víctimes o la d'aquells petits grupuscles quedurant un temps desitjaran tornar a un escenari de violència.

Entot cas, és paradoxal (i força lamentable) que la millor carta delPSOE després de gairebé 8 anys de govern siguin el retorn d'Aznar,i les seves atzagaiades, i la fi d'ETA. Com també és preocupant queel PP pugui arribar al govern sense fer ni una sola proposta. Desprésno ens ha d'estranyar que hi hagi tant gent indignada. Gentque és conscient que fa massa temps que en política és mésrendible la tàctica que l'estratègia.

Directius de la CAM vs Ni-Nis (qüestió de valors)

2011-10-14T11:00:00.000+02:00

Darreramentuna part de la societat han centrat el seu discurs en els valors,i no parlo dels que mesura el Dow Jones, sinó de la tríada esforç,sacrifici i treball, que alguns fins i tot s'han atrevit a definircom a valors universals. Hi ha dos aspectes que em molesten (perdir-ho suaument) sobre aquest debat. D'una banda la hipocresiad'alguns dels seus màxims defensors, i la segona identificar lamanca d'aquests valors com a culpable de la situació actual.

Diuenque s'agafa abans a un mentider que a un coix. Doncs bé només calrepassar l'hemeroteca per comprovar com les expressions “esforçcompartit”, “època de sacrificis” o “responsabilitat en eltreball” adornaven, i adornen, la majoria de discursos fets pelsqui van nomenar els directius de la CAM, o fins i tot per algunsd'aquests directius quan participaven en màsters o conferències.

Tampoces tracta de pensar que això és nou o és propi de determinadeslatituds. Exemples com els casos de Javier De la Rosa o Mario Condedemostren que d'empresaris especialistes en dreceres que havien estatconsiderats models a seguir, fins i tot per alguns governs, n'hi hahagut en etapes anteriors a la bombolla financera. I casos com elsprotagonitzats per Lehman Brothers o Landbasnki demostren que lacalor mediterrània no és responsable de determinades actuacions.

Undels motius pels que detesto aquest debat és precisament laimpossibilitat de mesurar la sinceritat amb la que algunesorganitzacions i institucions parlen d'aquests valors. És unapercepció subjectiva i és impossible mesurar-la científicament, itots coneixem exemples d'administracions, partits, sindicats,empreses i tota mena d'organitzacions que, malgrat omplir-se la bocaparlant d'esforç i meritocràcia, a l'hora de la veritat no situenles persones més rigoroses, preparades o treballadores als llocs demés responsabilitat. Que deixessin, doncs, de donar lliçons seriaun primer pas.

Peròque alguns dels màxims defensors d'aquests valors no els apliquin,no vol dir que els accepti com a valors universals. Sovintusem paraules com “sempre”, “tota la vida” o “universal”oblidant que els Sapiens tenim 150.000 anys d'història a les nostresesquenes i pocs valors han estat constants. La crisi no l'hanprovocat els que admeten públicament que prefereixen (preferim)passar un dia amb la família en un parc d'atraccions que els queconsideren millor llevar-se ben aviat per anar a treballar a unafàbrica o a un supermercat. De fet, molts dubtem que hi hagialgú que ho prefereixi. Els que solen fer discursos sobre el valordel treball acostumen a tenir uns sous inversament proporcionals al'esforç necessari per dur-les a terme.

Laresponsable de l'esclat de la bombolla immobiliària ha estatl'especulació, no l'hedonisme. Els causants de la crisi financera nohan estat aquells per qui llevar-se aviat per agafar el metro i anara fer 8 (o 10) hores en una feina mal pagada és una putada i no unarealització personal. Els que ens han dut a la situació actual nosón els milers de llicenciats que no troben feina i tampoc creuenque amb una segona carrera (si se la poden permetre) la seva situaciómilloraria i que alguns inconscients han volgut anomenar-los Ni-Ni. Itampoc ho han estat els que cobren la PIRMI (ni el PER).Culpabilitzar aquests col·lectius és una cortina de fum. Algunssempre han cregut que és més senzill buscar el bri de palla (quesegur hi és) a l'ull dels qui no es poden defensar que assenyalar labiga a l'ull dels qui tenen mecanismes per sortir indemnes.

Elsgoverns s'han d'ocupar de gestionar els serveis públics, administrarels recursos econòmics (fins i tot de forma progressiva!),planificar les comunicacions, millorar i mantenir en l'estat de lesinfraestructures, etc. que dels meus valors ja me n'ocuparé jo,gràcies.

Convertir en notícia allò que és insignificant

2011-10-13T13:14:00.001+02:00

És unallàstima que avui molts mitjans hagin inclòs entre les sevesnotícies destacades la baralla que hi va haver ahir a les portesd'un local del Poble Nou de Barcelona, i que va obligar a intervenirels mossos d'esquadra. I no culpabilitzo pas els mitjans de donar lanotícia, ja que és evident que els incidents que es van produir sónnoticiables. Crec, però que si no s'haguessin produït amb elrerefons de la Hispanitat haurien passat amb més discreció. En totcas, seria un error culpabilitzar el periodisme pel protagonismed'una notícia que mai hauria hagut de ser-ho.

Sóccontrari a boicotejar aquesta mena d'actes per dos motius. El primer,és evident, i és que no crec que s'hagi de boicotejar cap actepolític de cap ideologia. Sóc profundament demòcrata i crec ques'ha des respectar el dret d'expressió fins i tot d'aquells que norespectarien el meu. Però si això no fos suficient, el resultat deboicotejar mítings, concerts o xerrades d'aquests grups (recordemque eren 50 persones) només aconsegueix donar-los publicitat. Avuiningú parlaria del local ni el concert si s'hagués pogut dur aterme amb normalitat. Res és més perjudicial per als grupsfeixistes i xenòfobs que deixar de ser notícia i passarinadvertits. La millor estratègia, crec, és ignorar-los.

Cada copque, sobretot a universitats, s'ha intentat evitar un acte d'algund'aquests col·lectius minoritaris (i no tant minoritaris) l'efecteha estat introduir-lo a l'escaleta del TN vespre. Crec que ens ha depreocupar més la seva notorietat que no pas que tinguin lapossibilitat d'exposar els seus arguments, de fet, considero que quanels exposen perden molt més del que guanyen. El concert d'ahir maihauria estat notícia ni pel nombre d'assistents, ni per la qualitatmusical, ni per cap altre motiu. Buscant silenciar-los se'ls ha donatpublicitat.

La plaça de la hispanitat, sis anys després

2011-10-12T07:30:00.000+02:00

En elplenari del 6 d'octubre de 2005 els consellers d'Esquerra deldistricte de l'Eixample de Barcelona, en Roger Civit i un servidor,vàrem presentar una moció a favor del canvi de nom de la Plaça dela hispanitat de l'Eixample barceloní. La proposta va ser aprovadapels pèls, amb 2 vots favorables (els nostres) i 2 vots en contra(els del PP). La resta de formacions (PSC, CiU i ICV) es van absteniri el president del Districte, en Jordi Portabella, va fer valer elseu vot de qualitat.

El canvide nom havia estat proposat pel Casal Argentí de Barcelona i vàremdecidir fer-lo nostre tenint en compte que és una plaça senseadreces associades i, per tant, l'impacte de la mesura per a veïns iempreses era nul. Tenia un caràcter simbòlic, i per això no vàrementendre les abstencions d'alguns grups. I tampoc vàrem entendre quela Comissió del Nomenclàtor de la ciutat ignorés la proposta, queun cop aprovada ja no era d'un partit sinó d'un Districte.

Semblaque fos ahir, però han passat ja sis anys, i duran aquest temps hetingut l'oportunitat (i la sort) de veure en un temps rècord i fugaçaltres aspectes de la política que aleshores desconeixia. Però lasensació que costa molt canviar les coses no només no ha disminuïtsinó que ha augmentat. No és que els plenaris de districte aBarcelona tinguin poca o nul·la incidència en la vida de la ciutat,sinó que decisions preses en parlaments sobirans o en cambres queaspirem a que siguin plenament sobiranes també són constantmentignorades.

Sis anysdesprés la plaça en qüestió segueix portant el mateix nom i elcanvi d'alcalde no ha servit per desbloquejar una proposta aprovada.Els consellers de districte de la ciutat (de tots els partits) sónpersones que dediquen hores de la seva vida privada a servir als seusveïns i veïnes, però ni tenen les eines ni l'estructura per poderfer-ho amb eficàcia. Per aquest motiu, també en Roger Civit i jomateix, vàrem ser els únics a votar contra l'augment de dietes quees va aprovar a inicis de la legislatura 2007-2011. Crèiem, icreiem, que si ni tan sols tenim la capacitat de canviar el nom d'unaplaça no estava justificat el canvi en la remuneració.

A partdel nom de la plaça el que tampoc ha canviat és el convenciment quetot allò de positiu que m'ha donat la vida (i ha estat moltíssim)ha de ser retornat servint a la comunitat des del lloc i de la maneraque pugui. Sovint en política dediquem massa hores a temes noestrictament relacionats amb allò que un dia va fer-nos aixecar delsofà i entrar a militar en una formació política (en el meu cas fa15 anys). De tant en tant és positiu aturar-se a pensar si allò aquè dediques tants esforços és el més important, o només és elmés urgent.

“PERguntes” i respostes (sobre el Plan Empleo Rural)

2011-10-11T11:30:00.001+02:00

A partirde la polèmica desfermada (potser voluntàriament) per Duran iLleida, la majoria de mitjans han centrat la seva atenció en unsistema de subsidis que funciona des de mitjans dels anys 80. Crecperò, com passa massa sovint, que es barreja opinió amb dadesincorrectes o percepcions falses sobre aquest sistema.

Enprimer lloc crec que caldria quantificar el subsidi per poder valorarels efectes sobre l'economia estatal. En aquest sentit estemparlant, l'any 2008, de 203 M€ destinats a aquestes prestacions,dels quals el 85% (més de 170 M€) va anar a parar a Extremadura iAndalusia. Val la pena relativitzar aquest subsidi com a culpable decap dèficit, només cal recordar que aquell 2008 es van destinar5100 M€ a la PAC (Política Agrària Comuna).

Ara bé,que la quantitat sigui relativament petita en el conjunt delpressupost de l'estat espanyol, no vol dir que siguin diners bendestinats. Es pot cobrar aquest subsidi acreditant 35 diestreballats, i això desincentiva l'ocupació de llarga durada.Amb la darrera reforma fins i tot es pot cobrar a partir de 20 diestreballats. I aquí és on poden tenir raó els que alerten sobre lapoca eficàcia d'aquest tipus de subsidis.

Un altredels efectes negatius és que les persones que perceben aquestsubsidi no es compatibilitzen com aturats, maquillant unsresultats de forma falsa i, al final, perjudicial. Res és mésinútil en política, i a la vida en general, que fer-se trampes alsolitari. Cap govern podrà afrontar l'atur crònic rural del campandalús o extremeny si abans no en reconeix la gravetat.

Finalmentcrec que val la pena desmentir dues llegendes urbanes sobre el PER.En primer lloc és el que afirma que això és un sistema declientelisme electoral patrocinat pel PSOE. Aquesta és una afirmacióque es pot fer des de la intuïció, però que la ciència (sempre laciència) no confirma. Un estudi de la Universitat de Granadademostra que el partit més “beneficiat” per aquest subsidi ésIU, i no el PSOE. I en segon lloc també cal desmuntar la queafirma que és una bicoca. El PER dóna dret a cobrar 426€/mesdurant sis mesos, i això no dóna per gaire.

Malauradamentaquesta és una polèmica, que com totes les sorgides en campanya,durarà dos o tres dies i després s'apagarà sense que s'hagiaportat cap solució ni cap replantejament. No m'agraden lescampanyes electorals basades en titulars polèmics que només busquencaptar l'atenció mediàtica. Però també sóc molt conscient, iparlo per experiència, que massa sovint les propostes rigoroses iben argumentades passen absolutament inadvertides en campanya. Elsque us interessi aquest tema aprofiteu avui i demà, ja que dijouscom a molt tard, entrarà al bagul dels records i trigarà molt tempsa tornar a ser notícia, quan sorgeixi una nova polèmica.

Copagament o publicitat a les bates dels metges?

2011-10-10T20:24:00.001+02:00

Igualque els Ulls del Guadiana el debat sobre el copagamentsanitari apareix i desapareix de forma periòdica. Cal deixarclar que ara no ha reaparegut a causa de la crisi, sinó peraprofitar la crisi. Els mateixos que ara ho veuen com una mesurad'estalvi en la factura del Departament de Sanitat ja en promovienl'aplicació en plena època de vaques grasses. M'agrada entendrela política com una eina per gestionar els recursos públics, peraixò crec que no s'ha de defugir el debat, sobre aquesta ni capaltra qüestió.

Hi hados motius que habitualment s'usen per justificar el copagamentsanitari. El primer, i el més present aquests dies, és buscarmesures per reduir el dèficit sanitari. Recordem que la sanitatcatalana, de mitjana, ha tingut un dèficit anual de 1.000 milions €.El primer que cal dir és que aquesta mesura en cap cas redueix eldèficit, el que fa és buscar nous ingressos. No és una mesuraque aposti per gestionar millor el sistema català de salut pública;ni un mecanisme per rebaixar el cost de la factura en farmàcia, queva passar del 24,1% el 2003 al 15,5% el 2010 (que en prenguin notaels que parlen de “festa” en l'època del govern d'esquerres). Ésa dir, amb el copagament la sanitat catalana seria tant ineficientcom ara, però amb noves formes de finançar-la. En aquestsentit, posar anuncis a les bates dels metges o als llençols delshospitals podria ser igual d'útil.

Si elque es vol és buscar una nova font d'ingressos es podriaperfectament aposar per un nou impost sobre els aliments que mésvisites al metge provoquen, és a dir, tots aquells rics en sucres,greixos saturats o sal. Com ja vaig comentar en una entradaanterior (podeu llegir-la aquí) països com Dinamarca i Hongria jahan aplicat aquestes mesures impositives, i en el segon cas vanaconseguir reduir un terç el seu dèficit sanitari.

El segonmotiu que s'utilitza per justificar el copagament és per motius“educatius”. Es considera, per part de qui ho argumenta, que eldèficit sanitari prové d'un mal ús del servei públic. Aquestalínia argumental, però, mai ha aportat cap dada que expliqui quinés l'impacte sobre el pressupost del Departament d'aquest “malús”. És evident que hi ha qui no usa correctament els serveismèdics, però pensar que aquests casos suposen un problema sobre elfinançament del servei és una barbaritat infundada.

Si elque es vol és “educar” la població caldria tenir en compte totun seguit de mesures molt més útils, no només des del punt devista mèdic sinó també econòmic. Fer campanyesd'auto-diagnòstic (com en el càncer de mama); promoure bons hàbits(fer esport); fer campanyes d'alimentació saludable entre escolars(prohibint la venda d'aliments responsables d'obesitat infantil o,fins i tot, limitar la seva publicitat en horari infantil); controlarel mal ús d'antibiòtics, que a més d'augmentar la resistènciad'alguns patògens, contaminen rius i mars; incentivar l'ús delsCAPs (o del telèfon Sanitat Respon) per evitar visites innecessàriesals serveis d'urgències; i un llarg etcètera que, malauradament MAIsento dir als defensors del copagament.

Totes les Politovskayes del món

2011-10-07T14:15:00.000+02:00

Avuies compleixen 5 anys de l'assassinat d'Anna Politovskaya. En aquesttemps la periodista nascuda a Nova York ha esdevingut un símbol dela llibertat de premsa i la llibertat d'expressió. Però com solpassar en aquestes situacions, que el seu sigui un dels casos mésrecordats i coneguts no vol dir que sigui l'únic. De fet cada anyhi ha desenes de periodistes assassinats a tot el món, i elsamenaçats o agredits es compten per milers.

Ésevident que, com afirma la dita, “la informació és poder”, ides de temps immemorials qui ha volgut tenir poder ha hagut decontrolar les fonts d'informació. No ens ha d'estranyar doncs queaquests dies moltes de les acampades d'arreu del planeta haginreclamat, al costat de poder participar de la presa de polítiques ifinanceres, una informació veraç i transparent. La sensació demoltes de les persones que s'han manifestat al Caire, Barcelona oNova York és que sovint algunes notícies no arriben mai a serpublicades en els mitjans de més audiència.

Alcostat dels assassinats o agressions a periodistes també hi hamètodes més refinats, però tant o més eficaços, per podersilenciar determinades informacions. Quedi clar que mai he creguten la teoria de la conspiració. Els humans som massa imperfectescom per controlar des d'una base secreta amagada sota el desert deNevada el que publica o deixa de publicar un becari, amb un contracteprecari, d'una redacció de Barcelona. I amb les noves tecnologiesaixò s'ha fet cada cop més complicat de controlar.

Quesigui difícil dur a terme un control absolut sobre allò que espublica no vol dir que no hi hagi qui ho intenti, i potser durant untemps ho aconsegueixi. Però, la veritat, com l'aigua, sempreacaba trobant una escletxa per on filtrar-se. I el nombred'exemples que ho demostren seria inacabable.

ThomasJefferson deia que “no hi ha cap veritat que em faci por o quedesitjaria que el món ignorés”. Molts dels que avui eslamentaran o faran articles més o menys emotius apel·lant alssentiments dels seus lectors, haurien també de recordar tots elsmitjans que van publicar com a certa la informació que Iraq teniaarmes de destrucció massiva, o com Aznar va dictar per telèfon elstitulars d'alguns titulars el 12 de març de 2004.

Lallibertat d'expressió,de pensament i de publicació no és unaqüestió d'ètica, és una qüestió d'eficàcia. Sense aquestallibertat no podem compondre'ns la nostra pròpia imatge de laveritat i no podem treure el màxim rendiment a la nostra milloreina: el cervell. Poder debatre i contrastar opinions és essencialper créixer com a individus i com a societats. Avui és un dia perrecordar Anna Politovskaya i totes aquelles persones a qui algunse'ls ha privat d'explicar la seva versió dels fets.

Retallar municipis?

2011-10-06T11:09:00.001+02:00

Lasituació financera de la Generalitat de Catalunya (recordem que ambun espoli fiscal d'entre 15.000 i 20.000 milions € cada any) obligaa buscar formes de retallar el deute acumulat durant les darreresdècades. Fins ara hem vist que el govern de CiU ha retallat lesàrees amb un pressupost més alt. D'entrada sembla lògic retallarles partides que suposen un pes més gran en el pressupost de laGeneralitat, però precisament algunes d'aquestes àrees sónaquelles on la despesa és més necessària i més útil, emrefereixo sobretot a departaments com sanitat i educació.

Sides del primer dia he estat molt crític amb les retallades delgovern Mas, és per què considero que s'ha de retallar allò que ésmés ineficaç, no allò que costa més diners. Per posar un exemple,una família retallarà abans les sortides al cinema que els dinersdestinats a l'alimentació, tot i que quantitativament aquesta segonadespesa sigui superior. No es tracta de retallar on més diners esdestinen, sinó on es notarà menys la seva absència.

Enaquest sentit, tard o d'hora, s'haurà d'afrontar la simplificació iracionalització de la mateixa administració local. Catalunya té947 municipis, alguns dels quals tenen moltes dificultats per poderfer front a les despeses corrents. La mancomunació de serveis ésuna bona mesura, però insuficient. Hi ha elements deracionalització que no es poden seguir posposant. Sense anar méslluny, la llei no permet que municipis veïns puguin compartir unmateix cos de policia local. Per a molts ajuntaments del país podercompartir els seus agents seria més barat, i resultaria més eficaç.

Ladecisió de reduir el nombre de municipis no és senzilla. Algunspaïsos han optat per mesures que, sense imposar-ho, estimulaven lafusió d'ens locals allà on podia ser més eficaç. Alguns d'aquestsestats, com Alemanya o Dinamarca són un bon exemple de quinesmesures han funcionat i en alguns lands hanarribat a reduir fins a una quarta part el nombre de municipis, iquines han estat poc eficaces i amb prou feines han servit per reduiren un 15% el nombre total d'ens locals. En qualsevol cas, no estracta d'importar les mesures de forma simètrica sinód'inspirar-nos per veure com adaptar aquestes mesures a la nostrarealitat.

S'hade saber trobar l'equilibri entre la preservació de la identitatlocal i la millora de l'eficiència en la gestió. Mancomunarserveis o fusionar entitats locals, no vol dir renunciar a laidentitat de cada municipi. De fet, en les darreres eleccionsmunicipals, vàrem tractar aquest tema al comitè de campanya i no vaser gens senzill, ni va haver-hi prou temps, per arribar a un acordsobre com explicar-ho en plena campanya electoral.

Aquestesmesures però no serien suficients, tot i que prou importants. No espot parlar de simplificació administrativa si no estem disposats aentrar en l'etern debat sobre l'organització territorial encomarques i diputacions o vegueries. Cal reduir fins al mínimindispensable els nivells administratius entre ajuntament iGeneralitat. En aquest sentit, no puc evitar recordar a laproposta feta pel conseller Ausàs i que volia reduir fins a 1.000càrrecs comarcals. Quan alguns fregolis de les oneshertzianes públiques parlen de “festa” de l'anterior govern nopoden fer-ho per referir-se a l'ex-alcalde de la Seu d'Urgell.

Ésevident que amb el concert econòmic o la independència no tindríemaquest problema a curt termini. Però, en el meu cas, sócindependentista per què crec que la formació d'un estat propi ésla forma administrativa més eficaç en la que ens podem organitzar.L'antiguitat d'un municipi, o d'un estat, no és motiu suficientper impedir que nosaltres, i els nostres fills i filles, ensorganitzem com creguem més oportú i adequat. Els canvis enl'organització administrativa, tant si parlem de municipis comd'estats, els hem de fer pensant en les properes generacions, no enels nostres avantpassats (entre altres motius, per què alguns elsteníem a Còrdova).

Metges, retallades, hamburgueses...i pacients

2011-10-05T12:25:00.000+02:00

Al centre de qualsevol política sanitària hi ha d'haver el pacient, així de senzill. La resta (personal, equipaments, inversions, mesures d'estalvi, gestors, etc.) són eines que han de servir per millorar la salut de la població, com a mínim de la població usuària dels serveis públics. Res més. Que el departament de Salut tingui un o altre pressupost, o un o altre dèficit, no són objectius en sí mateixos. És evident que més diners no sempre volen dir millor qualitat, però gairebé sempre menys diners són menys qualitat.

Aquest hauria de ser el centre del debat: com millorar amb els recursos actuals, o amb nous si cal, la sanitat pública catalana. Els debats entre bons i dolents és millor deixar-los per al cinema comercial. Crec que és un error gravíssim i s'equivoquen aquells que ara volen presentar el personal sanitari o zeladors com uns privilegiats que no es solidaritzen amb la retallada pressupostària. Si una cosa caracteritza el professionals de la medicina i la infermeria és la seva vocació de servei al pacient. Presentar-los com uns insolidaris només fa créixer la desconfiança i no ajuda en absolut a millorar el servei.

També crec que s'equivoquen els que denuncien les retallades en l'eix “bons-dolents”. CiU va guanyar les eleccions i té dret a aplicar el seu programa. No crec que els membres de l'actual govern de la Generalitat siguin més o menys "dolents" que els de l'anterior govern, senzillament tenen unes propostes diferents, a més del suport a les urnes per aplicar-les. S'equivoquen alguns sindicats si les seves legitimes protestes acaben transmetent una imatge de més preocupació pels seus sous que pel bon funcionament del sistema. Si aquesta imatge s'acaba instal·lant, amb l'ajuda d'alguns creadors i aspersors d'opinió, hauran començat a perdre la batalla.

Finalment tampoc puc deixar de mostrar la meva perplexitat davant aquelles opinions que justifiquen la retallada dient que de moment no s'ha notat un descens en la qualitat del servei. Si hi ha una àrea que triga anys, dècades, a demostrar les seves bones o males planificacions és la salut, igual que l'educació. Si avui s'abandonessin els programes de lluita contra el tabaquisme, l'efecte en la salut trigaria una dècada a notar-se, i això no justificaria que cap tertulià sortís la setmana vinent dient que encara no han augmentat els càncers de pulmó.

Algunes propostes

Tots els estudis demostren que és més eficaç invertir en prevenció i detecció precoç de malalties que en tractaments. Això, no és una opinió, és el resultat de tots els estudis fets a nivell europeu. Poques inversions són tan útils com les fetes en prevenció, fins al punt que cada € invertit en aquest apartat n'estalvia 5 de mitjana en el futur (alguns estudis diuen que més i tot). Si volem reduir la despesa sanitària hem d'invertir més en informació, alimentació sana, prevenció de tabaquisme, alcoholisme i obesitat, detecció precoç, etc. Però justament molts centres sanitaris estan retallant les àrees destinades a aquests efectes, abans que tancar plantes i buidar llits.

Alguns països, el més recent Dinamarca, però abans ho havia fet Hongria, han creat impostos que graven els aliments rics en greixos saturats, sucres, sal o cafeïna. Concretament Hongria, que va ser el primer, va reduir un terç el seu dèficit sanitari amb l'anomenat “impost de l'hamburguesa”. A l'estat espanyol, malauradament, alguns partits es van oposar a limitar la presència de màquines de vending d'aquests productes en escoles i instituts, tot i saber que l'obesitat infantil ha crescut de forma incontrolada les darreres dècades. No es pot competir amb la poderosa indústria alimentaria amb els recursos actuals, quan per cada € que dedica l'estat a promoure la fruita, aquestes empreses en dediquen milers a anunciar-se en prime-time.

El problema de tot plegat, és precisament que totes les polítiques de prevenció triguen dècades a fer efecte, i per quan es nota la seva eficàcia, el govern que les va impulsar fa anys que és a l'oposició. En canvi, el malestar de la indústria alimentària, els possibles llocs de treball perduts, o el dèficit sanitari es noten al moment. Si els partits només mirem per les properes eleccions (i és evident que no fer-ho comporta el càstig de l'electorat i de la militància); si els mitjans no analitzen aquestes situacions amb perspectiva històrica conscients que els canvis són molts lents (i potser això els perjudica en els índexs d'audiència); i si, en general, els ciutadans demanem respostes ràpides, barates i senzilles (i és normal que així sigui en una societat que viatja a velocitats de fibra òptica), no resoldrem res i només anirem posant pedaços. Fa 150.000 anys que posem pedaços, potser va sent hora de canviar d'estratègia.